Els barcelonismes de Bru de Sala
Tres mesos abans de les eleccions municipals Xavier Bru de Sala ha publicat un interessant assaig sobre la nostra capital, "Barcelonismes", en el qual reivindica la ciutat com a causa comuna en què poden confluir tant el catalanisme com sectors que hi són aliens però que se senten compromesos amb el progrés de Barcelona. Ens parla de barcelonismes, en plural, per fer referència a les diferents sensibilitats que comparteixen la passió per la ciutat, i proposa que, en aquests temps d'incertesa després dels esdeveniments de la tardor del 2017, es recuperi la bandera del barcelonisme, sense renunciar a res, però entenent que tot allò que sigui bo per a la capital serà bo per a la resta del país. Una Barcelona més gran, global i poderosa equival de forma inequívoca a una Catalunya més potent, ens diu l'autor.
Bru de Sala atribueix a la ciutat un esperit rebel i una exigència d'horitzontalitat mantinguts al llarg dels segles, des del conseller Fivaller, qui va reclamar al rei Trastàmara el pagament dels impostos municipals, fins a la Barcelona d'avui, en què tan sols 12 dels 41 regidors de l'ajuntament pertanyen a partits de l'statu quo espanyol, passant per diferents episodis de la nostra història en els quals es fa evident la poca predisposició barcelonina a acatar sense resistència l'exercici tirànic del poder. El llibre conté un assaig històric centrat en Barcelona però que en la seva major part passaria per un assaig sobre la història de Catalunya, de tan indestriables com són l'una de l'altra.
La guerra dels Segadors de 1640, la Revolta dels Catalans que l'historiador John Elliot va estudiar a fons, assenyala l'inici d'una constant històrica d'aquest país: la molla que es va vinclant fins que, en arribar al límit, reacciona alçant-se de cop enfront dels greuges i l'acció continuada de la Corona per retallar els drets i llibertats de la terra. La Catalunya de 1640 va esclatar contra anys d'abusos de les tropes castellanes desplegades pel país i contra la política del Comte-Duc Olivares de sotmetre Catalunya a les lleis de Castella perquè contribuís al finançament de les aventures bèl·liques de la Cort espanyola per Europa. La Generalitat va declarar la independència, la República Catalana, i tot seguit es va situar sota la protecció del rei de França. L'operació no va sortir bé. Amb el Tractat dels Pirineus Catalunya es va reincorporar a la Monarquia Hispànica tot i preservant les seves institucions, però mutilada dels seus comtats septentrionals, ara en mans franceses.
El paral·lelisme amb el procés sobiranista actual és obvi, després d'anys d'involució i de retallada de l'autogovern el país va respondre amb un referèndum d'autodeterminació i una declaració d'independència sense efectes. La repressió ens ha caigut al damunt, Espanya no pot considerar que hagi guanyat, però nosaltres tampoc, seguim instal·lats en aquell empat desigual en què l'estat espanyol manté el control sobre Catalunya, però el país segueix plantant cara i es nega a ser assimilat.
Un altre moment clau de la història de la ciutat seria la Setmana Tràgica de 1909, la revolta popular contra les lleves de la guerra d'Àfrica que va desembocar en la crema indiscriminada d'esglésies i convents, per a horror de la mateixa burgesia que en un primer moment havia atiat la resistència popular. A partir d'aquell esclat revolucionari, encara que la cosa venia d'abans, l'autor identifica una guerra civil de baixa intensitat al si de la societat catalana, una guerra de classes en què la burgesia es va recolzar en l'Exèrcit espanyol i els pistolers a sou per fer front a les protestes dels moviments obrers i populars. Una guerra civil en què la mateixa burgesia que al tombant de segle s'havia aliat amb el catalanisme va optar per l'entesa amb el poder estatal perquè en protegís els privilegis. Aquesta guerra civil, amb diferents alts i baixos, es va perllongar fins a 1939, amb la derrota definitiva dels republicans i la instauració del règim franquista, que va comptar la col·laboració de la major part d'aquella burgesia. Això no obstant, molts d'aquells burgesos col·laboracionistes van mantenir el seu barcelonisme, i els diferents alcaldes que es van succeir a la plaça Sant Jaume durant aquells 40 anys, singularment Porcioles, no van abandonar mai la idea de Barcelona com a gran ciutat capaç d'exercir diferents capitalitats, encara que no disposi de poder polític i que hagi d'amagar la seva catalanitat. Una altra figura sorgida de l'època i paradigmàtica d'aquell barcelonisme seria en Joan Antoni Samaranch, escalador polític dins el "Movimiento", president de la Diputació de Barcelona a les acaballes del franquisme i, un cop situat al capdamunt del Comitè Olímpic Internacional, artífex de la concessió dels Jocs Olímpics de 1992 a la ciutat.
