Mitt Romney i Catalunya

Si Catalunya inicia un procés secessionista els EUA, tard o d'hora, també hi tindran alguna cosa a dir. Convé tenir un ull posat a Washington, saber qui hi talla el bacallà a cada moment, perquè ens hi haurem d'entendre. Existeix la possibilitat que Mitt Romney, el candidat del Partit Republicà, guanyi les eleccions presidencials d'aquest mes de novembre enfront d'un Barack Obama que parteix com a favorit però que no és immune a la crisi econòmica ni a la forta mobilització de la dreta nord-americana. Si durant els propers dos mesos Romney aconsegueix aparèixer com l'home amb la capacitat necessària per recuperar l'economia, Obama ho tindrà molt negre per revalidar la presidència. Cal parar atenció a l'home, al seu entorn i a les seves idees i òbviament al programa republicà que s'aprovarà en la convenció que ara se celebra a Tampa (Florida) sota l'amenaça de l'huracà Isaac. És probable que el presidenciable conservador no sàpiga de Catalunya altra cosa que allò  llegit en alguna nota a peu de pàgina d'un memoràndum sobre política europea, o menys i tot, però podria passar que si és elegit president en algun moment li correspongui decidir sobre el reconeixement o no de Catalunya com a estat independent. Si és així partim d'una situació de clar desavantatge: d'entrada qualsevol factor d'inestabilitat en un país aliat dels EUA com Espanya es veu amb mals ulls i dubto que hores d'ara cap simpatitzant de la causa catalana tingui cap influència dins el Partit Republicà. Contràriament, si bé en José María Aznar és un fantasma, el cert és que té bons contactes amb la dreta americana, i com ell altres quadres del  Partit Popular que, en cas de conflicte Catalunya-Espanya, exerciran tota la pressió que puguin per evitar que Washington avali la posició catalana, a més òbviament, de la relativa força diplomàtica de l'estat espanyol. En algun moment caldrà pensar-hi i, tant si governen els republicans com els demòcrates s'hauran de contractar lobbistes perquè defensin la causa catalana a les institucions polítiques dels EUA.  Pel que fa a Romney, es tracta d'un personatge políticament força enigmàtic, al llarg de la seva trajectòria pública ha canviat sovint de posició sense gaires problemes, segons la conveniència de cada moment. Un dels grans cavalls de batalla dels republicans és la seva oposició al que es coneix com a Obamacare, la reforma del sistema d'assegurança sanitària per ampliar-ne la cobertura al màxim de ciutadans. La paradoxa és que l'Obamacare es basa en el programa que Romney va implantar a Massachusetts quan n'era governador. Romney és inequívocament conservador, però probablement moderat per als estàndards que dins el Partit Republicà han establert el Tea Party i els creadors d'opinió més influents de la dreta. En tot cas es pot donar per fet que la creença en la reducció dels impostos i del sector públic com a panacea de la represa econòmica, pràcticament com a mandat constitucional i fins i tot diví, serà un dels motors de la campanya  del tiquet Romney-Ryan  i un dels leit motifs d'una hipotètica administració Romney, juntament amb les "guerres culturals" impulsades per la dreta cristiana: oposició a  l'avortament, al matrimoni homosexual, a l'eutanàsia... Es tracta d'un combinat ideològic allunyat dels models europeus i la major part del centredreta del nostre continent tampoc no s'hi sent còmode. Tanmateix hi ha una aspecte del nucli dur ideològic de Mitt Romney que des de Catalunya s'hauria d'intentar aprofitar per promoure la conveniència d'un estat propi: l'exgovenador de Massachusets ha escrit i ha reiterat en els seus discursos que són la cultura, la mentalitat i els valors d'una societat els que en determinen l'èxit econòmic. Darrerament, amb poc encert diplomàtic, va destacar el contrast entre el desenvolupament d'Israel i l'endarreriment palestí com a prova de la importància del factor cultural en l'economia. Doncs bé, podem dir que Catalunya és un dels països que disposa del capital cultural necessari per a l'èxit econòmic, com  s'ha demostrat al llarg de la història, molt singularment quan vam ser l'únic indret de la Mediterrània que va fer la Revolució Industrial, tenim un esperit emprenedor i una capacitat de crear riquesa que persisteixen avui dia, malgrat els múltiples factors adversos. En el supòsit d'una declaració d'independència de Catalunya durant la presidència de Romney, aquest no hauria de tenir gaires problemes per entendre que un país que pateix un espoli fiscal del 10% del seu PIB i que es veu lligat de peus i mans per desplegar la seva potencialitat econòmica, opti per disposar d'un estat propi. Que entenguin les teves raons no és cap garantia que et donin suport, però és un punt de partida molt diferent del que suposaria una incomprensió total de la causa catalana per part dels dirigents de la superpotència americana. Catalunya hauria de plantejar les seves reivindicacions d'una forma intel·ligible pel govern nord-americà, cal potenciar els paral·lelismes que el rebuig del maltracte fiscal i la voluntat de desplegar els talents del país sense la llosa de l'estat espanyol permeten establir amb la Revolució Americana.