Soumission
En una coincidència tràgica la darrera novel·la de Michel Houellebecq va sortir a la llum les mateixes dates dels atemptats contra "Charlie Hebdo" i un supermercat kàixer de París. La novel·la planteja un escenari en què a França s'instal·la un règim islamista, i va ser per aquest motiu que el seu autor va protagonitzar l'última portada de la revista satírica, abans de l'atac. Tanmateix la novel·la fa ben poques referències al gihadisme, present de forma més dramàtica en una novel·la anterior, "Plataforma". La victòria islamista imaginada per Houellebeq no es basa en el terrorisme, tot i que abans de la segona volta de les eleccions presidencials decisives es produeix una onada de violència d'autoria incerta, sinó en la victòria electoral d'un líder islamista, aparentment moderat, que és capaç de guanyar-se el suport de totes les forces republicanes, de dreta, centre i esquerra, per batre's amb la candidata presidencial del Front National. Una vegada al poder els islamistes imposen el seu model de societat mitjançant diferents estímuls, econòmics i d'altres ordres, i segons el pla del nou president francès, la UE s'amplia incorporant els països del Nord d'Àfrica amb la vista posada en esdevenir un nou Imperi Romà, de majoria musulmana, però francòfon!. La novel·la en si no expressa cap hostilitat directa cap a l'Islam, correspon al lector fer el seu propi judici sobre l'escenari de futur que se li presenta. Els islamistes arriben al poder de forma democràticament impecable i implementen el seu programa polític sense massacres ni decapitacions, sense empresonaments ni persecucions. Però justament és perquè l'autor no situa el terror com la via a través de la qual els islamistes assoleixen els seus objectius que l'obra resulta més incisiva, perquè Houellebecq col·loca el lector davant d'una enorme transformació social basada en l'Islam i no pas davant d'unes atrocitats comeses per fanàtics religiosos. El fet més destacat del nou ordre francès és el retorn massiu de la dona a la vida domèstica i a una posició subalterna dins d'una societat radicalment patriarcal. Un dels estímuls que porta els professors de la Sorbona, esdevinguda universitat islàmica, a abraçar la fe de Mahoma, és la possibilitat, gràcies al seu estatus professional, de practicar la poligàmia casant-se amb dones molt més joves, atentes i servicials, especialment triades per expertes matrimonieres. L'autor ens dibuixa un escenari en què allò que repugna al lector mig occidental no són els crims comesos pels islamistes, perquè no se'n descriuen, sinó els resultats de l'aplicació de la doctrina islamista. S'hi insinua però una persecució, la dels jueus. Així com dels cristians se n'espera la conversió a l'Islam o l'acceptació d'una subordinació molt suau, dels jueus s'espera que se'n vagin de França. El destí previsible d'aquests jueus és Israel, però l'expansió d'una nova UE amb hegemonia musulmana fa pensar també en un futur ple de dificultats per a la supervivència de l'estat jueu, com el mateix protagonista reconeix tot recordant la seva ex-parella jueva, emigrada a Tel-Aviv. Però sobre aquest punt no cal fer garie política ficció, la França d'avui ha esdevingut novament un indret força inhòspit per als jueus, que n'emigren a milers cada any atemorits per la impunitat d'un antisemitisme creixent.
La novel·la és i serà polèmica. Ha estat titllada d'islamòfoba, però moltes veus autoritzades n'han negat aquesta significació. Si ens hagués mostrat un Islam violent i sanguinari, segur que la resposta hauria estat molt més contundent per part de tothom, però aquesta vegada els portaveus musulmans no semblen especialment ofesos. Aquest fet potser és el més inquietant, perquè podem arribar a entendre que el futur islàmic que descriu, amb submissió total de la dona, subordinació dels cristians i expulsió dels jueus, no els sembla una tergiversació de les seves creences i valors. "Soumission" ha incomodat els típics sectors progressistes, i fins i tot personatges que juguen sovint a la provocació, però que aquesta vegada s'han vist desbordats, com en Joan de Sarrallonga, a qui la novel·la va desplaure, entre altres motius perquè no li resulta creïble que les dones acceptessin dòcilment la seva nova exclusió social, com si l'interès d'una obra de ficció es basés en la credibilitat del que relata.
Tot i així el tema de fons de la novel·la no és l'ascens de l'islamisme sinó la realitat social que podria facilitar-ne l'accés al poder. Les novel·les d'Houellebecq contenen una gran càrrega d'anàlisi sociològica, per això em resulten atractives. A través de les experiències i reflexions dels seus protagonistes, normalment nihilistes, solitaris i depressius, l'escriptor ens mostra alguns dels principals fenòmens socials de la nostra època, marcada d'una banda pels avenços científics i les noves teconologies, i per l'altra per l'arraconament dels valors tradicionals, en especial en relació a la família. No costa veure que el nihilisme, la solitud i la depressió dels protagonistes houellebecquians, fàcils d'identificar com a "alter egos" de l'autor, es deuen al buit deixat per l'abandonament d'aquells valors tradicionals, un buit que no acaben d'omplir ni les noves formes de relació ni les noves oportunitats ofertes per la ciència i la tecnologia. L'autor no valora el buit moral com un alliberament de l'individu i la societat sinó com un espai obert per al desplegament de forces i tendències altrament contingudes. Houellebecq porta fins a l'extrem el desplegament d'aquestes forces amb què les societats occidentals intenten omplir el buit existencial, ja siguin la manipulació genètica, l'obsessió per l'estètica, l'hedonisme sexual, la fama, els diners, el turisme, la violència, les noves utopies...o l'Islam.
