Benvinguda Croàcia

Demà, 1 de juliol de 2013, la República de Croàcia esdevindrà un nou estat membre de la Unió Europea. Contràriament al que ens volen fer creure els seus il·lusos enterradors, la idea d'Europa segueix tenint un fort atractiu, sobretot per als països que al llarg de la història s'han trobat a la perifèria política, econòmica i cultural del continent. Òbviament el nou soci espera obtenir-ne beneficis econòmics tangibles en forma de transferències directes de diners, però aquest fet per si sol no explica l'esforç que països com Croàcia han portat a terme per adaptar-se a les exigències comunitàries. He estat a Zagreb dues vegades, la primera l'estiu de 2004 i la segona sis anys després, ocasió en què vaig advertir una notable evolució de la ciutat, que havia adquirit un atmosfera centreeuropea e contrastava amb l'energia balcànica de Belgrad, que havia visitat just abans. A Croàcia es creu que la integració europea incrementarà les oportunitats per a la seva ciutadania i per a  la seva economia, però el compromís va més enllà. Existeix també una consciència de pertànyer a una unitat superior, a un marc cultural comú, a una civilització europea, extraordinàriament diversa però amb valors i tradicions compartides. L'alta cultura és europea: la música, l'art, la literatura i la filosofia es creen en determinats entorns nacionals, però no es poden entendre sense una visió europea de conjunt. La història, malgrat diferents circumstàncies i vicissituds, ens ofereix també múltiples punts de contacte: només cal pensar com la Segona Guerra mundial ha condicionat el conjunt del continent durant els darrers 70 anys, també a nosaltres, encara que no hi participéssim directament, si bé en vam viure un primer episodi entre 1936 i 1939, quan Catalunya, per exemple, va ser bombardejada per italians i alemanys. I encara diria més, els europeus compartim el llegat de la civilització grecoromana, també els països on no van arribar-hi grecs ni romans però que en van rebre la influència a través de l'altra gran força constructora d'Europa, el cristianisme. Durant l'Edat Mitjana, i amb menys intensitat abans i després, el cristianisme va dotar els europeus d'una identitat i d'uns referents compartits, malgrat la divisió entre Orient i Occident, entre l'església llatina i la grega,  i la posterior reforma protestant. Aquesta identitat comuna no ha estat un fonament de pau i convivència, ans al contrari, els europeus s'han enfrontat en infinitat de guerres, entre les quals s'hi compten les més cruentes i destructives que ha experimentat la humanitat. No ha estat fins a la caiguda del Mur de Berlín que s'han pogut començar a superar els enfrontaments interns d'Europa, no sense abans passar per les guerres dels Balcans. I així arribem a una Croàcia que tot just demà esdevindrà membre de ple dret de les institucions de la UE, al mateix temps que Sèrbia fa un esforç destacable d'acostament a Kosovo per poder guanyar-se l'admissió a un club europeu que ja tindrà 28 socis.