L'estat del procés

Darrerament hi ha qui es dedica a propagar que el desànim s'ha apoderat del moviment independentista després que, una vegada superat el 9N, l'emergència d'una nova esquerra populista i la proximitat de les eleccions municipals hagin deixat el debat nacional en un segon pla. És possible que alguns independentistes contemplin amb desencís l'aparent eclipsi mediàtic del procés i una certa baixada de tensió sobiranista, però no crec que la situació sigui alarmant ni que els unionistes puguin respirar tranquils. A l'independentisme català, que ha construït una majoria social en un espai molt breu de temps, després d'unes llarguíssimes infància i adolescència i d'una esplendorosa joventut, li ha arribat l'hora de la maduresa. S'ha de passar de les grans il·lusions alimentades per les mobilitzacions massives a la secessió i a la constitució d'un estat català. Els esdeveniments dels darrers dos anys, sobretot els onzes de setembre de 2012, 2013 i 2014, així com el 9N, han estat intensíssims, d'una emoció indescriptible, però potser han creat entre alguns sectors la sensació que, donada la magnitud d'aquells fets, la independència era imparable i cauria com fruita madura. Doncs no n'hi ha prou. La il·lusió, l'emoció i el sentiment són imprescindibles per fer possible un canvi com el que es propugna, però no són suficients, ni de bon tros. Quan l'onada és favorable és molt fàcil posar-se una samarreta groga o vermella i afegir-se a una gran manifestació, emocionar-se, i qui sap si fins i tot plorar, com qui és testimoni de la victòria en una gran final de la Champions. Però l'objectiu de l'independentisme no és produir una gran catarsi col·lectiva sinó crear un nou estat sobirà. Cal transformar tot el capital polític acumulat en la força que porti aquest país a la independència.

Ens podem demanar què hauria passat si, després que el president Mas va proposar una gran candidatura transversal per la independència, ERC s'hi hagués afegit amb entusiasme i ara fóssim a les portes d'unes eleccions plebiscitàries, previstes per al 22 de març, amb una enorme mobilització independentista. Ens ho podem imaginar, però com que no és possible, no treu cap a res. Més enllà de CDC i de la majoria de l'ANC, les  altres forces polítiques sobiranistes es van oposar amb vehemència a la proposta presidencial perquè van creure que posava en perill les seves expectatives partidistes, i van avortar aquella possibilitat. 

D'altra banda, la celebració, ara mateix, d'unes eleccions plebiscitàries sense la potència mobilitzadora d'una candidatura independentista transversal no partidista,  hauria obert la porta a l'emergència disruptiva de la nova esquerra espanyola en el moment més àlgid de les seves expectatives. Una esquerra amb la qual ERC no pot competir a gran escala, contràriament a la creença de la seva cúpula i de part de les seves bases, perquè uns i altres representen coses diferents. Per més il·lusions que es facin els ideòlegs i estrategs republicans,  l'independentisme, per molt d'esquerres que sigui, encara no pot penetrar a fons, per raons diguem-ne identitàries i mediàtiques, en els àmbits metropolitans on avui triomfa el populisme madrileny d'Iglesias, Monedero i Errejón,  i la seva versió més local però hispanocèntrica d'Ada Colau.

L'esquerra populista espanyola no va donar mostres de vida a Catalunya fins a les eleccions europees, quan ja portàvem més d'un any i mig de procés procés sobiranista. Encara recordo la meva sorpresa en veure unes paperetes electorals on l'espai corresponent al logo de la candidatura era ocupat pel rostre d'un Pablo Iglesias encara desconegut per mi, una sorpresa que després he comprovat que va ser compartida per moltes altres persones polititzades que tampoc no tenien gaire clar què era allò de "Podemos". Dir que la implantació a Catalunya d'aquest partit és innòcua per a l'independentisme seria poc realista, introdueix nous condicionants, però sóc dels que pensen que al final no serà determinant. L'efecte més important i perniciós del fenomen al nostre país ha estat motivar l'oposició d'ERC a la llista transversal, per la por de cedir a Podemos  un electorat pel qual suposadament competeixen. Tanmateix la irrupció de Podemos no representa una pèrdua rellevant d'electors per a ERC, en tot cas en desfà les expectatives, al meu entendre il·lusòries, d'esdevenir el partit hegemònic a Catalunya per la via de convertir les masses metropolitanes al projecte polític de l'esquerra independentista.

L'altre "efecte Podemos" ha estat l'abandonament, per part d'ICV-EUiA del vaixell sobiranista. Es tracta d'un allunyament anunciat, perquè estava escrit que a l'hora de la veritat la majoria orgànica d'ICV (una altra cosa són determinats quadres i votants del partit) no formaria part del bloc independentista. L'efecte Podemos ha precipitat una sortida que tard o d'hora s'hauria produït, si bé amb uns condicionants diferents, o és que algú creia sincerament que l'Herrera, en Coscubiela i l'Urtasun, o els dirigents de la secció catalana d'IU, acabarien fent campanya per la independència?.

La realitat, per bé i per mal,  és que els independentistes som els que som, i podem ser una majoria decisiva, però el gruix central d'aquest moviment són les àmplies i sofertes classes mitjanes catalanistes, urbanes i rurals, d'esquerres, de centre i fins i tot de dretes. Per sort a aquest tronc central del catalanisme, avui sobiranista, s'hi han afegit moltes altres persones amb orígens polítics i socials diferents, però el pes numèric d'aquests nouvinguts no n'ha alterat la naturalesa.  

Amb les eleccions plebiscitàries previstes per al 27 de setembre tenim uns mesos per consolidar una majoria independentista que ens pugui portar a la victòria, al mateix temps que es posen les bases institucionals del nou estat català. La pèrdua momentània de protagonisme del procés no ens hauria de preocupar excessivament, si considerem que la majoria per la independència no és un fenomen merament conjuntural, sinó que respon a una voluntat profunda, sòlida i estesa entre la població, que no es diluirà perquè s'hi dediquin menys minuts de ràdio o televisió. Una certa baixada de la pressió temporal hauria de veure's com una oportunitat per agafar forces i preparar-se per a l'immens repte de setembre, sense necessitat de cremar les energies en una mobilització constant. No és del tot dolent que des de Madrid ens donin per derrotats, sempre i quan nosaltres no ens ho creguem. Un cert grau de relaxament de l'estat ens pot facilitar la recuperació del factor sorpresa que havíem anat perdent amb la sobreexposició mediàtica del procés.