Tanmateix, les noves generacions d'aquella burgesia dominant no van arribar a assumir el rol de classe dirigent, malgrat els intents de personatges com Vicens Vives de portar-los per aquest camí. Amb el temps aquelles classe alta barcelonina s'ha anat veient relegada en el lideratge de la ciutat i del país. Ara hi podríem afegir un nou exemple contundent, amb la derrota abassegadora de les romanalles d'aquella antiga elit a la Cambra de Comerç.
L'assaig històric de Bru de Sala, amb una incursió molt personal en el conflicte entre el Modernisme i el Noucentisme, prenent partit sense fissures a favor del primer, resulta altament estimulant i suggeridor. En canvi, i veient com d'entrellaçades es troben la història de Catalunya i la de Barcelona, la seva defensa d'un barcelonisme que sigui punt de trobada de catalanistes i espanyolistes resulta poc convincent i contradictòria amb algunes de les tesis del mateix assaig.
Espanyolisme i barcelonisme sempre entraran en conflicte: una Barcelona gran i poderosa és inassumible per l'expansionisme castellà sobre la península. Castella s'ha buidat per constituir Madrid en gran metròpoli i no hi renunciarà en nom d'una nova espanyolitat que situï en peu d'igualtat Barcelona, ans al contrari. Per això els pretesos barcelonistes espanyolistes sempre es troben en cruïlles en què han de de triar quina és la seva lleialtat prevalent, la ciutat o Espanya.
Pel cantó del catalanisme la idea d'una Barcelona potent i capdavantera forma part del projecte de país, però el conflicte es pot produir a l'hora d'entendre quin és el model de creixement de la ciutat per assolir la seva màxima plenitud. La idea de Barcelona global, segons com es concreti, pot ser contradictòria amb la construcció nacional de Catalunya, amb propostes com la que defensa el mateix Bru de Sala, per a qui l'aposta de la ciutat i del país passa per una nova arribada massiva d'immigrants que ens situaria en una Catalunya de 9 milions i escaig d'habitants durant la primera meitat del Segle XXI.
En aquest punt el llibre resulta contradictori amb les mateixes anàlisis que hi fa l'autor, que es mostra preocupat perquè bona part de la immigració espanyola del S.XX i els seus descendents viuen d'esquena a la catalanitat i han votat de forma bel·ligerant contra el sobiranisme català. La primera contradicció sorgeix quan afirma que gràcies a aquesta immigració el català és una llengua de més prestigi, ja que és la llengua d'una ciutat d'un milió set-cents mil habitants i d'un país de set milions i mig. És una lògica interessant, però no es correspon amb la realitat, la immigració massiva no ha enfortit el català, sinó que l'ha convertit, per primera vegada en la seva història, en una llengua minoritària al seu territori. La identificació entre nombre d'habitants i potència de ciutat i país és un prejudici poc fonamentat en la realitat, que parteix d'una òptica quantitativa més pròpia del "desarrollismo" que no pas d'una visió moderna que centri l'atenció en la qualitat i la sostenibilitat.
En els primers llocs del rànquing de ciutats amb més qualitat de vida del planeta hi tenim urbs que en cap cas no arriben als dos milions d'habitants, com ara Viena, Zuric, Vancouver, Munic, Copenhaguen i Frankfurt. Pel que fa al poder i influència, són molt més influents a nivell mundial ciutats com Oslo, Estocolm, Copenhaguen o Dublin, més petites però capitals d'estats pròspers, que no pas Barcelona. I fins i tot Liubliana, amb poc més de dos-cents mil habitants -un ciutat fantàstica, tot sigui dit- acumula més poder polític que la nostra vella capital mediterrània.