El crític Adam Gopnik a "The New Yorker" diu que Houellebecq ha escrit una sàtira, entenent per sàtira una obra que ens mostra què passaria si allò que succeeix ara seguís evolucionant d'acord amb les mateixes circumstàncies actuals. Així "1984" seria una sàtira que George Orwell va escriure imaginant quina podria ser l'evolució de la realitat de l'any 1948. Les sàtires no pretenen fer prediccions de futur sinó més aviat destacar elements del nostre present. Vist així Houellebec és, sense cap dubte, un escriptor satíric.". "Soumission" ens mostra una França on s'acaben imposant els qui tenen unes creences més profundes, els qui sotmetent-se a Déu acaben trobant un sentit a la seva existència. Davant l'ímpetu d'un Islam amb bones maneres però conviccions de ferro, el pusil·lànime relativisme occidental es rendeix sense plantar batalla i obre la porta a un canvi social radicalment reaccionari.
La novel·la és i serà polèmica. Ha estat titllada d'islamòfoba, però moltes veus autoritzades n'han negat aquesta significació. Si ens hagués mostrat un Islam violent i sanguinari, segur que la resposta hauria estat molt més contundent per part de tothom, però aquesta vegada els portaveus musulmans no semblen especialment ofesos. Aquest fet potser és el més inquietant, perquè podem arribar a entendre que el futur islàmic que descriu, amb submissió total de la dona, subordinació dels cristians i expulsió dels jueus, no els sembla una tergiversació de les seves creences i valors. "Soumission" ha incomodat els típics sectors progressistes, i fins i tot personatges que juguen sovint a la provocació, però que aquesta vegada s'han vist desbordats, com en Joan de Sarrallonga, a qui la novel·la va desplaure, entre altres motius perquè no li resulta creïble que les dones acceptessin dòcilment la seva nova exclusió social, com si l'interès d'una obra de ficció es basés en la credibilitat del que relata.
Tot i així el tema de fons de la novel·la no és l'ascens de l'islamisme sinó la realitat social que podria facilitar-ne l'accés al poder. Les novel·les d'Houellebecq contenen una gran càrrega d'anàlisi sociològica, per això em resulten atractives. A través de les experiències i reflexions dels seus protagonistes, normalment nihilistes, solitaris i depressius, l'escriptor ens mostra alguns dels principals fenòmens socials de la nostra època, marcada d'una banda pels avenços científics i les noves teconologies, i per l'altra per l'arraconament dels valors tradicionals, en especial en relació a la família. No costa veure que el nihilisme, la solitud i la depressió dels protagonistes houellebecquians, fàcils d'identificar com a "alter egos" de l'autor, es deuen al buit deixat per l'abandonament d'aquells valors tradicionals, un buit que no acaben d'omplir ni les noves formes de relació ni les noves oportunitats ofertes per la ciència i la tecnologia. L'autor no valora el buit moral com un alliberament de l'individu i la societat sinó com un espai obert per al desplegament de forces i tendències altrament contingudes. Houellebecq porta fins a l'extrem el desplegament d'aquestes forces amb què les societats occidentals intenten omplir el buit existencial, ja siguin la manipulació genètica, l'obsessió per l'estètica, l'hedonisme sexual, la fama, els diners, el turisme, la violència, les noves utopies...o l'Islam.
El crític Adam Gopnik a "The New Yorker" diu que Houellebecq ha escrit una sàtira, entenent per sàtira una obra que ens mostra què passaria si allò que succeeix ara seguís evolucionant d'acord amb les mateixes circumstàncies actuals. Així "1984" seria una sàtira que George Orwell va escriure imaginant quina podria ser l'evolució de la realitat de l'any 1948. Les sàtires no pretenen fer prediccions de futur sinó més aviat destacar elements del nostre present. Vist així Houellebec és, sense cap dubte, un escriptor satíric.". "Soumission" ens mostra una França on s'acaben imposant els qui tenen unes creences més profundes, els qui sotmetent-se a Déu acaben trobant un sentit a la seva existència. Davant l'ímpetu d'un Islam amb bones maneres però conviccions de ferro, el pusil·lànime relativisme occidental es rendeix sense plantar batalla i obre la porta a un canvi social radicalment reaccionari.
Comentaris