Donec perficiam
La confessió del president Pujol ha desfermat un terratrèmol emocional que ha afectat tot Catalunya, si bé amb intensitats molt diverses. És un terratrèmol potent i se'n preveuen múltiples rèpliques de magnitud desconeguda. L'han provocat els poders de l'estat, aprofitant les febleses i l'elevat risc sismològic del país, amb l'objectiu d'enfonsar el procés cap a la independència, però els efectes han estat moderats: esquerdes, algun edifici ensorrat, escasses víctimes...El procés es manté incòlume malgrat l'impacte emocional. La capacitat de resistència davant d'aquest moviment sísmic és la prova que la via cap a la sobirania avança sobre fonaments sòlids i resistents, uns fonaments que d'ara fins al dia 9 de novembre, i més enllà, seran sotmesos a proves molt dures. Cal donar per descomptat que hi haurà nous atacs de l'estat, per vies diverses, uns atacs que a vegades no obtindran cap resultat, però que de tant en tant es poden cobrar alguna víctima. Pot haver-hi altres actors del procés que caiguin pel camí i cal estar preparats per minimitzar els efectes que aquestes baixes puguin tenir sobre la moral de la tropa.
Hores d'ara hi ha una certa confusió entre els mitjans i els objectius del procés, provocada per la mateixa estratègia seguida pel sobiranisme, més centrada en el dret a decidir, en la necessitat i la legitimitat de la consulta, que no pas en l'obtenció de la independència. A vegades, sentint declaracions d'uns i d'altres, sembla que l'únic que està joc és la possibilitat de celebrar o no una consulta, quan en realitat la qüestió de fons és si Catalunya se separarà o no del Regne d'Espanya i es constituirà com a nou estat. És un escenari revolucionari, per a l'estat espanyol representa el desafiament més gran des de la guerra de Cuba, i no costa de veure que Catalunya té molta més transcendència econòmica, cultural, geopolítica, sentimental i de tota mena que la que podia tenir l'illa caribenya per a l'Espanya de finals del S. XIX. Si per mantenir Cuba sota el seu jou l'estat va lliurar una guerra sense quarter, no podem esperar que ara permeti que Catalunya se'n vagi com si res. Aplicaran tots els mètodes, a vegades subtils i d'altres barroers i contraproduents, com ara la censura de la presentació de "Victus" a Utrecht, per evitar que el nostre procés arribi a bon port. Podem excloure, això sí, una intervenció militar directa, que en el context actual seria letal per al mateix estat espanyol. La demolició de la figura del president Pujol ha estat una bona mostra d'aquesta acció de l'estat, i periodistes de l'establishment, com Zarzalejos i Ansón, no s'han contingut a l'hora d'anunciar i d'amenaçar que l'estat seguirà actuant implacablement contra tots aquells que gosin desafiar-lo.
Per això, de la mateixa manera que cal alimentar la moral de victòria, els arguments i l'esperit cívic, democràtic, pacífic i festiu del moviment cap a la independència, cal cuirassar la ciutadania catalana enfront dels atacs que està ordint la maquinària estatal, que tenen com a finalitat tombar la voluntat política dels catalans, derrotar-nos moralment.
La clau de la victòria és perseverar envers l'objectiu, sense deixar-se condicionar ni per les amenaces ni pels cants de sirena. Si a Catalunya hi ha una majoria sòlida que aposta de forma decidida per la independència serem invencibles. Costarà més o menys esforços i més o menys temps, però ens en sortirem.
En el marc del Tricentenari de la derrota de 1714 és molt oportú recordar el lema en llatí de les Reials Guàrdies Catalanes, la guàrdia de corps de Carles d'Habsburg durant la Guerra de Successió, "Donec Perficiam" ,és a dir,"fins a reeixir" o "fins a aconseguir-ho", que expressa la voluntat de continuar la lluita fins a la victòria final, malgrat els obstacles, les penalitats i les batalles que es puguin perdre. Aquest és l'esperit amb què cal seguir el procés, "Donec Perficiam", petit qui peti, amb la convicció que aquesta vegada, a diferència de 1714, amb un context internacional molt diferent, si perseverem guanyarem.
Hores d'ara hi ha una certa confusió entre els mitjans i els objectius del procés, provocada per la mateixa estratègia seguida pel sobiranisme, més centrada en el dret a decidir, en la necessitat i la legitimitat de la consulta, que no pas en l'obtenció de la independència. A vegades, sentint declaracions d'uns i d'altres, sembla que l'únic que està joc és la possibilitat de celebrar o no una consulta, quan en realitat la qüestió de fons és si Catalunya se separarà o no del Regne d'Espanya i es constituirà com a nou estat. És un escenari revolucionari, per a l'estat espanyol representa el desafiament més gran des de la guerra de Cuba, i no costa de veure que Catalunya té molta més transcendència econòmica, cultural, geopolítica, sentimental i de tota mena que la que podia tenir l'illa caribenya per a l'Espanya de finals del S. XIX. Si per mantenir Cuba sota el seu jou l'estat va lliurar una guerra sense quarter, no podem esperar que ara permeti que Catalunya se'n vagi com si res. Aplicaran tots els mètodes, a vegades subtils i d'altres barroers i contraproduents, com ara la censura de la presentació de "Victus" a Utrecht, per evitar que el nostre procés arribi a bon port. Podem excloure, això sí, una intervenció militar directa, que en el context actual seria letal per al mateix estat espanyol. La demolició de la figura del president Pujol ha estat una bona mostra d'aquesta acció de l'estat, i periodistes de l'establishment, com Zarzalejos i Ansón, no s'han contingut a l'hora d'anunciar i d'amenaçar que l'estat seguirà actuant implacablement contra tots aquells que gosin desafiar-lo.
Per això, de la mateixa manera que cal alimentar la moral de victòria, els arguments i l'esperit cívic, democràtic, pacífic i festiu del moviment cap a la independència, cal cuirassar la ciutadania catalana enfront dels atacs que està ordint la maquinària estatal, que tenen com a finalitat tombar la voluntat política dels catalans, derrotar-nos moralment.
La clau de la victòria és perseverar envers l'objectiu, sense deixar-se condicionar ni per les amenaces ni pels cants de sirena. Si a Catalunya hi ha una majoria sòlida que aposta de forma decidida per la independència serem invencibles. Costarà més o menys esforços i més o menys temps, però ens en sortirem.
En el marc del Tricentenari de la derrota de 1714 és molt oportú recordar el lema en llatí de les Reials Guàrdies Catalanes, la guàrdia de corps de Carles d'Habsburg durant la Guerra de Successió, "Donec Perficiam" ,és a dir,"fins a reeixir" o "fins a aconseguir-ho", que expressa la voluntat de continuar la lluita fins a la victòria final, malgrat els obstacles, les penalitats i les batalles que es puguin perdre. Aquest és l'esperit amb què cal seguir el procés, "Donec Perficiam", petit qui peti, amb la convicció que aquesta vegada, a diferència de 1714, amb un context internacional molt diferent, si perseverem guanyarem.
Comentaris