Una nova fase
El diumenge 9 de novembre vaig tenir el privilegi d'exercir de vocal d'una mesa de la consulta, concretament a l'IES de Corbera de Llobregat, un poble on tant el nivell de participació com els resultats es van aproximar molt als resultats del conjunt de Catalunya. Al final, ateses les circumstàncies, la participació va ser enormement elevada. Només cal pensar que hi havia molts menys punts de votació que en qualsevol altra contesa electoral, sobretot als municipis amb institut, un equipament que molt sovint es troba als afores. A Corbera mateix la major part dels electors havien d'acostar-se a l'IES amb cotxe o moto, perquè es troba massa lluny dels nuclis on es concentra la població del municipi. Els factors que podien desmotivar els electors són evidents: el caràcter no vinculant de la consulta i el fet, reconegut pel mateix president Mas, que no es tractava de la culminació del procés, sinó d'una oportunitat per votar abans que es convoqui el referèndum definitiu, ja sigui d'acord amb l'estat( hipòtesi utòpica) , ja sigui mitjançant unes eleccions plebiscitàries.
L'argumentari que han desplegat l'estat i els seus sequaços l'endemà del 9N era previsible: només ha votat un 37% del cens i els vots independentistes no arriben al 1.900.000. Ho repeteixen una vegada i una altra, però al mateix temps s'esgarrifen quan pensen que la consulta s'ha celebrat tot i la suspensió dictada pel TC, quan s'adonen que a Catalunya hi ha 2.300.000 persones, començant pel president, que s'han passat la suspensió de l'Alt tribunal per l'Arc del Triomf i han anat a votar fent un exercici de sobirania nacional. Després de mesos i mesos sentint que el 9N no hi ha hauria consulta, que el dia 9 de novembre els catalans viuríem una gran frustració que ens faria abandonar tota il·lusió secessionista per reincorporar-nos novament a la senda de la subordinació i l'acatament constitucional, ens hem trobat amb una gran jornada de participació i un més que notable impacte internacional, fins al punt que les capçaleres periodístiques més prestigioses i influents del planeta li diuen al govern espanyol que deixi que els catalans votin. L'estat es va parar la seva pròpia trampa: impugnant el procés participatiu en va reforçar el valor i es va abocar a un dilema diabòlic entre intervenir o no intervenir, que finalment es resoldrà amb la interposició d'una querella que acabarà sent un argument més en el sarró de l'independentisme.
Hem entrat en una nova fase del procés, però ara la gran qüestió, més enllà de les querelles i les expressions d'opinió d'uns i altres, és definir com encarem la prova final, la convocatòria d'eleccions amb caràcter plebiscitari. Perquè les eleccions siguin plebiscitàries cal que s'hi presentin candidatures que, amb el seu compromís de declarar la independència, els atorguin aquest valor decisori. Per això ara mateix, abans de fixar una data per acudir a les urnes, cal que els partits i els col·lectius que s'han fixat la llibertat de Catalunya com a objectiu acordin el full de ruta per assolir-la, tant en termes de confecció de candidatures com per determinar el camí a seguir en cas de victòria independentista. Personalment crec que l'òptim, com ja han dit molts altres, és la configuració de dues candidatures, una de molt transversal, que sumi CDC, ERC, els independentistes d'UDC, els escindits del PSC, alguna personalitat d'ICV i molts independents de prestigi vinculats a l'ANC, i una altra candidatura de l'extrema esquerra independentista, basada en la CUP i moviments com el de la monja Forcades. Una candidatura que podria satisfer el seu electorat natural i evitar la pèrdua de vots independentistes llepafils, d'aquells que diuen que no votaran mai una candidatura on hi sigui present la "dreta". Però això només serà possible si tots els actors implicats comparteixen de debò l'objectiu d'un estat propi per Catalunya i no el subordinen a cap altra objectiu polític.
L'argumentari que han desplegat l'estat i els seus sequaços l'endemà del 9N era previsible: només ha votat un 37% del cens i els vots independentistes no arriben al 1.900.000. Ho repeteixen una vegada i una altra, però al mateix temps s'esgarrifen quan pensen que la consulta s'ha celebrat tot i la suspensió dictada pel TC, quan s'adonen que a Catalunya hi ha 2.300.000 persones, començant pel president, que s'han passat la suspensió de l'Alt tribunal per l'Arc del Triomf i han anat a votar fent un exercici de sobirania nacional. Després de mesos i mesos sentint que el 9N no hi ha hauria consulta, que el dia 9 de novembre els catalans viuríem una gran frustració que ens faria abandonar tota il·lusió secessionista per reincorporar-nos novament a la senda de la subordinació i l'acatament constitucional, ens hem trobat amb una gran jornada de participació i un més que notable impacte internacional, fins al punt que les capçaleres periodístiques més prestigioses i influents del planeta li diuen al govern espanyol que deixi que els catalans votin. L'estat es va parar la seva pròpia trampa: impugnant el procés participatiu en va reforçar el valor i es va abocar a un dilema diabòlic entre intervenir o no intervenir, que finalment es resoldrà amb la interposició d'una querella que acabarà sent un argument més en el sarró de l'independentisme.
Hem entrat en una nova fase del procés, però ara la gran qüestió, més enllà de les querelles i les expressions d'opinió d'uns i altres, és definir com encarem la prova final, la convocatòria d'eleccions amb caràcter plebiscitari. Perquè les eleccions siguin plebiscitàries cal que s'hi presentin candidatures que, amb el seu compromís de declarar la independència, els atorguin aquest valor decisori. Per això ara mateix, abans de fixar una data per acudir a les urnes, cal que els partits i els col·lectius que s'han fixat la llibertat de Catalunya com a objectiu acordin el full de ruta per assolir-la, tant en termes de confecció de candidatures com per determinar el camí a seguir en cas de victòria independentista. Personalment crec que l'òptim, com ja han dit molts altres, és la configuració de dues candidatures, una de molt transversal, que sumi CDC, ERC, els independentistes d'UDC, els escindits del PSC, alguna personalitat d'ICV i molts independents de prestigi vinculats a l'ANC, i una altra candidatura de l'extrema esquerra independentista, basada en la CUP i moviments com el de la monja Forcades. Una candidatura que podria satisfer el seu electorat natural i evitar la pèrdua de vots independentistes llepafils, d'aquells que diuen que no votaran mai una candidatura on hi sigui present la "dreta". Però això només serà possible si tots els actors implicats comparteixen de debò l'objectiu d'un estat propi per Catalunya i no el subordinen a cap altra objectiu polític.
Comentaris