Viatge de Corbera a Kíiv. Gener-febrer 2017

Anys enrera m'hauria semblat impensable, però després de l'experiència exitosa del darrer estiu, un viatge llampec a Kíev per retornar- hi un automòbil immatriculable a la UE es va imposar com la solució òptima a un situació que havia esdevingut insostenible, no sense una gran incertesa pel que fa als riscos de les carreteres ucraïneses en ple hivern, amb temperatures sota zero i previsibles capes de gel sobre la calçada.

La primera part del viatge va presentar algunes dificultats al lloc menys pensat, el tram entre la Catalunya Nord  i Nimes: el diluvi primer, l'huracà després, van fer el trajecte nocturn especialment incòmode. 

El segon dia vam enfilar en direcció a Lió, una jornada força assolellada que ens va permetre contemplar des del cotxe els paisatges canviants, des de la Provença fins a França endins, amb aturada en una àrea de descans muntanyenca, envoltats de neu.  Vam travessar la frontera amb Alemanya de forma quasi imperceptible, només advertits per un cartell de mida discreta, i vam seguir envers el nostre objectiu en terres germàniques, Dresden. Hi vam arribar cap a les 23h, després d'un llarg camí per les llegendàries autobahn.  Circulant de nit, per unes autopistes a les fosques, t'endús la sensació que l'Est d'Alemanya està despoblat,  una impressió que es manté fins que no s'albiren les primeres llums de la capital de Saxònia.

Dresden ens va acollir amb un fred intensíssim, però vam tenir sort amb l'hotel. L'Ibis en què teníem la reserva era ple i ens van derivar, pel mateix preu, a un Pullman de més categoria, on vam gaudir d'una habitació esplèndida. L'endemà ens esperava la ciutat, capital de l'Estat Lliure de Saxònia, amb un centre històric llegat pels antics sobirans saxons, un conjunt d'edificis barrocs i neoclàssics magnificents, reconstruïts en diferents fases després que fossin arranats cap al final de la 2a Guerra Mundial, quan la ciutat va patir un dels bombardeigs aliats més devastadors. L'església luterana de Frauenkirche, la darrera obra reconstruïda després de la reunificació alemanya, en ruïnes durant tot el període comunista, ens ofereix la possibilitat de contemplar un barroc nou de trinca, com el que podrien contemplar al S. XVIII els habitants de la ciutat, abans que el pas del temps anés transformant els colors i l'aspecte de l'ornamentació inicial. Un hotel confortable, un passeig per una ciutat bella en un matí fred i nevat, però amb un sol radiant, els palaus dels Electors, els ponts sobre el riu Elba, unes hores agradables  en unes dates en què, si no fos per altres raons, difícilment ens hauria passat pel cap de fer-hi estada. 

Passat migdia reiniciem la ruta en direcció a Polònia, país del qual Dresden n'havia estat capital durant un breu període de temps. Deixem enrere la ciutat i ens envolten de nou paisatges nevats i sense vida humana a la vista. Avancem per l'autopista seguint els successius rètols que ens indiquen el camí cap Breslau, la ciutat polonesa avui coneguda com a Wroclaw, però que fins l'any 1945 va formar part de la Silèsia sota domini alemany. Fins molt més enllà de la frontera polonesa seguirem per una vella Autobahn alemanya, construïda en època nazi per unir Berlín amb Danzig, la Gdansk d'avui. Fem un mos al centre històric de Wroclaw, enmig de places i edificis d'estil germànic. Un plat combinat en un restaurant força concorregut de la plaça de l'ajuntament, amb preus equivalents als de la turística Catalunya. Les infrastructures i serveis de la ciutat, malgrat les reminiscències comunistoides, ens semblen també plenament homologables a les de qualsevol altra capital provincial d'Europa Occidental. La Polònia urbana ha fet els deures des de la caiguda del mur, i un cop abandonem la ciutat comprovem de nou, com ja vam fer a l'agost, que el país s'ha dotat de la fantàstica autopista A4, que ens portarà fins a la frontera d'Ucraïna sense sobresalts, amb un límit de velocitat situat als 140 km/h. Res a veure amb el meu periple per Polònia, nou o deu anys enrere, en què tots els trajectes entre ciutats eren un Via Crucis rere camions pesants per carreteres amb un sol carril per sentit.

Tot i sortir a mitja tarda de Wroclaw, arribem cap a les 23h a Rzeszów, una altra capital regional polonesa, a 60 km de la frontera amb Ucraïna. És diumenge a la  nit, 1 de febrer a Rzseszów, res de més allunyat del concepte de destinació turística, la qual cosa és una gran sort, perquè fa assequible la nostra pernoctació a l'Hotel Hilton Garden de la ciutat, en un barri de nous hotels i d'oficines, amb presència de grans multinacionals de l'hoteleria i de la consultoria empresarial, en un indret que pocs anys enrere hauríem considerat un racó perdut de l'Europa de l'Est.

