La primera hora de la veritat.

Si aconseguim que el president Artur Mas guanyi les eleccions amb majoria absoluta el món rebrà un missatge inequívoc de la voluntat del poble català d'esdevenir un nou estat a la Unió Europea.  Ara però, els resultats encara són imprevisibles.

Demà, a partir de les nou del vespre, començarem a tenir dades fefaents sobre la intensitat que tindran els diferents colors presents al Parlament de Catalunya. Portem massa dies donant per fets determinats resultats i és de témer que les anàlisis postelectorals es basin més en comparar expectatives amb realitats i no pas en entendre la veritable dimensió dels resultats. La primera gran incògnita és el resultat de CiU. D'una banda pot semblar que ho té tot a favor, el president s'ha situat al capdavant del clam sobiranista d'una majoria de la població i la suma del seu tarannà moderat amb la intensitat del seu compromís fa que pugui merèixer la confiança d'un espectre molt ampli de catalans, des d'independentistes de tota la vida fins a antics votants del PP emprenyats amb el maltracte d'Espanya cap al país, passant per socialdemòcrates que han perdut la confiança en el PSC i creuen en el dret a decidir. El ventall de possibles votants de CiU, i més concretament del president Mas, és molt gran, però l'aposta sobiranista té uns riscos innegables que curiosament fins ara no han merescut gaire atenció dels analistes. Els 62 escons obtinguts l'any 2010 obeeixen a un moment d'absolut desprestigi del tripartit, i CiU es va presentar com l'alternativa real al desgavell, amb una campanya calidoscòpica, que permetia que cada elector veiés en CiU allò que li interessava. Per tant el vot resultava còmode tant per als nacionalistes més abrandats com per a sectors més aviat espanyolistes  que volien fer vot útil contra el tripartit. De fet CiU, en les eleccions al Parlament, sempre ha recollit un segment de vot no catalanista que ha considerat la formació nacionalista com la millor opció per al govern de Catalunya. En aquestes eleccions en canvi, és molt difícil que aquests votants espanyolistes puguin tornar a confiar en CiU, de la mateixa manera que els votants d'un catalanisme més tebi poden sentir-se un punt desconcertats davant la confrontació que s'obre amb Madrid amb la perspectiva d'un referèndum i l'objectiu d'un estat propi. També és possible que electors que hagin patit els ajustos del sector públic català tampoc no se sentin molt motivats per tornar a votar a aquells que els han aplicat. Per tant, el sol fet que CiU, ara amb una proposta independentista,  aconseguís repetir uns resultats com els de fa dos anys, ja fóra tota una proesa, encara que la interpretació segur que seria l'oposada. D'altra banda tenim els resultats dels altres partits. ERC, sí o sí,  ha de pujar, atès que amb Oriol Junqueras  s'ha desprès de l'estigma del tripartit i torna a ser vot útil independentista en detriment d'opcions com SI i fins i tot Reagrupament, encara que CiU ara també competeix per aquest espai. El PP sempre acostuma a tenir vot ocult i s'ha erigit com el dic de contenció de l'independentisme. Tanmateix el desprestigi que arrossega la seva gestió a Madrid és un hàndicap important. El PSC és una altra de les incògnites, segur que baixarà, però és impossible predir la mesura de la caiguda, perquè si bé les enquestes els deixen molt avall no es pot menysvalorar la força d'un partit que fins no fa gaire guanyava totes les eleccions a Catalunya, llevat de les eleccions al Parlament. Ciutadans serà un beneficiari de la polarització nacional de la campanya i del desprestigi de PP i PSC, i ICV pot millorar els resultats moderadament, beneficiant-se també de la debacle socialista. Finalment és possible que la CUP, gràcies a la seva important implantació territorial i a l'activisme dels seus militants, acabi obtenint representació parlamentària, a diferència de SI, que avui no ofereix un producte que aporti cap valor afegit i diferencial respecte a allò que ofereixen CiU, ERC i la CUP, en funció de les preferències ideològiques de cadascú, als seus antics votants.