Si el llibre resulta estimulant per la visió original que té l'autor de la nostra història, en dibuixar escenaris de futur sembla instal·lat encara en l'optimisme globalista anterior a la crisi de 2008. La dura ressaca de la borratxera de creixement ens ha obligat a replantejar-nos moltes de les conviccions que abans d'aquell daltabaix podien semblar inalterables. Hores d'ara no té cap fonament afirmar que la prosperitat i el benestar de les nacions i de les ciutats depenen d'un creixement demogràfic descontrolat, i menys en un país tan petit com Catalunya, incapaç d'integrar els nouviguts en unes coordenades culturals que s'han forjat durant més de mil anys. El fet que en siguem molts més no vol dir en cap cas que visquem millor, una economia dinàmica i avançada no requereix atreure milions de migrants sinó, en tot cas, uns quants milers de tècnics altament qualificats.
Richard Florida, teòric de la ciutat global i de les classes creatives, és el mateix que en el seu darrer llibre, "The New Urban Crisis" posa en qüestió les seves tesis anteriors, en revelar-se com les ciutats globals, alhora que atreuen les classes emergents, expulsen les classes mitjanes que donen consistència i identitat a la ciutat i mantenen bosses de pobresa sense sortida. El subtítol del llibre és ben explícit:"How our cities are increasing inequality, deepening segregation, and failing the middle class".
La força de Barcelona rau en un equilibri, tanmateix precari, entre cosmopolitisme i identitat. Un nou creixement de població massiu comportaria el trencament d'aquest equilibri encara possible i la conversió de la ciutat i del país en espais desarrelats, en què identitats amb més potència demogràfica i política que la catalana acabarien per imposar el seu domini.
Cal posar l'accent en el creixement qualitatiu i no pas quantitatiu, fixar-se més en les urbs de demografia mitjana que encapçalen els rànquings de qualitat de vida, tot i sent punteres en matèria econòmica, cultural i tecnològica, com ara Viena i tantes altres. Al final, allò que defineix la potència d'una ciutat és la combinació entre el benestar dels seus habitants i les oportunitats que s'hi ofereixen per al desenvolupament personal i professional, no els milions de persones que hi habiten.
Bru de Sala atribueix a la ciutat un esperit rebel i una exigència d'horitzontalitat mantinguts al llarg dels segles, des del conseller Fivaller, qui va reclamar al rei Trastàmara el pagament dels impostos municipals, fins a la Barcelona d'avui, en què tan sols 12 dels 41 regidors de l'ajuntament pertanyen a partits de l'statu quo espanyol, passant per diferents episodis de la nostra història en els quals es fa evident la poca predisposició barcelonina a acatar sense resistència l'exercici tirànic del poder. El llibre conté un assaig històric centrat en Barcelona però que en la seva major part passaria per un assaig sobre la història de Catalunya, de tan indestriables com són l'una de l'altra.
La guerra dels Segadors de 1640, la Revolta dels Catalans que l'historiador John Elliot va estudiar a fons, assenyala l'inici d'una constant històrica d'aquest país: la molla que es va vinclant fins que, en arribar al límit, reacciona alçant-se de cop enfront dels greuges i l'acció continuada de la Corona per retallar els drets i llibertats de la terra. La Catalunya de 1640 va esclatar contra anys d'abusos de les tropes castellanes desplegades pel país i contra la política del Comte-Duc Olivares de sotmetre Catalunya a les lleis de Castella perquè contribuís al finançament de les aventures bèl·liques de la Cort espanyola per Europa. La Generalitat va declarar la independència, la República Catalana, i tot seguit es va situar sota la protecció del rei de França. L'operació no va sortir bé. Amb el Tractat dels Pirineus Catalunya es va reincorporar a la Monarquia Hispànica tot i preservant les seves institucions, però mutilada dels seus comtats septentrionals, ara en mans franceses.
