No tinc por del comerç legal d'armes

El dissabte passat vaig assistir a la manifestació “No tinc por”, perquè entenia que quan una ciutat pateix un atemptat terrorista com el de 17 d’agost cal expressar el suport a les víctimes i el rebuig i la fermesa en contra del terrorisme. 

En un context de politització extrema dels atemptats per part de l’unionisme, en un intent desesperat de convertir l’impacte emocional causat per l’atac en un corrent d’opinió massiu que obligués a aparcar el referèndum de l’1-O i el procés cap a la independència, l’anunciada assistència del monarca espanyol acompanyat pel govern de l’estat apareixia com una maniobra per visualitzar una Catalunya aglutinada a l’entorn del rei en la seva resposta al terrorisme. Òbviament, l’independentisme havia de desactivar aquest intent bastard d’instrumentalitzar els atemptats, per la qual cosa es va promoure, no sense un cert debat sobre la seva conveniència, l’assistència a la concentració amb estelades, preferiblement amb crespó negre. Una opció simbòlica, la d’exhibir estelades, que probablement no s’hauria plantejat si no s’hagués previst la presència del cap d’estat i no es conegués sobradament l’ús polític que l’estat espanyol, i molt especialment el PP, ha fet del terrorisme com a factor de mobilització electoral i de cohesió nacional.  En el cas de l’11-M de 2004 el tret els va sortir per la culata, però es va evidenciar que els atemptats i sobretot la seva gestió comunicativa, incidien de forma decisiva en el procés polític. Tot apuntava que el PP, en aquest cas amb l’aquiescència del PSOE, per allò de la unitat d’Espanya,  pretenia fer un nou exercici de control del relat de la resposta al terrorisme, aquest cop en contra de l’independentisme català. Altrament, quan un país és atacat pel terrorisme islamista té tot el sentit del món manifestar-se amb la bandera del país, i l'estelada, en aquest moment precís del procés cap a la independència, és la bandera que per a molts catalans millor ens representa.

L’intent del poder espanyol d'instrumentalitzar la manifestació en benefici propi va fracassar de forma esclatant, la manifestació va escapar del seu control des d’abans de començar, la molt nombrosa presència d’estelades va avortar qualsevol intent de vendre l'acte com una manifestació d'unitat espanyola, si bé la resposta posterior de la caverna ha estat tergiversar aquesta presència per presentar-la com una falta de respecte envers les víctimes. El repartiment patètic de banderes espanyoles de plàstic  i els missatges surrealistes de pancartes com aquella que deia “España contra el terrorismo! Gracias majestad !” van deixar en ridícul el desplegament unionista, amb l’afegit que la molt més nombrosa assistència independentista va tractar amb una respectuosa indiferència el contingent espanyolista,  desfent el mite de la ruptura de la convivència a Catalunya. Finalment, per si restava cap dubte sobre la manca de connexió entre els jerarques espanyols i la major part dels manifestants, tota aparició en pantalla del rei i dels membres del Gobierno va ser rebuda amb xiulades eixordadores.

Fiasco sense pal·liatius de l’operació “unidad de España frente al terrorismo”.  En aquest fracàs, però, hi ha jugat un paper molt important el relat alternatiu creat pels moviments socials d’esquerres i satèl·lits, la màxima preocupació dels quals era que la manifestació no adquirís un to d’hostilitat cap a l’Islam, la immigració, el multiculturalisme i la diversitat, atesa la condició d’islamistes i de fills de la immigració marroquina dels terroristes del 17-A. Tal com ha explicat en David Minoves, president del CIEMEN, en els dies anteriors a la manifestació es van reunir representants de les entitats socials per coordinar-se i dotar la manifestació de contingut “políticament correcte”, que deixés fora de joc el rei i els representants del poder estatal i allunyés els fantasmes del "xoc de civilitzacions".  Per això es van imprimir i repartir centenars de cartells amb el lema “No a la islamofòbia”,  i d’altres de peculiars, com ara “La millor resposta és la pau”.  Però la palma se la van endur els cartells amb lemes referents al comerç d'armes, especialment als intercanvis amb Aràbia Saudita,  ja que l’assenyalament de les amistats perilloses i altament lucratives entre els Borbons i la Casa de Saud permetia deslegitimar la presència de Felip VI, sense recórrer a l’argument que el rei d’Espanya ja no pinta res a Catalunya, i alhora desviava la ràbia de la ciutadania pels atacs soferts cap a les elits àrabs, espanyoles i occidentals, un concepte que sintetitzaven: “les vostres guerres, els nostres morts”. 