L'endemà, dilluns al matí, comencem la jornada amb dues incerteses: tindrem cap problema a l'hora de travessar la frontera? i sobretot, en quin estat ens trobarem les molt castigades carreteres ucraïneses? podrem arribar a Kíiv abans que es faci fosc i glaci? Comença l'etapa més temuda del viatge. Fins a la frontera tot va com una seda per la fantàstica A4, però tan aviat com superem els controls duaners ens trobem amb la precarietat de la carretera ucraïnesa, accentuada per les baixes temperatures. No cal dramatitzar, fins fa vint o trenta anys així eren la major part de les carreteres del nostre país i tothom hi transitava amb normalitat. El pitjor és que en molts trams només tenim un carril per sentit, i la calçada no és tan uniforme com caldria esperar. Tanmateix, la M10, que forma part de la ruta E4 de la Xarxa de carreteres europees, és una de les millors vies del país, amb trams semblants als d'una autovia.  És molt pitjor, per exemple, l'experiència viària entre Kíiv i Odessa, una carretera plena de sots, amb alguns punts d'extrema perillositat, on cal conduir sempre ben alerta. Anar al volant per Ucraïna reclama la màxima atenció del pilot, per l'estat de la carretera-en qualsevol moment et pots trobar un forat o un desnivell imprevisible-, per la presència de passos de vianants en múltiples punts del traçat -en què tant aviat t'hi apareix una vella pagesa amb mocador al cap i carregada de bosses com una colla de nens juganers-, per l'accés directe de vehicles a la pista, sense vies laterals d'acceleració, o perquè fan un canvi de sentit. Per acabar-ho d'arrodonir, de tant en tant se t'enganxa al darrere  un vehicle d'alta gama amb els vidres tintats exigint-te que li cedeixis el pas en la seva cursa sense límits de velocitat, i pobre de tu que no ho facis...  

El dia era gris i en alguns punts nevava. Travessar L'viv és una llauna.  L'embús circulatori i el mal estat de l'empedrat dels seus carrers obliguen perdre-hi una quantitat de temps desproporcionada. Tanmateix la ciutat és de les més atractives del país, La seva condició de capital de la regió de Galítsia, sotmesa de forma successiva als dominis polonès, austríac i novament polonès, abans de ser incorporada a la Unió Soviètica l'any 1944, expliquen un llegat arquitectònic representatiu de l'Europa centreoriental, al qual s'uneix una història marcada per la convivència i el conflicte entre polonesos, jueus i ucraïnesos. El Tercer Reich, ajudat per col·laboracionistes locals, va exterminar-ne la població jueva,  i els soviètics en van expulsar els polonesos que hi restaven, per procedir a una repoblació massivament ucraïnesa, fins al punt que avui L'viv, L'vov per als russos, coneguda com a L'wow durant el domini polonès i Lemberg, durant el domini austríac, és l'única urbs gran del país en què la llengua ucraïnesa hi és del tot hegemònica. La ciutat es mereix una visita, però l'estiu de 2015 ja hi havíem passat uns dies i no tocava destinar-hi més hores de les estrictament necessàries per a la travessa urbana.

Vam continuar amb el trajecte cap a Kíiv, envoltats de camps nevats, travessant poblets, especialment a Galítsia, amb l'omnipresent imatgeria religiosa i les característiques esglésies grecocatòliques de cúpules amples i daurades, prou diferents de les cúpules en forma de ceba de les esglésies ortodoxes. Escenaris rurals dignes, ni bucòlics ni miserables. Ens aturem per dinar a un restaurant de vora la carretera, als afores de la ciutat de Rivne. Cuina tradicional ucraïnesa a preus més que assequibles gràcies el canvi de divisa. L'interior del restaurant és una mena de parc temàtic agrocosac, en el qual es combinen elements de la casa pagesa i tota mena de motius inspirats en la tradició cosaca. Al llindar del restaurant, abans d'entrar a la sala, es poden contemplar les fotos dels famosos que, com nosaltres, hi van fer parada i fonda.

Cap a les vuit del vespre, Kíiv ens acull per una de les seves grans avingudes, amb la seva energia característica. Potser és cosa meva, però és una ciutat amb un magnetisme especial. M'hi trobo especialment còmode i lliure i, malgrat alguns entorns decrèpits en què perdura la grisor del període soviètic,  em continua sorprenent amb les seves múltiples formes de bellesa urbana, des dels carrers del barri mariner de Podil fins als  tresors arquitectònics de la ciutat: la catedral de Santa Sofia, l'Església de Sant Andreu, el monestir de Sant Miquel, tot el complex de Petxerska Lavra. Els parcs i l'efecte màgic, a l'hivern, del reflex dels gratacels il·luminats en les aigües glaçades dels llacs urbans, les vistes de la ciutat des de les alçades, l'esclat estival del blau sobre el riu Dnipro. Kíiv és una joia desconeguda per la major part d'europeus.