Viver Pi-Sunyer

Per mi, si algú personifica el canvi de mentalitat que ha viscut bona part de la societat catalana durant els darrers anys és en Carles Viver Pi-Sunyer. Podria posar molts altres exemples de gent d'ordre que han esdevingut independentistes però en Viver té una significació especial. Ell era el degà de la Facultat de Dret de la UPF quan jo vaig començar a estudiar-hi, el primer curs d'aquella universitat, i com a catedràtic de Dret Constitucional va ser un dels professors encarregats d'ensenyar-nos el contingut i les principals conseqüències de la llei fonamental de l'estat espanyol. Les seves posicions eren inequívocament autonomistes, però mai no l'hauria situat en el sobiranisme que avui propugna amb elegància. Com molts altres professors de la seva generació, formats sota el franquisme, la constitució espanyola del 78 representava una gran fita, era la norma que  havia establert la democràcia i un sistema de drets i llibertats a la "Pell de brau" (Em permeto el recurs a aquest tòpic, però ve a tomb perquè Espriu, amb la seva obra la "Pell de brau", va descriure una visió d'Espanya utòpica però amb molts seguidors a Catalunya, que van creure en la possibilitat d'un encaix harmònic de la nació catalana dins de l'estat espanyol). Viver era crític amb les interpretacions de la Constitució limitadores de l'autogovern català, i defensava que n'era possible una altra lectura, una posició que va tenir l'oportunitat de defensar formant part de la més alta instància interpretativa d'aquell text, el Tribunal Constitucional, del qual va ser magistrat entre 1992 i 2001, i fins i tot vicepresident, de 1998 a 2001. Viver coneix a fons la Constitució espanyola, ha format part d'una de les màximes magistratures de l'estat i sap quin pa s'hi dóna. Viver creia que el marc jurídic espanyol permetria donar cabuda a la nació catalana, però després d'una llarga experiència d'estudi, anàlisi, pràctica i deliberació jurídica amb els principals constitucionalistes de l'estat, i després d'haver tingut un paper decisiu en l'elaboració de l'Estatut de 2006, que justament intentava explorar totes les possibilitats d'aquella Constitució,  la seva conclusió és que Catalunya no hi cap. No per raons jurídiques, sinó polítiques, perquè el dret, sobretot el dret públic i en especial la seva aplicació, no és altra cosa que l'expressió de la correlació de forces polítiques i socials de cada període històric. Per més interpretacions alternatives que se'n puguin fer, sempre s'acaba imposant la que es correspon amb l'hegemonia política del moment, no tant des d'un punt de vista estrictament partidista com ideològic. I és obvi que a Espanya l'hegemonia política la té el nacionalisme espanyol, amb diferents matisos, més o menys centralistes, i per tant la lectura imperant de la norma constitucional és la que en fa aquell nacionalisme d'estat, que des de la transició ha anat esdevenint cada vegada menys tolerant amb la realitat plurinacional. Avui, quan els espanyolistes esgrimeixen la Constitució com un text sagrat davant del qual hem d'agenollar-nos i abandonar tota esperança de llibertat nacional, és reconfortant veure un dels màxims especialistes en aquell text, que durant molts anys n'ha estat un estudiós, un divulgador, un intèrpret, i fins i tot un defensor, encapçalar el Consell Assessor per a la Transició Nacional, encarregat d'elaborar els estudis i els plans que ens han de permetre superar les barreres que se'ns imposen en nom, precisament, d'aquella norma.