És just i necessari denunciar la connivència de la Casa Reial espanyola, i de molts països europeus, amb els estats patrocinadors del salafisme, una ideologia religiosa que com a objectius últims voldria la destrucció d’Occident i la proclamació del Califat universal sota l’imperi de la Xària. Aràbia Saudita i les altres monarquies del Golf han patrocinat la difusió, entre les comunitats musulmanes sunnites de tot el planeta, del wahabbisme i d’altres versions fonamentalistes de l’Islam, de les quals el gihadisme n’és l’expressió violenta,  Els règims salafistes, gràcies al petrodòlars,  han escampat el seu verí totalitari i supremacista pel món, i s'han recolzat en grups gihadistes en la seva pugna per l’hegemonia al Pròxim Orient que els enfronta a Iran i a l’Islam xiïta. Tanmateix, els monstres que han contribuït a crear han adquirit vida pròpia i han esdevingut amenaces per a la seva pròpia seguretat.

Si bé l'eslògan oficial “No tenim por” es podia interpretar com una mostra de fermesa i valentia enfront de l’amenaça del terrorisme islamista, el relat que els autodenominats “moviments socials” van imposar a la marxa mitjançant la distribució massiva de la seva propaganda, tenia ben poc a veure amb el suport a les víctimes, amb la condemna del terrorisme i, encara menys, Déu nos en guard, amb el rebuig de la ideologia criminal que legitima el terror, el salafisme gihadista, la branca més violenta del fonamentalisme islàmic, el nom del qual els nostres activistes per la pau i la solidaritat no van voler esmentar.

Però aquesta crítica centrada en les elits en què se sent còmode l’esquerra política i social, deixa de banda per complet la realitat concreta d’un gihadisme salafista fora del control dels estats, que és el que ha colpejat Catalunya i altres països europeus. L’Estat Islàmic no tan sols no és un titella d’Aràbia Saudita, sinó que aquest regne i els seus veïns participen en la Coalició Global contra el Daesh.  La venda de material militar a Aràbia Saudita és legal i no implica cap reforçament de l'ISIS, per molt discutibles que siguin les relacions comercials amb un règim com el de Riad. En aquest sentit, l'únic vincle que s'ha sabut trobar entre l'ISIS i les exportacions d'armes espanyoles, segons publica Nació Digital, que al seu torn es basa en una notícia publicada per Llibertat.cat,  és un carregament d'explosius procedents de Turquia, fabricats per la filial turca d'una empresa espanyola. 

Els  saudites són responsables de la difusió de la versió de l'Islam a partir de la qual es construeix la motivació i la justificació dels assassinats massius de població civil, però no hi ha cap evidència que el govern saudita estigui finançant i/o armant directament l'ISIS, i encara menys les seves activitats en territori europeu. No oblidem que Catalunya ha patit un atac brutal reivindicat per l'Estat Islàmic i executat per una colla de joves de Ripoll d’origen marroquí, aparentment adoctrinats per un imam marginal. Pel que sabem els terroristes pretenien portar a terme un atemptat de grans dimensions en algun espai emblemàtic de Barcelona, però amb explosius de fabricació casolana. Un cop aquest pla A va fracassar, van portar a terme un pla B amb mitjans encara més rudimentaris: una furgoneta de lloguer i ganivets comprats en un basar xinès. Ja m'explicaran què té a veure això amb lemes com ara "Imagine a country that doesn't sell arms", o encara millor, "Mariano, queremos paz, no vender armas",  "Felipe, quien quiere paz no trafica con armas", etc. Cal ser molt rebuscat per trobar una vinculació directa entre el comerç d'armes de l'estat espanyol i els atemptats patits a Catalunya. 

En la manifestació també van destacar, per la seva absència, els lemes de rebuig exprés del terrorisme i contra la ideologia que el justifica, el salafisme gihadista. Imagino que si hi hagués un atemptat terrorista d'extrema dreta ens manifestaríem explícitament contra el terrorisme i el feixisme, en canvi, quan l'atac és de signe islamista, el rebuig tan sols s'expressa contra un terrorisme sense adjectius, a diferència, per exemple, del  president Macron, que s'ha referit al terrorisme islamista amb aquestes paraules i l'ha assenyalat com l'enemic número u.