Almenys una victòria

Si una cosa sembla clara en el procés que ha iniciat Catalunya és la victòria ideològica del dret a decidir. Ja no tan sols és proclamat pels partits nacionalistes i independentistes, també ICV i EUiA l'han assumit sense problemes i, el més sorprenent, el  PSC ha arribat a l'extrem inaudit de desmarcar-se del PSOE al Congrés dels Diputats en defensa d'aquest dret, deixant a l'estacada la seva cap de llista. Existeix encara una diferència substancial, uns afirmen que és possible exercir aquest dret amb independència del que determini l'ordenament jurídic espanyol, i uns altres, principalment el sector oficial del PSC, consideren que tan sols se'n pot plantejar l'exercici d'acord amb les lleis espanyoles, la qual cosa exigiria el vistiplau de Madrid. Però la força de la idea és tan gran que fins i tot hi ha sectors de Ciutadans i del PP de Catalunya que tenen assumit que hi haurà una consulta i que s'hi hauran de mullar. El darrer exemple ha estat el del fiscal en cap de Catalunya, obligat a dimitir per haver admès, tímidament, que d'una manera o altra la societat catalana ha de poder expressar la seva voluntat. La idea té una força enorme, i el mateix Rubalcaba, ha acabat reconeixent que pràcticament no té arguments per fonamentar-hi la seva oposició, més enllà d'aquella curiosa teoria segons la qual el dret a decidir el futur de Catalunya correspon a tots els espanyols. Per la seva banda el rebuig absolut del govern de l'estat està reforçant el concepte, al mateix temps que posa al descobert les greus mancances de la democràcia espanyola, en contrast amb països com ara el Regne Unit i el Canadà. En definitiva, la negació del dret acaba sent un motiu més per exercir-lo i un argument per a la ruptura definitiva amb l'estat espanyol. Resta molta feina per fer, però de moment hem guanyat una batalla.