Getting to Denmark
Dinamarca brilla avui com l'exemple d'una democràcia pròspera i estable. Tant és així que en el camp de la politicologia ha fet fortuna l'expressió "getting to Denmark", amb què els especialistes del Banc Mundial Lant Pritchett i Michael Woolcock van titular un estudi, i que s'utilitza per fer referència al procés que cal seguir perquè un país esdevingui una democràcia funcional, adoptant Dinamarca com l'ideal a assolir. Segons Francis Fukuyama:"For people in developed countries, "Denmark" is a mythical place that is known to have good political and economic institutions: it is stable, democratic, peaceful, prosperous, inclusive, and has extremely low levels of political corruption".
Les dades que coneixem sobre l'estat nòrdic en justifiquen la idealització, només cal fer una consulta a la wikipedia per assabentar-se que és el país del món amb la mobilitat social més elevada, amb el nivell més alt d'igualtat d'ingressos i amb una de les rendes per càpita més altes. L'any 2013 es va situar en el lloc 15è de l'Índex de Desenvolupament Humà, i 9è en el mateix índex una vegada fets els ajusts per desigualtat. També encapçala els rànquings de baixa corrupció i els que avaluen els indicadors de democràcia. Per acabar-ho d'arrodonir, ha estat qualificat diverses vegades, a partir de les valoracions dels seus ciutadans, com el país més feliç del món.
Qualsevol persona amb dos dits de seny hauria de sentir un mínim de respecte i admiració per Dinamarca, és més, crec que és un dels models a seguir per a la construcció del nou estat català. Però no tothom ho veu igual, segons alguns "something is rotten in the state of Denmark", perquè no s'hi practica prou autocensura a l'hora de tractar l'islam, com ens recordava ahir mateix (dissabte) Rafael Jorba en un article publicat a la Vanguardia: "Europa, que fa bandera de la llibertat d'expressió, ha oblidat que aquesta llibertat és prevalent, però mai innòcua...Va ser el cas de la publicació, el 2005, de les caricatures de Mahoma al Jyllands-Posten danès", i per reblar el clau reprodueix literalment, sense formular-hi cap objecció, una anàlisi del professor (part-time lecturer) de la Universitat de Roskilde (Dinamarca), Mustafa Hussain, que diu: "Comparada amb altres nacions occidentals, Dinamarca és un país petit. Aquesta petitesa, o sensació de petitesa, conrea una mentalitat tribal o provinciana, l'elit que dirigeix els mitjans de comunicació és un petit cercle que es mou d'un mitjà a l'altre, del servei públic al privat i viceversa. És la ideologia d'aquest cercle la que es reflecteix en els mitjans de comunicació. la cobertura dels musulmans o de l'islam en qüestions que es formulen i es programen des dels mateixos mitjans genera por ansietat, de manera subtil i, en definitiva, ajuda a reproduir un consens negatiu". No hi fa res que els danesos hagin assolit els màxims nivells de desenvolupament humà, Dinamarca és una societat petita, tribal i provinciana . I passa el que passa, que aquesta colla de víkings primitius i isolats, que no han vist el món per un forat, estan carregats de prejudicis i no saben tractar el profeta amb el respecte que es mereix. Si fossin un país més obert, cosmopolita i multicultural, entendrien que amb l'islam no s'hi fa broma, perquè els musulmans s'enfaden, i és clar, algun fanàtic et podria tallar el coll. És això, no?
Les dades que coneixem sobre l'estat nòrdic en justifiquen la idealització, només cal fer una consulta a la wikipedia per assabentar-se que és el país del món amb la mobilitat social més elevada, amb el nivell més alt d'igualtat d'ingressos i amb una de les rendes per càpita més altes. L'any 2013 es va situar en el lloc 15è de l'Índex de Desenvolupament Humà, i 9è en el mateix índex una vegada fets els ajusts per desigualtat. També encapçala els rànquings de baixa corrupció i els que avaluen els indicadors de democràcia. Per acabar-ho d'arrodonir, ha estat qualificat diverses vegades, a partir de les valoracions dels seus ciutadans, com el país més feliç del món.
Qualsevol persona amb dos dits de seny hauria de sentir un mínim de respecte i admiració per Dinamarca, és més, crec que és un dels models a seguir per a la construcció del nou estat català. Però no tothom ho veu igual, segons alguns "something is rotten in the state of Denmark", perquè no s'hi practica prou autocensura a l'hora de tractar l'islam, com ens recordava ahir mateix (dissabte) Rafael Jorba en un article publicat a la Vanguardia: "Europa, que fa bandera de la llibertat d'expressió, ha oblidat que aquesta llibertat és prevalent, però mai innòcua...Va ser el cas de la publicació, el 2005, de les caricatures de Mahoma al Jyllands-Posten danès", i per reblar el clau reprodueix literalment, sense formular-hi cap objecció, una anàlisi del professor (part-time lecturer) de la Universitat de Roskilde (Dinamarca), Mustafa Hussain, que diu: "Comparada amb altres nacions occidentals, Dinamarca és un país petit. Aquesta petitesa, o sensació de petitesa, conrea una mentalitat tribal o provinciana, l'elit que dirigeix els mitjans de comunicació és un petit cercle que es mou d'un mitjà a l'altre, del servei públic al privat i viceversa. És la ideologia d'aquest cercle la que es reflecteix en els mitjans de comunicació. la cobertura dels musulmans o de l'islam en qüestions que es formulen i es programen des dels mateixos mitjans genera por ansietat, de manera subtil i, en definitiva, ajuda a reproduir un consens negatiu". No hi fa res que els danesos hagin assolit els màxims nivells de desenvolupament humà, Dinamarca és una societat petita, tribal i provinciana . I passa el que passa, que aquesta colla de víkings primitius i isolats, que no han vist el món per un forat, estan carregats de prejudicis i no saben tractar el profeta amb el respecte que es mereix. Si fossin un país més obert, cosmopolita i multicultural, entendrien que amb l'islam no s'hi fa broma, perquè els musulmans s'enfaden, i és clar, algun fanàtic et podria tallar el coll. És això, no?
Comentaris