Un compromís històric

Ja tenim el pacte entre CiU i ERC, i Artur Mas ja ha estat reelegit president amb els vots d'ambdues forces. És un pacte que per a molts era el més natural però que ha trigat gairebé tres dècades en tornar-se a produir, des  que Joan Hortalà va ser conseller d'Indústria amb el president Pujol. Ha plogut molt des d'aleshores i tant el país com els partits han canviat, de fet avui Joan Hortalà és militant de CDC i també ho és qui el va succeir a la secretaria general d'ERC, l'Àngel Colom. Durant tot aquest llarg període ERC ha maldat per reforçar un perfil ben diferenciat de CiU, i sobretot per guanyar-se la plena homologació com a partit d'esquerres, una homologació que la progressia d'aquest país li havia negat tant per la seva desvinculació dels plantejaments marxistes com pel seu discurs nacional. Ser considerat d'esquerres ha estat una obsessió per a dirigents com ara Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós i Joan Ridao, i per aconseguir-ho era necessari mantenir les distàncies respecte a CiU, alhora que esperaven que l'expulsió de CiU del poder en facilitaria la dissolució, que al seu torn, creien, acabaria beneficiant electoralment Esquerra. Per la seva part CiU tampoc no va facilitar gaire les coses, segurament pel fet de tenir una idea equivocada del que és ERC i oscil·lar en el seu tractament entre el paternalisme i el menyspreu, quan no per la directa hostilitat,  atesa la recalcitrant aposta republicana pels tripartits d'esquerres. Tot això davant una certa perplexitat del cos central de l'electorat nacionalista, una part important del qual ha votat tant una com l'altra força en diferents eleccions i mai no ha acabat d'entendre la incapacitat per a l'entesa. De fet, no és que no ho entenguessin, sinó que no s'ho creien, i van ser necessaris dos tripartits perquè molts d'aquests electors oscil·lants abandonessin massivament ERC i facilitessin l'obtenció de 62 escons  per part de CiU. Per això una de les claus de l'èxit republicà de 2012 ha estat insinuar que ara sí que estaven disposats a entendre's amb CiU, un canvi estratègic que fins no fa gaire horroritzava els sectors més esquerrans del partit republicà, que a més sempre treien a passejar el fantasma de l'abraçada de l'ós que van comportar els pactes de la primera meitat dels anys 80. Però lluny d'alimentar el peix gros convergent, el canvi d'orientació ha facilitat el retorn de molts vots foragitats per la mala experiència tripartita, en un context en què l'aposta sobiranista del president Mas podia fer témer que seria aquest el qui prendria vot independentista a ERC. Finalment ha arribat el pacte, un acord dictat per la coherència dels programes amb què CiU i ERC s'han presentat a aquestes eleccions, fixant-se la prioritat que el poble català pugui exercir el seu dret a l'autodeterminació. L'entesa no ha estat fàcil, en les negociacions hi han pesat els recels mutus i les lògiques dificultats per formular un programa econòmic compartit, però sobretot s'hi ha fer notar la por dels republicans a cremar-se en aquesta nova travessia, que els ha portat a renunciar des del primer moment a formar part del govern, tenint en compte la dificultat de governar en un context de crisi profunda i calaixos buits. Una altra qüestió ha estat la discussió sobre la data del referèndum, però com s'ha vist, al final s'ha arribat a una solució prou satisfactòria per a ambdues parts. Cal agrair la voluntat d'ERC per arribar a un pacte, però la negativa a entrar el govern deixa entreveure una preocupació excessiva per evitar l'erosió electoral en un moment en què la contesa verament important serà el referèndum, consulta o com vulguem dir-ne, sobre la independència, i no pas les properes eleccions al Parlament de Catalunya. L'objectiu d'aquesta legislatura és que a Catalunya les properes eleccions ja no siguin les eleccions a una cambra legislativa autonòmica, sinó les eleccions constituents de la República Catalana.