Crimea

El que ha passat a Crimea és molt gros. Un estat sobirà, Ucraïna, ha estat envaït per un país veí, Rússia, que se n'ha annexionat, de facto, un territori  de 27.000 km2 i 2,4 milions d'habitants. En aquest context la celebració d'un referèndum té un valor poc més que anecdòtic. Podem creure que una majoria dels habitants de la península de Crimea, pel seu origen rus, s'estimaven més formar part de Rússia que no pas de Ucraïna, però abans de la invasió aquesta preferència no havia significat un desafiament real per a l'estat ucraïnès. El pretès paral·lelisme amb els casos català i escocès és ridícul, no existeix una nació crimeana que hagi exercit el dret a l'autodeterminació. Crimea és un territori colonitzat per Rússia on els russos tan sols van esdevenir-hi majoria a partir de la segona meitat del segle XX, per l'efecte combinat de la neteja ètnica aplicada contra l'anterior grup més nombrós, els tàrtars, enviats a l'Àsia central per Stalin, i les onades migratòries russes. Res a veure amb la reivindicació de nacions mil·lenàries com Catalunya i Escòcia. D'altra banda, que Crimea formés part d' Ucraïna és fruit d'una decisió arbitrària de Krutxev l'any 1954, alguns diuen que sota els efectes del vodka. Amb la independència ucraïnesa, l'any 1991, la península va esdevenir part del territori del nou estat. La pèrdua de Crimea no representa la mutilació de la nació ucraïnesa històrica, sinó la culminació d'un acte d'agressió de Rússia contra la República d'Ucraïna, en vulneració radical del Dret Internacional. És un fet molt greu per si mateix, en un altre moment històric hauria desencadenat una guerra entre els dos estats, amb possible participació d'altres països, però avui Ucraïna és prou conscient de la seva inferioritat militar i Rússia, malgrat la seva determinació, també sap que la guerra li seria molt costosa, i segurament per això, de moment, no ha anat més enllà en la seva depredació territorial.
Els darrers esdeveniments també signifiquen el definitiu posicionament de la Rússia de Putin en el camp de la confrontació amb Occident. No és que abans no es produís aquesta confrontació, però mai com ara el desafiament no havia estat tan directe, ni tan sols arran de la invasió de Geòrgia, ja que al cap de pocs dies les tropes russes van abandonar el país, tot i mantenint el control d'Ossètia del Sud, com ja passava anteriorment. La invasió actual però, té unes dimensions molt superiors. 

Des que Vladímir Putin ocupa el Kremlin, també durant el període en què va cedir la cadira a Medvèdev per exercir de primer ministre, l'ex-agent del KGB ha establert un règim autoritari que en política exterior segueix dos objectius clars i íntimament lligats: recuperar l'hegemonia sobre l'antic espai soviètic i dels tsars, i combatre la influència de l'Occident liderat pels EUA, considerat com a principal adversari i competidor del poder rus. En aquesta línia la caiguda de Ianukòvitx a Ucraïna comportava tant una amenaça per a la pretesa hegemonia russa com un possible avenç de les posicions occidentals dins l'àmbit ex-soviètic. La resposta de Putin ha estat no reconèixer el nou govern ucraïnès, denunciar uns ficticis atacs contra la població russa i russòfona d'Ucraïna, conquerir Crimea i promoure l'agitació pro-russa al sud-est d'Ucraïna, la part del país més russificada. La resposta de la comunitat internacional, més enllà de la condemna retòrica, ha estat discreta. El pes de les relacions econòmiques amb Rússia imposa prudència en l'aplicació de sancions, però ja se n'han aprovat i n'hi pot haver més. L'OTAN, que des de la fi de la Guerra Freda sempre ha intentat trobar vies de col·laboració amb el gegant eurasiàtic,  sense renunciar a la seva pròpia ampliació, es veu obligada a reforçar les defenses dels països membres que fan frontera amb Rússia i a assumir que el règim rus ha decidit de forma quasi definitiva ser enemic, o almenys adversari, en comptes de soci. L'expansió de l'OTAN és el que més exaspera el Kremlin, malgrat que l'actual Aliança Atlàntica no té cap intenció agressiva envers Moscou. Tanmateix, la pervivència dels esquemes mentals de la Guerra Freda i una determinada concepció de la geopolítica, fan que Rússia prioritzi la defensa del que considera el seu flanc occidental per davant d'amenaces molt més reals, com ara el pes creixent de la Xina sobre Sibèria i l'extrem orient rus, territoris poc poblats que sumen milers de quilòmetres de frontera amb un estat-civilització de més de 1350 milions de persones, amb una gran capacitat per a la colonització demogràfica, que té una presència creixent en territori rus.

Rússia, pel passat imperial que tant enyoren els seus governants, té un gran potencial per a l'exercici del "soft power", per influir sobre els països veïns gràcies a la gran difusió de la seva llengua i cultura, a la seva potència energètica i al seu pes econòmic. Un soft power que fins i tot es fa perceptible al litoral català, on l'afluència de turistes russos o de parla russa, ha fet que tant aquesta llengua com l'atenció als interessos d'aquest públic hi tinguin una presència cada vegada més gran. Rússia és una potència emergent, malgrat els seus problemes  estructurals i el fet que, tot i disposar d'una població de més de 140 milions i d'una superfície de 17,098,242 km2,  el seu PIB no sigui superior al d'Itàlia. Tanmateix, l'opció de Putin pel "hard power", força bruta i expansionisme territorial,  situa a la defensiva tots els països que se senten amenaçats i limita radicalment el potencial del "soft power" rus. Una Rússia oberta al món, i alhora conscient que les principals amenaces li vénen d'Orient i no pas d'Occident, tindria un enorme potencial de creixement econòmic i de projecció cultural, però Putin ha optat per un model de tancament, amb un territori ampliat, això sí. Un model que apel·la a un nacionalisme desvinculat de les necessitats més immediates de la ciutadania però que li permet renovar la legitimitat del seu règim als ulls d'una majoria d'aquesta població, sotmesa a la propaganda dels mitjans de comunicació controlats pel Kremlin.