Pas a pas

Ahir es va viure una més de les exitoses manifestacions independentistes, aquesta vegada en un escenari tan exòtic com Madrid. El passat 21 de febrer, tot i que la vaga general convocada va tenir un seguiment baix, centenars de milers de catalans van sortir al carrer per reclamar la llibertat dels presos polítics. I així anem fent, mantenint una mobilització popular més que notable, dins uns paràmetres d'estricte pacifisme i civilitat. Tanmateix, per aconseguir canvis polítics reals les mobilitzacions per si soles s'han demostrat ineficaces, o si més no, del tot insuficients. L'estat espanyol ha desenvolupat uns anticossos que el fan immune a la pressió que representen les demostracions massives dels catalans. Més enllà de les catarsis col·lectives al carrer, l'independentisme té un gran camí per recórrer i crear les condicions d'un ruptura democràtica amb l'estat. Ja hi he insistit altres vegades en aquest blog, perquè em sembla la clau de tot plegat i perquè sovint tinc la impressió que es para més atenció a qüestions simbòliques que no pas a la construcció nacional del país, un concepte que fa temps que s'ha expulsat del debat públic, però sense el qual no hi ha possibilitats d'exercici de l'autodeterminació. Per conquerir la independència primer cal conquerir el propi país. Hi ha qui dona per fet que el país ja el tenim, fins i tot forçant interpretacions de les dades electorals i estadístiques per demostrar que ja hi ha una majoria independentista de més del 50%. Molt bé, però això no serveix de gran cosa si no es tradueix en resultats reals i tangibles, a banda que amb una majoria de poc més del 50% anem molt justos per a un embat de la magnitud que es planteja. En tot cas és imprescindible que aquesta majoria es manifesti en totes les eleccions i que el país deixi enrere hàbits colonials com el vot dual: allò de votar nacionalista/independentista a les eleccions catalanes i "progre" espanyol a les estatals. Cal votar independentista sempre, encara que no necessàriament les mateixes sigles. És absurd que fem multitud de manis. actes i protestes, que ens omplim la boca en nom del poble català i que després un partit del 155 guanyi les eleccions estatals a Catalunya, sumant vots de persones que en altres conteses han apostat per candidatures independentistes. I la mateixa reflexió caldrà fer-la per les eleccions locals i europees del 26 de maig. Sempre que hi hagi posicions de poder en joc, per poc que sigui, l'independentisme ha d'optar-hi amb voluntat de victòria, a través de les seves diferents forces polítiques. Però la tasca no s'acaba a l'àmbit polític i electoral, segurament on queda més feina per fer és en múltiples àmbits de la societat civil. El dissabte mateix, vèiem advocats sobiranistes desfilar amb toga per la Castellana, un missatge de compromís molt visual, però sobretot necessitem que aquests advocats, i d'altres que els acompanyin, assumeixin la direcció dels col·legis de l'advocacia, i això val per a tots els altres col·legis professionals, cambres de comerç i múltiples entitats corporatives, empresarials, socials, culturals, esportives, etc., del país. Més rellevant que la vaga general del 21-F i les darreres manifestacions, ha estat la victòria del sindicat Intersindical-CSC a l'administració de la Generalitat, seguit per I-CATAC, també sobiranista, el qual, sota les sigles USTEC, ha guanyat les eleccions a Ensenyament, amb un gran ascens de la I-CSC.  La inexistència d'un sindicalisme nacional és una de les nostres grans mancances que tot just ara, de forma discreta però molt prometedora, comença a corregir-se. Caldrà restar amatents als moviments que es poden produir properament a les Cambres de Comerç, i observar amb interès la reconciliació entre la CECOT i Forment del Treball. No es tracta que a tot arreu hi guanyin candidatures explícitament independentistes, sinó que les direccions d'aquestes institucions, a través de les quals es vertebra el país, recaiguin en persones amb un clar compromís nacional, que els donin una orientació catalanocèntrica i que no ens fallin quan es plantegin conflictes amb l'estat. Potser és un camí menys agraït i vistós que les mobilitzacions populars, però és imprescindible.