Qüestió de diners.

No simpatitzo gaire amb aquesta obsessió en focalitzar la reivindicació independentista tan sols en l'espoli fiscal. Entenc que és el que permet sumar més gent a la causa, però ens estaríem enganyant si creguéssim que la secessió i la construcció d'un estat propi es poden basar únicament en l'expectativa de millorar la situació econòmica de la població. Més enllà de l'afany materialista la construcció d'una nació sobirana demana un afany espiritual, passió i romanticisme, tot allò que menyspreen tant alguns independentistes de nova fornada.  Estic bastant tip d'aquells que diuen que la nostra no és una causa romàntica, que ara hi anem tan sols per la pasta. D'acord que només amb el romanticisme dels vells patriotes no anirem enlloc, però sense aquest sentiment, que implica entre d'altres valors, la capacitat de sacrifici per assolir objectius superiors, tampoc. La independència no s'aconsegueix amb una simple declaració del Parlament, contràriament al que volen fer creure alguns irresponsables, més preocupats per mantenir el seu petit espai electoral que verament per assolir l'estat propi. La independència vol dir que el govern de Catalunya, que respon davant del nostre Parlament, és qui mana a Catalunya, i no pas el govern d'Espanya. Per aconseguir això cal que el govern català controli els principals ressorts de poder al país. En cas de secessió el president de Catalunya ha de tenir garanties que la nostra policia li serà lleial, que els tribunals aplicaran les lleis catalanes, que la gran majoria de la població acceptarà el nou statu quo i molt especialment, que el govern del país serà capaç de finançar-se, fer front a totes les seves obligacions i pagar les pensions, per tant, des d'aquest punt de vista, per assolir la plena sobirania sí que els condicionants econòmics són determinants. Per aconseguir tot això no es pot dibuixar un pla mil·limetrat, cal una estratègia clara però flexible i adaptable a unes condicions sempre canviants, que hauria de tenir com un dels seus pilars disposar dels recursos econòmics suficients per finançar el nou estat durant el període inicial en què Madrid tancarà l'aixeta i Catalunya encara no tindrà el control de l'agència tributària ni de la seguretat social. Ho estem veient ara mateix, per retallar l'autonomia al govern espanyol no li cal bombardejar el Palau de la Generalitat, en té prou incomplint impunement la legislació de finançament autonòmic i el mateix Estatut d'Autonomia per provocar l'asfíxia financera del nostre govern i reduir-ne al mínim la seva capacitat d'acció. A diferència dels catalans, si els bascos optessin per una via de ruptura amb l'estat tindrien l'enorme avantatge de controlar la hisenda, ells disposen de tots els mecanismes de recaptació, per tant en cas de confrontació amb el Regne d'Espanya el finançament del seu nou estat estaria assegurat des d'un principi. Aquest no és el cas de Catalunya, per això és essencial disposar d'alternatives de finançament a les transferències de l'estat espanyol de tal manera que, quan arribi l'hora de la veritat, siguem capaços de resistir durant el temps necessari per consolidar l'estat català. Com es fa això? bé, aquesta és una de les preguntes fonamentals que s'ha de formular el sobiranisme per poder reeixir.