El paral·lelisme amb el procés sobiranista actual és obvi, després d'anys d'involució i de retallada de l'autogovern el país va respondre amb un referèndum d'autodeterminació i una declaració d'independència sense efectes. La repressió ens ha caigut al damunt, Espanya no pot considerar que hagi guanyat, però nosaltres tampoc, seguim instal·lats en aquell empat desigual en què l'estat espanyol manté el control sobre Catalunya, però el país segueix plantant cara i es nega a ser assimilat.
Un altre moment clau de la història de la ciutat seria la Setmana Tràgica de 1909, la revolta popular contra les lleves de la guerra d'Àfrica que va desembocar en la crema indiscriminada d'esglésies i convents, per a horror de la mateixa burgesia que en un primer moment havia atiat la resistència popular. A partir d'aquell esclat revolucionari, encara que la cosa venia d'abans, l'autor identifica una guerra civil de baixa intensitat al si de la societat catalana, una guerra de classes en què la burgesia es va recolzar en l'Exèrcit espanyol i els pistolers a sou per fer front a les protestes dels moviments obrers i populars. Una guerra civil en què la mateixa burgesia que al tombant de segle s'havia aliat amb el catalanisme va optar per l'entesa amb el poder estatal perquè en protegís els privilegis. Aquesta guerra civil, amb diferents alts i baixos, es va perllongar fins a 1939, amb la derrota definitiva dels republicans i la instauració del règim franquista, que va comptar la col·laboració de la major part d'aquella burgesia. Això no obstant, molts d'aquells burgesos col·laboracionistes van mantenir el seu barcelonisme, i els diferents alcaldes que es van succeir a la plaça Sant Jaume durant aquells 40 anys, singularment Porcioles, no van abandonar mai la idea de Barcelona com a gran ciutat capaç d'exercir diferents capitalitats, encara que no disposi de poder polític i que hagi d'amagar la seva catalanitat. Una altra figura sorgida de l'època i paradigmàtica d'aquell barcelonisme seria en Joan Antoni Samaranch, escalador polític dins el "Movimiento", president de la Diputació de Barcelona a les acaballes del franquisme i, un cop situat al capdamunt del Comitè Olímpic Internacional, artífex de la concessió dels Jocs Olímpics de 1992 a la ciutat.
Tanmateix, les noves generacions d'aquella burgesia dominant no van arribar a assumir el rol de classe dirigent, malgrat els intents de personatges com Vicens Vives de portar-los per aquest camí. Amb el temps aquelles classe alta barcelonina s'ha anat veient relegada en el lideratge de la ciutat i del país. Ara hi podríem afegir un nou exemple contundent, amb la derrota abassegadora de les romanalles d'aquella antiga elit a la Cambra de Comerç.
L'assaig històric de Bru de Sala, amb una incursió molt personal en el conflicte entre el Modernisme i el Noucentisme, prenent partit sense fissures a favor del primer, resulta altament estimulant i suggeridor. En canvi, i veient com d'entrellaçades es troben la història de Catalunya i la de Barcelona, la seva defensa d'un barcelonisme que sigui punt de trobada de catalanistes i espanyolistes resulta poc convincent i contradictòria amb algunes de les tesis del mateix assaig.
Espanyolisme i barcelonisme sempre entraran en conflicte: una Barcelona gran i poderosa és inassumible per l'expansionisme castellà sobre la península. Castella s'ha buidat per constituir Madrid en gran metròpoli i no hi renunciarà en nom d'una nova espanyolitat que situï en peu d'igualtat Barcelona, ans al contrari. Per això els pretesos barcelonistes espanyolistes sempre es troben en cruïlles en què han de de triar quina és la seva lleialtat prevalent, la ciutat o Espanya.
Pel cantó del catalanisme la idea d'una Barcelona potent i capdavantera forma part del projecte de país, però el conflicte es pot produir a l'hora d'entendre quin és el model de creixement de la ciutat per assolir la seva màxima plenitud. La idea de Barcelona global, segons com es concreti, pot ser contradictòria amb la construcció nacional de Catalunya, amb propostes com la que defensa el mateix Bru de Sala, per a qui l'aposta de la ciutat i del país passa per una nova arribada massiva d'immigrants que ens situaria en una Catalunya de 9 milions i escaig d'habitants durant la primera meitat del Segle XXI.
