L'hora de la veritat

Que la nostra Diada Nacional sigui a l'inici del curs polític ha servit perquè els darrers dos anys, i enguany també, s'imposi una agenda sobiranista. Respecte a la V no cal afegir-hi gran cosa, èxit espectacular sense pal·liatius, malgrat alguns núvols foscos que van  fer creure que la ciutadania es podria desmotivar. L'esclat del cas Pujol i que la gent s'apuntés a la V més tard que a la Via de l'any passat van fer pensar que podria haver-hi problemes per omplir, que la massa social sobiranista donava mostres de cansament i desencís. La realitat ha desmentit tots els mals auguris. Durant l'estiu vaig sentir algun comentari crític amb el fet que, malgrat la proximitat del 9N i de tot el que això suposa, el país fes vacances amb normalitat. No s'apreciava una mobilització prèvia a l'alçada dels reptes plantejats. Però tenint en compte que la nostra és una cursa de fons, val més que la gent faci vacances, que descansi i no visqui amb una tensió permanent, perquè cal guardar forces per tot el que ens ve al damunt.

El "procés" ha seguit el calendari marcat de forma impecable: declaració de sobirania, data i pregunta, sol·licitud de permís per a al referèndum al Congrés dels Diputats i llei de consultes a punt de ser aprovada pel Parlament de Catalunya. Però fins ara ens hem mogut en la zona de confort relatiu del marc legal espanyol, tot i la impugnació davant del TC de la declaració de sobirania i dels recursos contenciosos-administratius interposats contra les múltiples mocions sobiranistes aprovades pels ajuntaments catalans.  El gran desafiament es plantejarà en el moment que, un cop aprovada la llei de consultes, el president Mas convoqui la consulta per al dia 9 de novembre i aquesta convocatòria sigui impugnada pel govern espanyol davant el TC, amb la corresponent suspensió de l'acte. Ens trobarem davant la primera col·lisió efectiva entre l'ús de la legalitat espanyola per part del govern de Madrid i la voluntat majoritària del poble de Catalunya expressada a través de les seves institucions democràtiques. Aquest és un escenari imminent, i encara no hem consensuat la resposta catalana. Però de la mateixa manera que es va ser capaç d'acordar data i pregunta amb forces tan dispars com UDC i la CUP, cal esperar que es trobi una sortida acceptada per tots els actors de bona fe davant de l'atzucac a què ens vol portar l'estat espanyol.

Personalment crec que l'objectiu ha de ser articular un mètode, sigui consulta o eleccions plebiscitàries, que ens permeti obtenir el mandat democràtic necessari per a la declaració d'independència. Per això em miro amb escepticisme les propostes de celebrar una consulta malgrat la prohibició de l'estat, no perquè suposi vulnerar l'ordenament espanyol sinó per la dificultat que una consulta semiclandestina pot tenir per obtenir el nivell de debat, participació i garanties homologables necessari per legitimar el pas cap a la independència. Si algú sap com fer-ho, endavant, però només si es té molt clar el camí a seguir en aquest cas, sense aventurismes inconscients. La independència de Catalunya és un objectiu massa important com per posar-lo en risc amb precipitacions d'èxit dubtós.

La reivindicació del dret a decidir ha estat un èxit rotund, que suma més d'un 70 per cent de la població. Ara bé, entenc que tot aquest procés es va engegar no tan sols perquè els catalans puguin expressar quina és la seva preferència sobre el futur polític del país, sinó per assolir la independència. Per intentar encabir la consulta dins l'ordenament jurídic espanyol estem posant molt d'èmfasi en el seu caràcter no vinculant, en el fet que es tracta de demanar l'opinió de la ciutadania, i fins i tot hi ha qui ha equiparat la consulta amb una gran enquesta, però cal remarcar que el sentit de la consultat és extraordinàriament més ambiciós. A vegades sembla que el procés s'acabi amb la consulta, que el 9N sigui la data culminant. I no, tot el contrari, si hi ha consulta i guanya el SíSí, el 9N tan sols és l'inici d'un procés molt complex fins a la constitució de Catalunya en estat independent. D'altra banda, si no hi ha consulta s'obre un període en què s'haurà de definir per quina via alternativa es planteja la ruptura democràtica amb l'estat espanyol.

Ho dic perquè veig que molta gent s'ha quedat amb l'eslògan que diu "volem votar", però no n'hi ha prou amb votar, cal poder votar i que la preferència política majoritària es porti a la pràctica. Fins ara, amb el guiatge de la gent de l'ANC,  hem demostrat una gran capacitat per organitzar mobilitzacions espectaculars, molta gent hi ha participat, s'hi ha emocionat i fins i tot hi ha vessat alguna llàgrima, però cal anar molt més enllà. La mobilització, quan es multitudinària, serveix per exposar al món que hi som i que volem decidir el nostre futur, i serveix igualment per refermar les conviccions de tots aquells que hi participen i dels que no hi participen però en comparteixen els objectius. Aquest país, que s'ha especialitzat a fer de la necessitat virtut, massa sovint ha hagut de substituir la seva manca de poder polític amb experiències d'alt voltatge emocional. Aquesta feina s'ha fet molt bé, però cal que tota aquesta energia es canalitzi envers l'assoliment del poder polític que ens falta per ser una nació normal d'Europa.