El desconcert

L'expectativa de celebrar un referèndum d'autodeterminació a curt termini suposa un canvi d'escenari tan radical que a molts dels actors els costa ressituar-se en les noves coordenades. És normal, a partir dels anys 80 la política catalana va girar a l'entorn de la tensió CiU-PSC, que va agafar una nova dimensió amb l'aposta estratègica de les esquerres, inclosa l'esquerra independentista, pel tripartit. Durant tot aquest llarg període la dreta espanyola ha actuat com un possible aliat, incòmode però útil, perquè CiU pogués ocupar posicions de poder, atesa l'escassa o nul·la voluntat de les altres forces d'entendre-s'hi. El pas fet per Artur Mas assumint la voluntat d'exercir el dret a decidir amb l'objectiu d'assolir l'estat propi ha trastocat completament aquest marc, creant-ne un d'enterament nou, en el qual avui el principal aliat de CiU és ERC, malgrat que durant gairebé 10 anys ambdues forces han estat immerses en un guerra fratricida, amb ben pocs moments de treva.  Més que probablement, ni tota CiU ni tota ERC no han paït el canvi, però no hi ha alternativa possible. Bé, sí, l'alternativa és la rendició, que en realitat fóra una traïció a les esperances dipositades per centenars de milers de catalans en aquestes forces polítiques, les quals van assumir l'encàrrec de fer efectiu el dret a decidir dels catalans per sortir de l'atzucac en què es troba el país. L'entesa entre CiU i ERC, passi el que passi, peti qui peti, és essencial perquè el procés sobiranista arribi a bon port. El suport d'ERC a la reducció salarial dels funcionaris és un bon senyal, i un exercici de responsabilitat que cal agrair, el retard en l'acord sobre els pressupostos  per a 2013 encara no és preocupant, però és la principal ombra sobre aquesta entesa imprescindible. Tot plegat, el nou escenari i la forma com s'hi mouen els actors, provoca desconcert, però tot agafa sentit si ens fixem en l'horitzó sobiranista i els condicionants que imposa, encara que determinats analistes de l'actualitat catalana vulguin ignorar-lo, centrant les seves anàlisis en l'avui immediat i sense tenir en compte el camí que tenim traçat.  

I si bé l'entesa CiU-ERC és crucial i imprescindible, és del tot insuficient per aconseguir l'objectiu final, la independència, per al qual cal l'adhesió de sectors socials votants d'altres forces polítiques així com d'una gran part de la societat civil sense implicacions partidistes. No ens en sortirem si el procés és percebut merament com una aposta personal del president Mas o com un projecte exclusiu de CiU i ERC, la independència d'una nació és quelcom immensament més gran que qualsevol anhel individual o partidista i per això la tasca d'entitats com l'ANC, Òmnium o el Centre Català de Negocis és tan important. Tendeixo a creure que per assolir una majoria suficient en el referèndum/consulta el protagonisme de la campanya del sí no hauria de recaure principalment en els representants polítics, que tanmateix s'hi haurien d'implicar a fons, sinó més aviat en múltiples líders d'opinió sense ambicions polítiques perceptibles. 

Comparteixo l'opinió que defensa Ramon Tremosa sobre la conveniència de no fer coincidir la consulta amb les eleccions europees. Ell ho argumenta amb la idea que això perjudicaria la imatge externa del procés català, però al meu entendre el principal risc és la coincidència amb la confrontació partidista pròpia d'unes eleccions, encara que siguin de tan baixa intensitat com les europees. La immensa majoria de ciutadans són perfectament capaços de distingir una cosa d'una altra, però sempre hi pot haver una part de l'electorat, petita però que en un referèndum pot ser decisiva, que acudeixi a les urnes de la consulta pensant més en quins partits defensen cada opció que no pas en allò que realment s'hi decideix. Aquesta amenaça també plana sobre una consulta celebrada en una altra data, però la coincidència amb unes eleccions dóna més ressò al xoc partidista habitual, fins al punt que polítics que en una campanya estricta de referèndum podrien cenyir-se a una mateixa estratègia i treballar conjuntament envers el mateix objectiu, poden trobar-se en la tessitura de defensar el sí amb representants d'altres partits i alhora fer campanya electoral en contra d'aquelles mateixes forces, contribuint a una cerimònia de la confusió que pot afectar aquella franja de l'electorat amb les idees menys clares sobre la qüestió. 

En canvi una consulta coincident amb el referèndum escocès faria més difícil que el govern espanyol pogués evitar-la, si bé en cap cas no és gens clar que la consulta es pugui celebrar sense una ruptura prèvia amb l'ordenament espanyol. El mes d'octubre de 2014 seria un bon moment, la commemoració dels 300 anys de l'Onze de Setembre de 1714 permetria engegar els motors de la campanya pel sí amb una gran força, la campanya es podria fer sense gaires intromissions del debat partidista i és probable que es pogués contrastar l'elegància aparent de la intervenció del govern britànic en el procés escocès amb la barroeria de la intervenció del govern espanyol. 

La situació crítica en què ens trobem demana una resposta com la que ofereix la consulta, però cal trobar el moment més oportú, i ara mateix la tardor de 2014 sembla l'òptim, sempre i quan l'opinió pública vagi en la direcció desitjada, si no fos així caldria replantejar-se calendaris.

Mentrestant estaria bé que es fes un cert esforç de clarificació per treure del desconcert aquells que encara no acaben de veure la magnitud de l'empresa en què estem immersos.