És culpa teva, Thatcher?

La personalitat de Margaret Thatcher és tan poderosa que continua aixecant passions fins i tot vint-i-tres anys després que els seus companys de partit la fessin plegar del govern. Les reaccions que va despertar la seva mort no les va provocar el traspàs de cap dels primers ministres britànics que l'havien precedida, deixant de banda el cas del mític Winston Churchill. Hi ha un relat establert segons el qual el tàndem Reagan-Thatcher va marcar l'inici d'un nou període històric marcat per l'aplicació d'un programa neoliberal, que tindria com a elements més destacats la liberalització dels mercats,  la privatització de les empreses i dels serveis públics, una actitud més assertiva en matèria de seguretat i defensa i un retorn a valors conservadors com a reacció als canvis socials del 68. Aquest relat és acceptat tant pels partidaris com pels detractors d'aquest nou rumb, si bé amb grans diferències pel que fa a la seva valoració i a la  mateixa terminologia emprada.  No és difícil imaginar que les seves polítiques van significar una gran sotragada, sobretot per als obrers afectats per l’onada de tancaments d'indústries i mines, i es pot entendre que les persones que van patir-ho en la seva pell conservin una rancúnia permanent. A més es diu que la crisi galopant que avui pateix el món, sobretot unes parts determinades d'aquest món, és conseqüència de la desregulació dels mercats financers impulsada per Thatcher i els seus seguidors, i pot ser que sigui així, però amb aquesta esmena a la totalitat s'oblida el festival de creixement econòmic que s'ha viscut a la major part del planeta durant els darrers trenta anys, de forma coincident amb el procés de liberalització econòmica desplegat.

S'oblida massa ràpid que a finals dels setanta la Gran Bretanya era el malalt d’Europa,  el paradigma que s’havia anat desplegant des del final de la Segona Guerra Mundial hi feia aigües per totes bandes, i el que fallava no era pròpiament l'estat del benestar sinó l'intervencionisme d'un estat amb una presència creixent en tots els sectors de l'economia, repartint subsidis, ajudes i subvencions, o dirigint directament les empreses. Un estat cada dia més gran i alhora més limitador de la iniciativa individual, de l’esperit emprenedor i de la meritocràcia. El Regne Unit patia, potser amb més intensitat que altres països, tots els símptomes d’una autèntica decadència, que tenia com a primera causa la mateixa manca de fe en les pròpies capacitats del món lliure, tant pels esquinçaments interns d’unes societats  colpejades per la crisi del petroli, com pels corrents de crítica radical que, juntament amb efectes alliberadors, havien sembrat la llavor de l’afebliment de l’autoestima occidental des dels anys 60.  Thatcher s’aixeca contra aquesta decadència amb una determinació implacable, guiada per unes profundes conviccions ideològiques i la fortalesa del seu caràcter. Avui, en part també pels canvis impulsats per primera ministra, Anglaterra és vista com una terra d'oportunitats per centenars de milers de joves europeus i de la resta del món.
Es pot parlar de revolució conservadora perquè certament Thatcher i Reagan van capgirar una situació que semblava conduir de forma inexorable cap a una rendició del món occidental, no només enfront la Unió Soviètica, sinó davant les mateixes forces internes que pretenien destruir el model sense oferir cap alternativa superior.
Probablement el model impulsat per Thatcher, amb múltiples i diversos continuadors, entre ells i amb matisos, Tony Blair i Bill Clinton, ja ha arribat al seu límit i dóna senyals d'esgotament, sobretot perquè l'ascensor social està avariat, s'amplia la distància entre els més rics i la resta de la societat i s'estreny la franja de les classes mitjanes, tanmateix el balanç final no pot ser negatiu. Vivim uns moments difícils, la fi d'una època, però el món no és pas pitjor que el dels anys setanta.