Canvi estratègic

Des d'octubre una part de l'independentisme s'ha instal·lat en un curiós purisme testosterònic que sembla prioritzar en tot moment la confrontació directa amb l'estat, sense prendre en consideració ni la correlació de forces real ni les conseqüències d'aquest enfrontament. Fins al 26 d'octubre jo mateix podia compartir, en part, aquest plantejament, però des d'aquella data crec que ens cal un canvi estratègic profund. Fins a aquell dia vaig creure que, més enllà de la celebració del referèndum, disposàvem de l'estructura interna i dels suports externs necessaris per afrontar un pols amb l'estat que l'obligués a seure en una taula de negociacions, no tant per reconèixer la naixent República Catalana com per acceptar un nou estatus polític per al país i qui sap si obrir-se a la celebració d'un referèndum pactat. Òbviament, la meva creença es basava en la fe i no pas en el coneixement dels preparatius que eventualment s'haguessin fet per a l'endemà de l'1-O, però creia si havíem arribat fins allà era perquè estàvem a punt per desafiar l'estat amb unes mínimes garanties.  El 26 d'octubre va ser un gerro d'aigua freda, tan aviat com es va conèixer que allò que el president tenia entre mans no era l'obertura de negociacions polítiques amb l'estat espanyol, amb mediació internacional, sinó la convocatòria d'unes noves eleccions autonòmiques per, en el millor dels casos, aturar l'aplicació del 155. Al final es va desestimar aquesta opció, que en aquell moment s'hauria viscut com una rendició total, però se'm va fer evident que a la piscina de la DUI no hi havia gens d'aigua. L'endemà vaig viure la declaració d'independència aprovada pel Parlament amb escepticisme i preocupació, molt allunyat de la il·lusió dels qui celebraven aquella fita a la Ciutadella i a la plaça Sant Jaume. Els  esdeveniments dels dies posteriors no van fer més que confirmar la nostra nul·la capacitat per implementar la república, al mateix temps que els  cossos repressius de l'estat i els seus sicaris gaudien de llibertat d'acció i impunitat a Catalunya. Tot i aquesta demostració d'impotència, veig que encara n'hi ha molts que creuen que si el 27 d'octubre, o encara més el 10 d'octubre, si s'hagués declarat la independència en la data prevista inicialment, la resistència de la gent al carrer hauria fet efectiva la República, com si fos només qüestió de plantar cara als antiavalots espanyols, com si la independència depengués del control temporal d'unes quantes seus institucionals. Hi hauria hagut un cristo molt gros,  però res no fa pensar que la comunitat internacional, i específicament la UE, imposés a l'estat espanyol l'obligació d'obrir negociacions polítiques amb les autoritats catalanes, més enllà de demanar contenció en l'acció repressiva, perquè a les tele els cops de porra fan mal efecte.
Tanmateix, vam ser capaços de guanyar les eleccions del 21 de desembre i ara tenim l'oportunitat de recuperar les institucions d'autogovern, tot i que previsiblement intervingudes per l'estat fins al moll de l'os. Ara cal demanar-se quins han de ser els propers passos, tenint en compte que tenim quatre dirigents a la presó i una pila de gent investigada pels presumptes delictes de rebel·lió i sedició, i molts d'altres per suposats delictes vinculats a la celebració del referèndum de l'1 d'octubre. 

Hi ha qui advoca per una insurgència immediata, apel·lant a la resistència cívica heroïca del primer d'octubre, assumint totes les baixes que sigui necessàries,  en termes d'empresonaments i també d'agressions físiques, i celebrant l'acció repressiva de l'estat com la clau que ens ha d'obrir la porta de la llibertat, en virtut de la intercessió salvadora de la UE i de la Comunitat Internacional, que davant una innegable deriva autoritària de l'estat espanyol es veurien obligats a retirar-li el suport que fins ara li han donat. 

Després hi ha els qui semblen advocar per un retorn a la via autonomista de tota la vida, si pot ser amb coartada ideològica d'esquerres, amb l'esperança d'estovar la màquina repressiva estatal i guanyar forces perquè, qui sap si una nova generació, es pugui entomar novament la torxa independentista. 

Finalment, entenc que hi ha una tercera via, que passaria per formar Govern sense renunciar a res, però evitant enfrontaments estèrils amb l'ordenament jurídic espanyol. En tot cas, qui haurà d'actuar al marge de l'estat de dret, serà el poder espanyol, tal com ja ha fet el TC, traient-se de la màniga unes condicions per a la investidura del president Puigdemont, tot seguint el dictat de la vicepresidenta del gobierno i atribuint-se funcions que no li correponen. En realitat, des de les actuacions policials per evitar el referèndum fins a les acusacions de sedició i rebel·lió, passant pels empresonaments provisionals, el poder estatal no ha deixat de depassar els límits de l'estat de dret i dels drets humans més bàsics, la qual cosa fa pensar que moltes d'aquestes actuacions poden acabar sent condemnades pel TEDH. Però mentre això no arriba,si és que mai arriba, cal seguir resistint i avançant en un context molt hostil.