Uns resultats anunciats i una participació enorme

El resultat del 27 de setembre en el camp de l'independentisme és el que anunciaven la majoria de les enquestes: guanya Junts pel Sí sense arribar a la majoria absoluta, que s'obté sumant-hi la CUP. Aquest era l'escenari amb què es van convocar les eleccions i el que s'ha acabat produint: JxS no ha assolit la majoria absoluta i el Sí no ha arribat, per poc, al 50% dels vots, però això és el que ja es preveia des d'un principi. La novetat, no prevista, és que aquests resultats s'han aconseguint amb una participació mai no vista en cap altra contesa electoral i molt especialment en unes eleccions al Parlament, Aquesta és la dada més trencadora, victòria independentista amb més d'un 77% de participació, contràriament als auguris d'en García Albiol, segons el qual amb més d'un 70% de concurrència a les urnes s'acabava la broma.  El procés cap a la independència segueix, "alive and kicking". 

L'alta participació en un context plebiscitari ens permet aproximar-nos amb més precisió que d'altres vegades al mapa sociopolític d'aquest país, si més no en termes d'identificació nacional. No hi ha hagut grans sorpreses. En sentit positiu cal destacar les majories absolutes independentistes en districtes centrals de Barcelona com ara  l'Eixample, Sarrià-Sant Gervasi, les Corts i sobretot Gràcia (61,51%), que desfan el mite d'una Barcelona espanyolitzada i desvinculada de la resta del país. Per contra es manté la dificultat de l'independentisme per penetrar en les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, tot i que hi fa avenços importants. La sorpresa en el camp del No l'ha donada Ciudadanos, que superant totes les expectatives ha obtingut 25 escons. El seu èxit té un component preocupant: que 734.910 ciutadans de Catalunya, als quals cal afegir els 348.494 votants del PP, hagin triat opcions nacionalistes espanyoles, bel·ligerants contra la normalització del català i partidàries de convertir el nostre país en una simple regió espanyola no és un fet que puguem menystenir. Tot i així a Catalunya no hi ha fractura, i encara menys cap enfrontament seriós entre partidaris i contraris a la independència, el que hi ha és una gran porció de la població catalana que viu en un univers cultural i mediàtic paral·lel, gairebé sense connexió amb la cultura i els mitjans de comunicació propis del país. Aquests compatriotes no accedeixen a debats sobre els pros i els contres de la independència, tan sols consumeixen la propaganda de les televisions i ràdios madrilenyes que perpetuen un marc mental espanyol. Per molt que ens hi esforcem des de l'ANC, Òmnium, Súmate i els partits independentistes, la informació que reben en els barris metropolitans sobre els beneficis de la independència és molt superficial, i sovint rebuda amb rebuig per motius identitaris. És una obvietat que el canvi mental que cal per fer el salt cap a les files del sobiranisme és enormement més difícil per a un veí castellanoparlant del barri de Sant Ildefons de Cornellà que per a un ex-votant socialista catalanoparlant de la ciutat de Girona, de l'Eixample barceloní o de Molins de Rei. Per seguir guanyant terreny en els entorns sociològics més adversos l'independentisme haurà de seguir picant pedra i desenvolupar noves eines, més sofisticades que el simple ús de la llengua castellana. El procés continua i la lluita per conquerir els cors i les ments dels nostres conciutadans també.