Un nou paradigma

Des del 25 de novembre aquest país ha entrat en una nova etapa en què, si CiU i ERC són fidels als seus programes, podrem considerar superat el paradigma que fins ara ha definit les relacions entre Catalunya i l'estat espanyol. El canvi no és unidireccional, també obeeix al canvi de paradigma de la política espanyola, que després d'anys desplegament del model autonòmic n'ha iniciat la seva demolició. En el paradigma anterior, malgrat totes les dificultats i l'enorme dèficit fiscal, es podia creure que Catalunya avui era més autònoma que ahir,  però menys que demà. Espanya s'ha embrancat en una croada recentralitzadora i ens hem adonat que el marge d'autonomia de Catalunya en realitat és molt inferior al que ens havien fet creure. Tot plegat porta a una conclusió, s'ha acabat la via reformista, basada en arrencar concessions a través de successius pactes amb els governs espanyols de torn per fer avançar la construcció nacional, ara mateix no queda cap altra via que la ruptura. Alguns analistes encara no han assumit el canvi de paradigma i segueixen jutjant l'escenari amb termes del passat. El principal exemple és l'Enric Juliana que a la Vanguardia de diumenge tornava a insistir en la metàfora, altrament brillant i il·lustrativa, de la Brigada Pomorska, aquella brigada de la cavalleria polonesa que, diu la llegenda, va plantar cara amb cavalls i espases als panzer alemanys durant la invasió de 1939. Per a Juliana estem iniciant un camí com el de l'intent de Gas Natural de fer-se amb ENDESA i el procés de l'Estatut. Dues operacions ben diferents, però que a Madrid es van viure com a dues cares de la mateixa moneda i que per això van fracassar. L'error d'anàlisi de Juliana rau en el fet que tant en un cas com en l'altre qui tenia l'última paraula era l'estat espanyol, que era jutge i part, i en ambdós casos la part catalana en va sortir malparada. El gran canvi de paradigma però, és que ara Catalunya, per primera vegada d'una forma majoritària, ha deixat d'entonar l'inútil "Escolta Espanya" maragallià, ha decidit prescindir del que decideixin a Madrid i seguir el seu propi camí fent ús del dret a l'autodeterminació, al qual no havíem renunciat, però que fins ara no havíem exercit. El panorama es clarifica, ja no esperem que un govern amic a Madrid ens escolti i ens comprengui, sabem que els tindrem radicalment en contra, sabem que no hi ha lloc per a seduccions ni negociacions bizantines, sinó que l'única esperança és que el poble de Catalunya, en el context malgrat tot liberal i democràtic de la Unió Europea, pot decidir per ell mateix quin és el seu estatus polític, per la senzilla raó que a Europa, els estats, si bé encara poden fer molt de mal,  no poden esclafar la voluntat majoritària d'un país que, amb fermesa i esperit democràtic, decideixi que vol ser senyor del seu destí.