Molta feina a fer, a més de protestar

Ahir vaig assistir a la concentració davant la presó de Lledoners per donar suport als nostres presos, ara que ja s'han fet públics els bàrbars escrits d'acusació. La gent, òbviament, està indignada, però d'indignats ho estem almenys des de l'1 d'octubre de l'any passat, amb diferents oscil·lacions en funció de la intensitat emocional de cada moment. El problema és l'absència d'una estratègia política compartida, que vagi més enllà de les declaracions retòriques i les manifestacions. Això no fa més que incrementar la sensació d'impotència que alguns contraresten amb crides a la vaga general o a formes d'insurgència condemnades al fracàs.

D'altra banda hi ha qui es pensa que, pel simple fet que l'estat es desacrediti aplicant unes penes absolutament desproporcionades contra els dirigents catalans, el règim caurà pel seu propi pes. En realitat, més aviat és el contrari, el règim espanyol demostra, una vegada més, que està disposat a arribar molt lluny per preservar la seva integritat territorial. La major part de democràcies, davant unes demandes com les de la societat catalana, no ara, sinó molt abans que s'arribés al referèndum de l'1-O, haurien reaccionat obrint un diàleg polític i posant sobre la taula propostes de millora de l'autogovern que desactivessin la temptació independentista, almenys per a una part substancial de la població catalana. La reacció espanyola va ser i continua sent la contrària. A més reivindicació de sobirania, més retallada de l'autogovern, fins a l'extrem del 155.  A l'estat li rellisca la voluntat majoritària dels catalans. Des del Pacte del Majestic no hi ha hagut cap transferència substancial de noves competències a la Generalitat de Catalunya, i l'Estatut de 2006 va quedar en paper mullat.

L'estat es manté impassible davant les reivindicacions catalanes perquè no disposem de mecanismes que els obliguin a seure en una taula de negociacions. És possible que una part dels dirigents sobiranistes s'embarquessin en el "procés" assumint que probablement no s'assoliria la independència, però l'estat es veuria abocat a pactar una solució política. Ja hem vist que aquell plantejament era erroni: ni manifestacions d'un milió de persones, ni la consulta del 9N ni el referèndum de l'1O, no han aconseguit que l'estat es mogui ni un mil·límetre. 

Davant l'immobilisme de l'estat la resposta catalana tan sols pot ser unilateral, però la unilateralitat no vol dir que puguem aconseguir implementar la República Catalana nosaltres sols, vol dir que hem d'actuar unilateralment amb molta més eficàcia per obligar a una sortida política basada en el reconeixement de la sobirania nacional de Catalunya.

Per a una resposta unilateral no n'hi ha prou amb guanyar eleccions, però és imprescindible, i a més cal fer-ho amb marges més folgats que els actuals, aconseguir majories que permetin formar governs forts i operatius. En altres paraules, la majoria independentista no pot dependre de la CUP ni d'opcions antisistema, i encara menys, com passa ara, dels Comuns. Idealment, els espais polítics que representen JxCat i ERC haurien de sumar majoria absoluta al Parlament, sens perjudici que, a més, la CUP pogués tenir un grup parlamentari ben nombrós.  Per això és important ampliar la base, ens calen més vots per disposar de majories sòlides i operatives, al Parlament i als ajuntaments.

Però tal com vaig indicar en un post anterior, l'independentisme té un gran recorregut a fer per assolir una posició hegemònica a la societat catalana, començant per les múltiples institucions que governen i representen diferents col·lectius socials, i seguint per les entitats que en conformen el teixit associatiu. És absurd que, com va passar després de l'1-O, la degana del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona s'erigeixi en possible "mediadora" entre Barcelona i Madrid, com si a l'ICAB, una institució catalana, li correspongués un paper neutral en el conflicte entre Catalunya i Espanya.  Per fer front a l'estat espanyol no n'hi ha prou amb carregar-nos de raons morals ni amb moltes mobilitzacions populars, cal també que els diferents focus de poder del país siguin independentistes.

Les grans proclames retòriques i els gestos simbòlics d'estricte consum intern sobiranista són inútils si no van acompanyats d'una acció sistemàtica per dotar-nos de tot allò que ens va mancar l'endemà de  l'1O. Els sentiments i les emocions són motors de l'acció política, però no són ni substitueixen aquella acció, i tinc la sensació que portem un any expressant sentiments i emocions, però fent molt poca acció política real per crear les condicions òptimes que permetin afrontar el repte d'una ruptura real amb l'estat espanyol.