Temps d'espera

Quins temps ens ha tocat viure! Ara a l'espera que hi hagi acord entre les forces independentistes per investir el president Puigdemont i formar govern, donant per fet que l'estat recorrerà la investidura davant el TC, amb el corresponent efecte suspensiu. I així seguim, instal·lats en la incertesa, sota la pressió repressora de l'estat i amb una barreja de desconcert i de ganes de passar a l'acció entre la base activista de l'independentisme. La premsa digital i les xarxes socials recullen el debat obert  sobre quin és el camí a seguir a partir d'ara, que actualitza els dilemes post 1-O: hem de tirar pel dret, anar a la confrontació directa amb l'estat, o bé hem de prioritzar la retirada del 155, la recuperació de les institucions i iniciar un període de tranquil·litat per recuperar forces i ampliar la base?. Ambdues posicions tenen arguments de pes a favor, i per aquest motiu crec que cal trobar un terme mig: tibar la corda al màxim per investir el nostre president, sense renunciar a recuperar el control de la Generalitat a curt termini,  i no anar a eleccions. És també una qüestió de percepcions: per a una part de l'independentisme la nostra gran força és la capacitat de mobilització, per als altres, el nostre tresor és la majoria absoluta parlamentària, sense la qual el país restaria en mans de l'enemic amb aval democràtic. Jo sóc dels que sobretot  valoro la majoria parlamentària, sense menystenir en cap cas la força del carrer. Recuperarem una Generalitat intervinguda i sota vigilància, però tot i així és preferible a la prolongació sine die del 155 o a unes eleccions de resultat incert. Malgrat tot, hi ha molta feina a fer des de les institucions, en estreta col·laboració amb la mobilització popular. Hem d'aprofitar tots els recursos que tinguem a l'abast per seguir endavant amb el projecte. L'1O va ser una experiència tan poderosa que ens ha fet creure que amb una mobilització semblant assolirem la independència, però estem oblidant que una cosa és fer possible un referèndum i una altra molt més complexa és controlar el territori i l'administració que hi actua. Hem vist a més, que la comunitat internacional, tot i sentir més o menys empatia per les víctimes de la violència policial, no ha pressionat Espanya perquè ofereixi una solució política al conflicte, o si ho ha fet, ha estat de forma molt tèbia. La UE pot ser la garantia que no hi haurà una massacre de catalans, però de poca cosa més. Al capdavall els governs, davant una situació com la catalana, posen en una balança els diferents interessos en joc, i fins ara han comprovat que per a ells pesaven més els interessos de l'estat espanyol que no pas els de la naixent República Catalana. Els estats s'han aferrat al concepte d'imperi de la llei per negar tota legitimat a la ruptura aprovada pel Parlament de Catalunya i per avalar l'acció repressiva de l'estat. Aquesta és una lliçó fonamental per als propers anys: Hem de ser molt curosos a l'hora de fonamentar jurídicament la nostra acció de cara la comunitat internacional, més enllà del dret intern espanyol, hem de convèncer altres països de la conveniència, per a ells també, d'una Catalunya independent,  i  hem de ser prou forts per obligar l'estat a seure en una taula de negociacions. Cal ampliar la base i treballar més a fons el'argumentari juridic i polític de les nostres accions, i desplegar una acció diplomàtica ambiciosa i astuta, més enllà de la reinvindicació d'un dret a decidir més o menys difús.