Eixos

Instal·lats com estem en el bany maria de la correcció política és difícil dir les coses pel seu nom i acabem sent víctimes d'enormes confusions. Per això hi ha qui encara es veu amb cor d'oposar el que s'anomena "eix social" (un sintagma que en si mateix no vol dir res, ja que realment el debat és dreta/esquerra, no social) a l'"eix nacional",  com si fossin mútuament excloents. En realitat pertanyen a plans diferents:el debat a l'entorn de l'eix social té com a objecte l'exercici del poder, què es fa amb el poder,  i en canvi el debat a l'entorn de l'eix nacional té com a objecte determinar qui té el poder, perquè per exercir el poder d'acord amb una o altra orientació ideològica primer cal tenir-lo. Més enllà del dret a decidir i de l'eslògan "volem votar", la qüestió es troba en determinar qui és el titular de la sobirania sobre el nostre país:  els ciutadans de Catalunya o els ciutadans del Regne d'Espanya, una comunitat dins la qual els catalans som una minoria. Sorprenentment, aquest són uns termes gairebé absents del debat català, més enllà de la Declaració de sobirania que va fer el nostre Parlament,  i sospito que és perquè parlar de conceptes forts com ara poder i sobirania es considera menys simpàtic i menys atractiu que parlar de democràcia i de dret a decidir. Però l'abandonament d'aquests conceptes claus facilita la banalització del dret a decidir que practiquen els qui equiparen l'exercici de l'autodeterminació nacional amb la celebració  d'una consulta sobre la dació en pagament o sobre si el servei d'aigües ha de ser públic o privat. Són plans completament diferents, en un cas es tracta de determinar qui té el poder  i en l'altra és tracta de supòsits concrets d'exercici del poder.  Ateses les limitacions jurídiques i financeres de l'autonomia catalana, tots els programes de transformació social són paper mullat, tenen un recorregut que no va més enllà de canvis estètics i la modificació d'algunes prioritats pressupostàries amb poc impacte real. Per això el discurs de denúncia de les "retallades" de la Generalitat és trampós i demagògic, qualsevol persona ben informada sap que en el context present el marge de maniobra del nostre Govern, sigui quin sigui  el seu color polític, és molt reduït. A la pràctica a Catalunya no es poden aplicar projectes polítics ni de dretes ni d'esquerres, tan sols introduir matisos a les línies generals marcades pel govern espanyol de torn. El procés sobiranista ha estat un exercici de maduresa en la mesura que ha permès situar la titularitat de la sobirania, encara que sense dir-ne gaire el nom,  en el centre del debat, però ara, després del 9N, tant des de sectors de l'independentisme com sobretot des de fora, són molts els qui pretenen centrar-se novament en qüestions sobre les quals a Catalunya, fins que no tinguem un estat propi, hi podem fer ben poca cosa.