Que Déu ens agafi confessats

La lluita contra el terrorisme islamista a Europa és primordialment una tasca policial, però el desafiament que planteja el fonamentalisme islàmic va molt més enllà de l'exercici de la violència per part dels seus elements més extremistes. El fenomen de fons és que, així com l'Europa cristiana, per bé i per mal,  viu un procés de secularització creixent, el món musulmà, també a Europa, sembla viure el procés invers, amb índexs creixents de pràctica religiosa i, el que és més important, una major politització d'aquesta pràctica. L'expressió més extrema d'aquesta tendència és el gihadisme i la capacitat d'atracció que exerceix l'Estat Islàmic per a joves musulmans de tot arreu, que passen de la participació en fòrums d'internet a agafar les armes i unir-se a una lluita amb connotacions genocides en nom d'Al·là. Aquesta és la manifestació més aguda del problema, però l'islamisme  s'expressa de moltes altres maneres, ja sigui transformant, pas a pas,  la democràcia laica de Turquia en un règim autoritari islàmic, ja sigui imposant la xària a les comunitats musulmanes establertes a Occident, ja sigui estenent una por difusa entre els artistes de tota mena que en algun moment han tingut una idea creativa que podia resultar irrespectuosa per a l'Islam i que, en la major part dels casos, s'han autocensurat com no ho haurien fet si els possibles ofesos pertanyessin a una altra confessió.
Els darrers atemptats de París ens han frapat especialment: l'assassinat a sang freda d'uns humoristes per una cosa tan banal com unes caricatures, les imatges de l'execució d'un policia estès a terra, l'eliminació, per atzar, d'una policia municipal desarmada, el segrest i els assassinats en un supermercat "kàixer", triat com a objectiu pel sol fet de tractar-se d'un establiment per a jueus. Una atrocitat rera una altra en una de les grans capitals d'Occident. La resposta als atacs ha estat de gran abast: les condemnes quasi unànimes, les manifestacions massives, la desfilada de ministres i presidents de múltiples països, noves edicions amb milions d'exemplars del "Charlie Hebdo", l'exèrcit desplegat pels carrers de França, els dicursos del president Hollande a bord d'un portaavions....Tot molt espectacular, però els islamistes segueixen anotant-se èxits: el "Charlie Hebdo" potser era l'única publicació que gosava fer broma amb els símbols més sagrats de l'Íslam, ningú més no gosa ficar-se en aquest territori tan perillós, i ja veurem si un cop passat l'impacte immediat dels atacs, el "Charlie Hebdo" tornarà  a expressar-se amb la llibertat amb què ho ha fet fins ara (val dir que és un tipus d'humor barroer que no m'interessa gens). Aquella revista és/era un excepció que ha pagat un preu altíssim per aquest fet, com el que va pagar abans el cineasta Theo Van Gogh, i com el paguen cada dia tots aquells que en algun moment han pogut ofendre la sensibilitat dels fidels d'aquesta religió i es veuen obligats a viure sota protecció permanent o a fugir de l'Europa que anteriorment els havia acollit, com el cas d'Ayan Hirsi Ali. En definitiva, hi podrà haver més o menys atemptats, però la gran qüestió és si els islamistes aconseguiran condicionar decisivament les nostres formes de vida.