Glòria a Ucraïna.

Avui, 24 d'agost, és el Dia de la Independència d'Ucraïna, es commemora la proclamació que en va fer el seu Parlament el 1991, una independència posteriorment ratificada mitjançant el referèndum celebrat el mes de desembre del mateix any. Vint-i-quatre anys després, aquell gran país eslau celebra la seva diada amb una part del seu territori, la península de Crimea, annexionada per Rússia, i en el marc tràgic d'una guerra a la regió del Donbass,  iniciada i mantinguda també pel Kremlin, amb milicians de la zona i la intervenció directa de l'exèrcit rus. Una guerra en plena Europa que, segons els càlculs més moderats  ja ha provocat la mort de més de 7.000 persones des d'abril de 2014, entre civils ( incloent-hi els 298 passatgers del vol MH17 de Malaisian Airlines abatut pels pro-russos), militars ucraïnesos, milicians del Donbass i militars russos, aquests últims caiguts malgrat la negativa del seu govern a reconèixer-ne la implicació, i per això són enterrats a Rússia en secret. Avui mateix el president Poroixenko xifrava en 2.100 el nombre de soldats ucraïnesos morts en el conflicte i en 7.320 el nombre de ferits. Un drama al qual cal afegir-hi un milió quatre-centes mil persones desplaçades per fugir de la zona del conflicte.
Ucraïna està pagant el preu d'haver desafiat Moscou amb una revolució democràtica, iniciada per protestar contra la decisió del govern de l'anterior president, el corruptíssim Ianukòvitx, de no signar l'acord d'associació amb la Unió Europea i optar per la Unió Econòmica Euroasiàtica, l'instrument de Moscou per recuperar l'hegemonia sobre l'antic espai soviètic.

Quan a la resta del continent sembla esllanguir-se el somni europeu, milers d'ucraïnesos van protagonitzar una revolta que reivindicava aquell somni per al seu país, una revolta que a més va triomfar, per a horror de Putin, per a qui una Ucraïna democràtica integrada a Europa significa la fi del seu projecte neoimperial i una amenaça, pel risc de contagi democràtic, per al seu règim autoritari.
No és el millor context per a la celebració d'una festa nacional, però tot i el dolor, els ucraïnesos tenen motius per a l'esperança: la seva resposta militar, gràcies també a la concurrència de milers de voluntaris, ha estat superior a la que s'esperava d'un país amb unes forces armades abandonades per l'anterior govern. Tot i la guerra, l'actual govern està modernitzant l'estat per fer-lo avançar, encara amb timidesa, cap a la configuració d'una democràcia funcional, tot guanyant-se la confiança de la comunitat internacional per obtenir ajuda financera i suport polític. Sobretot, la societat ucraïnesa està demostrant una resiliència i un patriotisme superiors a totes les expectatives, fins i tot en ciutats russòfones com Odessa i Dnipropetrovsk, tradicionalment alienes al nacionalisme ucraïnès. La Ucraïna d'avui, un estat territorialment mutilat i amb importants divisions identitàries, es troba més unida que mai en la idea d'una nació cívica compartida per tothom, garant d'unes llibertats i d'una obertura al món  amenaçades per l'imperialisme autoritari del veí rus.
És molt el que es troba en joc a Ucraïna: la sobirania d'una nació que fa tot just 24 anys que la va guanyar; el respecte pel dret internacional, brutalment vulnerat per Rússia amb l'annexió de Crimea i la intervenció al Donbass; la democràcia liberal enfront de l'autoritarisme; la mateixa idea d'Europa com alguna cosa més que un mercat.