Detalls de les guerres de Iugoslàvia

Després d'uns dies als Balcans, passant per les sis antigues repúbliques iugoslaves, he tingut l'oportunitat de visionar sencers els sis episodis de l'esplèndid documental "The Death of Yugoslavia", produït per la BBC i emès per primera vegada l'any 1995, que relata amb precisió el procés de desmembració de Iugoslàvia, combinant les imatges dels fets amb les entrevistes als seus principals protagonistes. Un procés desencadenat a través de les successives guerres d'Eslovènia, Croàcia i Bòsnia-Hercegovina, entre 1991 i 1995, amb un epíleg sagnant a Kosovo, on tot havia començat. Als Balcans va sorgir el concepte de "neteja ètnica", l'expulsió sistemàtica dels vençuts, definits en funció de la seva identitat ( ètnica, però també religiosa, cultural o fins i tot política), dels territoris conquerits pels vencedors. Una pràctica habitual des de l'origen dels temps a la qual se li va donar una denominació que ha fet fortuna.

Durant la primera meitat dels 90, les guerres de Iugoslàvia van tenir una presència constant als telenotícies, i gràcies a documentals com el de la BBC, la població europea més informada va arribar a familiaritzar-s'hi, encara que superficialment.  La recuperació d'aquell documental ens permet apreciar un seguit de detalls força interessants, sobretot des d'una perspectiva catalana, ara que farà un any de la nostra declaració d'independència.  

Tot i la preponderància de Sèrbia, Iugoslàvia es concebia com a estat plurinacional, format per sis repúbliques i les dues províncies autònomes de Sèrbia: Voivodina i Kosovo. Fins a la mort de Tito l'autoritat del dictador s'imposava sobre la voluntat de les diferents repúbliques, però durant els anys 80 aquesta autoritat màxima va recaure en el Consell d'Estat, en el qual totes les repúbliques i regions autònomes disposaven de veu i vot. Les grans decisions sobre el govern de la federació eren consensuades al Consell d'Estat, sens perjudici del poder que hi exercia el partit comunista, la Lliga dels Comunistes, al qual pertanyien els membres del Consell. El reconeixement de la plurinacionalitat és una diferència fonamental respecte l'estat espanyol, el qual,  malgrat la descentralització autonòmica  i el reconeixement genèric de l'existència de "nacionalitats", es basa en la indissoluble unitat de la nació espanyola. En el cas iugoslau, malgrat les enormes tensions, els conflictes i la guerra oberta, existia un reconeixement de "l'altre" molt superior al que té Espanya envers Catalunya.

L'any 1991 Croàcia va començar a comprar, de forma il·legal, armes destinades a la seva policia, per fer front a l'alçament armat de la minoria sèrbia. Les màximes autoritats iugoslaves en van tenir coneixement i es van arribar a plantejar la intervenció de l'exèrcit, però cap membre del govern croata no va ser detingut. La diferència respecte un estat espanyol que per un simple referèndum ha empresonat mig govern català i ha provocat l'anada a l'exili de gairebé tota la resta, resulta ben palesa.

El mateix dia que Eslovènia va proclamar la seva independència, el seu president, Milan Kucan, va passar revista a la seva milícia, una força armada que no arribava a la categoria d'un exèrcit, però que va ser clau per assegurar el control del territori. Una de les primeres accions del govern de l'Eslovènia declarada independent va ser assumir el control de les fronteres, desplaçant-ne els funcionaris iugoslaus. La resposta de l'exèrcit federal va ser tímida, els eslovens van aïllar i assetjar totes les bases militars del país, i no van dubtar en abatre un helicòpter militar que sobrevolava  Liubliana per portar aliments a les casernes iugoslaves assetjades. Una situació ben diferent de la viscuda a Catalunya arran de la declaració d'independència, amb el vol incessant de l'helicòpter de la policia espanyola sobre Barcelona. L'exèrcit iugoslau era prou poderós per recuperar el control d'Eslovènia, però Sèrbia va evitar que el Consell d'Estat ordenés l'ofensiva militar. Milosevic, el líder serbi, s'havia fixat com a objectiu assolir el control sobre tots els territoris habitats per serbis a les diferents repúbliques iugoslaves. Treure's del damunt Eslovènia, una república sense una minoria sèrbia arrelada, havia de facilitar la imposició dels plans hegemonistes de Milosevic sobre la resta de Iugoslàvia. Per al govern de Belgrad la prioritat no era la integritat territorial iugoslava sinó la unitat de tots els serbis en un sol estat. Milosevic fins i tot va proposar a Kucan un pacte per reformar la constitució i garantir l'autodeterminació, no tan sols de les repúbliques, sinó també dels grups ètnics, amb l'objectiu que les minories sèrbies de Croàcia i Bòsnia poguessin decidir la seva integració en la República de Sèrbia, o la creació de nous estats en què fossin l'ètnia majoritària.

A Bòsnia, malgrat l'embargament d'armes, els musulmans es van poder dotar d'unes forces armades prou consistents amb les quals, quan va girar la truita gràcies a la intervenció aèria dels EUA l'any 1995, van guanyar territoris que prèviament havien estat ocupats per les forces sèrbies.

Croàcia, que després de declarar la independència havia perdut el control sobre els seus territoris de majoria sèrbia, va bastir un exèrcit tan poderós com per desplegar l'Operació Tempesta i recuperar la part del país ocupada pels serbis. L'avenç de les tropes croates va ser precedit per la fugida de la població sèrbia de Croàcia, que va abandonar els  pobles i ciutats en què havien residit durant segles. En la seva ofensiva els croates van cometre atrocitats contra la població civil sèrbia, però en la major part de casos no va ser necessària la intervenció de l'exèrcit perquè els serbis fessin les maletes i deixessin enrere casa seva,  a la recerca de refugi. Pocs anys abans, havien estat els croates dels territoris ocupats pels serbis els qui havien estat expulsats de casa seva. Més enrere, durant la segona guerra mundial, havien estat els Ustaixes, els feixistes croates aliats de Hitler, els qui havien exterminat i expulsat sistemàticament milers de serbis del territori de l'Estat Independent de Croàcia, un país vassall del Tercer Reich. Els desplaçaments forçats de població no eren cap novetat als Balcans.