En aquest punt el llibre resulta contradictori amb les mateixes anàlisis que hi fa l'autor, que es mostra preocupat perquè bona part de la immigració espanyola del S.XX i els seus descendents viuen d'esquena a la catalanitat i han votat de forma bel·ligerant contra el sobiranisme català. La primera contradicció sorgeix quan afirma que gràcies a aquesta immigració el català és una llengua de més prestigi, ja que és la llengua d'una ciutat d'un milió set-cents mil habitants i d'un país de set milions i mig. És una lògica interessant, però no es correspon amb la realitat, la immigració massiva no ha enfortit el català, sinó que l'ha convertit, per primera vegada en la seva història, en una llengua minoritària al seu territori. La identificació entre nombre d'habitants i potència de ciutat i país és un prejudici poc fonamentat en la realitat, que parteix d'una òptica quantitativa més pròpia del "desarrollismo" que no pas d'una visió moderna que centri l'atenció en la qualitat i la sostenibilitat.
En els primers llocs del rànquing de ciutats amb més qualitat de vida del planeta hi tenim urbs que en cap cas no arriben als dos milions d'habitants, com ara Viena, Zuric, Vancouver, Munic, Copenhaguen i Frankfurt. Pel que fa al poder i influència, són molt més influents a nivell mundial ciutats com Oslo, Estocolm, Copenhaguen o Dublin, més petites però capitals d'estats pròspers, que no pas Barcelona. I fins i tot Liubliana, amb poc més de dos-cents mil habitants -un ciutat fantàstica, tot sigui dit- acumula més poder polític que la nostra vella capital mediterrània.
Si el llibre resulta estimulant per la visió original que té l'autor de la nostra història, en dibuixar escenaris de futur sembla instal·lat encara en l'optimisme globalista anterior a la crisi de 2008. La dura ressaca de la borratxera de creixement ens ha obligat a replantejar-nos moltes de les conviccions que abans d'aquell daltabaix podien semblar inalterables. Hores d'ara no té cap fonament afirmar que la prosperitat i el benestar de les nacions i de les ciutats depenen d'un creixement demogràfic descontrolat, i menys en un país tan petit com Catalunya, incapaç d'integrar els nouviguts en unes coordenades culturals que s'han forjat durant més de mil anys. El fet que en siguem molts més no vol dir en cap cas que visquem millor, una economia dinàmica i avançada no requereix atreure milions de migrants sinó, en tot cas, uns quants milers de tècnics altament qualificats.
Richard Florida, teòric de la ciutat global i de les classes creatives, és el mateix que en el seu darrer llibre, "The New Urban Crisis" posa en qüestió les seves tesis anteriors, en revelar-se com les ciutats globals, alhora que atreuen les classes emergents, expulsen les classes mitjanes que donen consistència i identitat a la ciutat i mantenen bosses de pobresa sense sortida. El subtítol del llibre és ben explícit:"How our cities are increasing inequality, deepening segregation, and failing the middle class".
La força de Barcelona rau en un equilibri, tanmateix precari, entre cosmopolitisme i identitat. Un nou creixement de població massiu comportaria el trencament d'aquest equilibri encara possible i la conversió de la ciutat i del país en espais desarrelats, en què identitats amb més potència demogràfica i política que la catalana acabarien per imposar el seu domini.
Cal posar l'accent en el creixement qualitatiu i no pas quantitatiu, fixar-se més en les urbs de demografia mitjana que encapçalen els rànquings de qualitat de vida, tot i sent punteres en matèria econòmica, cultural i tecnològica, com ara Viena i tantes altres. Al final, allò que defineix la potència d'una ciutat és la combinació entre el benestar dels seus habitants i les oportunitats que s'hi ofereixen per al desenvolupament personal i professional, no els milions de persones que hi habiten.
Comentaris