L'estratègia de la divisió

L'onada sobiranista catalana va agafar per sorpresa els poders espanyols, però això no vol dir que no tinguin una estratègia pensada justament per ofegar el sobiranisme català. De fet hi ha una estratègia de molt llarg abast, que es va expressar durant el franquisme però que té orígens molt anteriors, és l'estratègia que davant la resistència catalana a l'assimiliació castellana planteja diluir la identitat catalana mitjançant la immigració massiva a Catalunya. És una estratègia que s'havia formulat diverses vegades, pràcticament des de l'època del Comte-Duc d'Olivares, però que no es va començar a dur a la pràctica fins al Segle XX, de forma especialment intensa durant el franquisme. Fóra erroni veure el fenomen de la immigració a Catalunya com la conseqüència d'una política dirigida per l'estat, perquè raons econòmiques, socials i demogràfiques perquè es produís existien. Tanmateix es tracta d'un flux de població que, amb o sense intervenció de l'estat, servia els objectius d'espanyolització de Catalunya, una de les raons de ser del mateix règim franquista. Quan el dictador, poc abans de morir, va dir que ho deixava tot "atado y bien atado", es referia també als canvis demogràfics que havia experimentat el nostre país des dels anys trenta. Crec que aquesta dimensió del fenomen migratori, el paper que hi va jugar el règim franquista,  ha estat poc estudiada, potser perquè és un tema que resulta incòmode per a totes les parts, tant per a l'espanyolisme com per al catalanisme. La voluntat espanyola, més o menys explícita, ha estat convertir els immigrants en colons, i el gran repte del catalanisme dels darrers cinquanta anys, a més de la resistència cultural durant la dictadura, ha estat convertir els immigrants, i especialment els seus fills, en catalans. Per això el catalanisme destaca com un nacionalisme cívic i cultural, allunyat de pretensions etnicistes basades en la sang i el llinatge. A la pràctica, com acostuma a passar, ni uns ni altres no hem assolit plenament els nostres objectius: afortunadament la majoria dels antics immigrants no han actuat com a colons, però desgraciadament, molts d'ells, inclosos fills i néts, segueixen aliens a la identitat catalana. La nostra soceitat no es troba dividida en dues meitats en termes nacionals, però sí que podem descriure-hi almenys tres grups en funció de la seva identitat lingüística i cultural, a més d'un quart grup molt heterogeni format per la nova immigració rebuda sobretot durant la darrera dècada, que afegeix una nova complexitat al país.  Trobem un primer grup format per les famílies d'identitat bàsicament catalana, que tenen el català com a única llengua familiar i mantenen amb més o menys intensitat les tradicions pròpies del país, sens perjudici que també en formin part molts matrimonis mixtos, formats per autòctons i nouvinguts. Aquest sector de la població és abassegadorament catalanista,  i avui independentista. Les posicions espanyolistes hi són presents, però molt minoritàries. Un segon grup està format per famílies on conviuen, en diferents proporcions, la identitat catalana i l'espanyola, principalment perquè són el fruit de matrimonis mixtos, però també per opció dels seus membres, per exemple el cas dels pares castellanoparlants que decideixen parlar en català als fills, o el d'antigues famílies burgeses autòctones que van fer el camí invers, si bé al mateix temps han mantingut un cert sentit de catalanitat. Són famílies, les d'aquest grup, on es combinen les tradicions pròpies del país amb les de diferents regions espanyoles i que acostumen a mantenir la relació amb la terra d'origen dels seus membres no catalans. En aquest grup el catalanisme també hi és majoritari, si bé d'una forma menys rotunda que en l'altre i amb fórmules més complexes i/o tèbies. Després tenim el grup d'identitat bàsicament espanyola i monolíngüe castellà, que s'ha mantingut impermeable a la identitat catalana tant pel fet de viure en entorns molt majoritàriament castellanoparlants com, a vegades, per rebuig a fer seva la identitat catalana. Aquest grup es concentra sobretot en els àmbits metropolitans, en barris que es van desenvolupar durant els anys 60 i 70 del segle passat, si bé n'hi ha a tot el país i en tots els estrats socials. Aquest segment de població és el menys procliu a les posicions catalanistes, i les seves actituds envers el sobiranisme oscil·len entre la simpatia d'una minoria, la indiferència d'una part i l'hostilitat d'una altra. Finalment el grup dels nous immigrants, atesa la diversitat d'origens, presenta una gran multiplicitat d'identitats, si bé col·lectius tan importants com els llatinoamericans tenen, per raons òbvies, més afinitats amb la cultura castellana que no pas amb la catalana, mentre que els altres grups tendeixen a integrar-se, quan ho fan, en l'entorn cultural dominant allà on viuen, sens perjudici que la llengua d'acollida per a la immensa majoria és el castellà. Hores d'ara la seva participació en els debats polítics oberts al país encara és escassa, però això canviarà durant els propers anys i el seu paper pot ser decisiu perquè la balança es decanti d'un costat o d'un altre, si abans no som capaços de resoldre la qüestió assolint l'estat propi.  Tot plegat no deixa de ser una descripció simplista de la realitat del país, però encara ho són molt més les habituals referències a les dues meitats i encara més aquella descripció que afirma una perfecta integració de la immigració de la segona meitat del S. XX en la nació catalana. A partir dels resultats electorals és possible determinar el predomini demogràfic d'un o altre segment de població, a banda dels nous catalans que encara no voten, en cada territori. Normalment un resultat molt elevat de CiU+ERC, i ara també de la CUP, revela un territori on predomina el grup d'identitat única catalana. En canvi on predominen molt majoritàriament PSC-PSOE, PP i ara també C,s, tenim una gran majoria de població del grup d'identitat espanyola i finalment, on hi ha un cert equilibri entre forces, resultats més variables entre elecció i elecció i una presència important d'ICV, com per exemple en el conjunt de la ciutat de Barcelona,  podem deduir que hi predomina el grup identitàriament binacional. No som un país dividit, som un país divers, però l'estratègia per avortar tota possibilitat de secessió catalana, explicitada per l'inefable Aznar  però compartida per molts altres, és transformar aquesta diversitat en factor de confrontació i divisió interna,  per la qual cosa l'atac contra la immersió lingüística, a més de preservar l'hegemonia del castellà a tot el territori estatal, pretén crear una divisió interna entre castellanoparlants i catalanoparlants que avui no existeix i que seria letal per al futur nacional de Catalunya.