La Via Eslovena

Quan el president Torra va posar l'exemple d'Eslovènia no estava pensant en la guerra sinó en la determinació d'una petita nació europea per esdevenir un estat independent, la mateixa determinació que necessitem els catalans si volem la nostra pròpia República. En el terreny de les realitats, els paral·lelismes entre l'Eslovènia de 1991 i la Catalunya d'avui són mínims, si bé la legitimitat de les dues nacions per decidir el seu propi destí és la mateixa. L'exemple però, ens interpel·la i desvela les febleses que hem de superar perquè les nostres pretensions tinguin opcions de victòria.

La independència eslovena va ser possible gràcies a tres factors determinants: la força interna, la "indiferència" sèrbia i el suport extern.

La força interna la demostra el fet de ser una nació cohesionada a l'entorn de la idea d'independència. En el referèndum celebrat el desembre de 1990 la participació va ser del 90% i el sí es va imposar amb un 95% dels vots. Tant el centredreta governant com els excomunistes van donar suport a la independència, que es va declarar oficialment el mes de juny de 1991. Alhora, gràcies al federalisme plurinacional de Iugoslàvia, la República d'Eslovènia controlava els principals ressorts de l'estat al país i fins i tot disposava d'una milícia pròpia. La presència del poder federal es trobava reduïda a uns quants funcionaris i a les bases de l'Exèrcit. Els eslovens, tan bon punt van declarar la independència el 25 de juny de 1991, van optar per fer-la efectiva assumint el control de les fronteres i aïllant les bases militars iugoslaves. Eslovènia disposava d'una força de més de trenta mil homes armats, mentre que la presència de l'Exèrcit federal es limitava a poc més de dos mil efectius, majoritàriament soldats de lleva. Això no obstant, els militars iugoslaus calculaven que si l'Exèrcit federal hagués desplegat tota la seva força en territori eslovè, desplaçant les tropes necessàries des d'altres repúbliques, la independència eslovena s'hauria pogut esclafar en 24 hores. Però això no va passar, els eslovens van resistir els atacs d'una versió molt reduïda de l'Exèrcit federal i el conflicte, conegut com la Guerra dels deu dies, va finalitzar el dia 7 de juliol de 1991, amb un saldo de víctimes de 44 morts i 146 ferits per part de l'Exèrcit federal, i 18 morts i 182 ferits per part dels eslovens. 

Contràriament a la creença que els eslovens van ser víctimes d'una agressió sèrbia, va ser la posició sèrbia la que en va facilitar la victòria. Els serbis no tenien cap pretensió territorial sobre Eslovènia. L'objectiu de Milosevic era que tots els serbis visquessin en un mateix estat, ja fos una Iugoslàvia dominada per ells o una Gran Sèrbia que integrés tots els territoris de majoria sèrbia, i a Eslovènia no hi havia cap comunitat sèrbia significativa. A Belgrad van creure que la secessió eslovena facilitaria el domini serbi sobre la resta de Iugoslàvia i permetria concentrar els esforços de l'Exèrcit federal a Croàcia, amb una minoria sèrbia de 600.000 persones, que també havia declarat la independència el 25 de juny. El Consell d'Estat iugoslau, del qual formaven part totes les repúbliques  i regions autònomes de la federació, havia de donar l'ordre d'atac a l'exèrcit federal per recuperar el control d'Eslovènia, però Sèrbia i els seus aliats ho van impedir, contradient el criteri dels militars iugoslaus.
Pel que fa al suport internacional, Eslovènia es beneficiava d'un context geopolític molt favorable. Els països de l'aleshores Comunitat Europea no tenien un especial interès en salvar Iugoslàvia, un estat construït pels comunistes després de la Segona Guerra Mundial; el Vaticà apostava per la independència de nacions de tradició catòlica com Eslovènia i Croàcia; i Alemanya no era contrària a la creació d'uns nous estats històricament i geogràficament vinculats a l'espai centreeuropeu d'hegemonia germànica. Una vegada iniciats els combats, la Comunitat Europea va activar-se a la recerca d'una solució política i el 7 juliol de 1991 es va posar fi a les hostilitats amb la signatura de l'Acord de Brioni.  El darrers soldats iugoslaus van abandonar Eslovènia el mes d'octubre del mateix any.

Ara mateix Catalunya no disposa de cap dels elements que van fer possible la independència eslovena: tenim una majoria política escassa i desunida, les institucions catalanes estan sotmeses a un fort control estatal i l'independentisme tampoc no és hegemònic en el conjunt de la societat civil catalana. D'altra banda, no hi ha res més allunyat de la indiferència sèrbia envers Eslovènia que la passió espanyola per mantenir Catalunya sota el seu domini. Finalment, la geopolítica no ens és gens favorable: ningú a la UE no té cap interès en la creació d'un nou estat català i encara menys en la desmembració del Regne d'Espanya. A diferència de Iugoslàvia, l'estat espanyol és una soci relativament fiable de la UE i de l'OTAN, organitzacions que difícilment aniran en contra dels interessos d'un dels seus membres.

No és que la independència sigui impossible, sinó que partim d'una realitat molt diferent de l'eslovena de 1991, per la qual cosa les estratègies s'han de formular des d'una altra perspectiva. Tot així hi ha algunes lliçons que cal tenir en compte: en primer lloc, i això ho tenim al nostre abast, cal ampliar el suport a l'independentisme i convertir-lo en una força realment hegemònica a Catalunya, expressada a través de diverses forces polítiques però capaç d'actuar conjuntament quan calgui. Nogensmenys, l'independentisme també ha de ser dominant a la societat civil i en els àmbits estratègics de l'administració pública, en els quals encara hi ha molta feina a fer. Pel que fa a l'actitud espanyola, cal aconseguir que una proporció més gran de la ciutadania de l'estat, encara que no els faci cap gràcia, entengui la independència de Catalunya com una opció democràtica que no ha de representar una tragèdia per a Espanya. Finalment, en l'àmbit internacional, cal explorar totes les possibilitats de trobar aliats, en alguns casos per simpatia amb la causa catalana, com pot ser el cas d'Eslovènia i Flandes i el de l'opinió pública dels països bàltics, i en d'altres casos posant sobre la taula interessos geopolítics, a vegades contradictoris, com pot ser el de França per guanyar influència a la Península Ibèrica i un nou membre de la Francophonie, el de Portugal per crear un nou contrapès ibèric a Madrid, el d'Alemanya per comptar amb un nou aliat al Sud d'Europa, amb el qual té uns enormes vincles econòmics,  el de Polònia per ocupar, per pes econòmic i demogràfic, el lloc que ara ocupa Espanya en el si de la UE, el dels països petits i mitjans per guanyar un nou soci compromès amb el dret a l'autodeterminació de les nacions i la defensa de les llengües i identitats d'àmbit més reduït, etc, etc, sense oblidar els països de fora de la UE als quals se'ls puguin oferir contrapartides a canvi del seu eventual reconeixement. El que sembla clar és que només amb la bandera de la democràcia i els drets humans no ens en sortirem. L'exemple eslovè ens assenyala que cal tenir en compte molts altres elements per reeixir, començant per la pròpia fortalesa interna.