Una victòria insuficient

Les eleccions a Corts espanyoles van representar una victòria de les forces independentistes, molt especialment d'ERC, per damunt de les expectatives més optimistes, cosa poc habitual a can independentista, on sempre se somnia en majories abassegadores que mai no es materialitzen. El 28 d'abril tampoc no vam obtenir una majoria aclaparadora, no vam passar d'un 40% dels vots a Catalunya, però la suma de 22 diputats independentistes depassa els resultats obtinguts pels partits nacionals catalans a les eleccions estatals des de 1977.  JuntsxCat va patir la pèrdua d'un diputat respecte al resultat obtingut per CDC l'any 2016, però ERC en va guanyar 6, nodrint-se aparentment d'ex-votants convergents i d'ex-votants d'En Comú Podem, que va ser la força guanyadora al Principat en les dues darreres eleccions al Congreso. L'èxit dels republicans, especialment destacat a la ciutat de Barcelona, unit a la solidesa de JxCat, permetia augurar que les eleccions del dia 26 de maig serien una passejada militar per a l'independentisme. Tanmateix, el panorama resultant és més ambigu: A les europees s'ha assolit un resultat històric del 49,75 % de vots per a les candidatures independentistes, amb clara victòria del president Puigdemont arreu del país. Les municipals, però, ens han deixat un panorama menys favorable que fa quatre anys, en especial després de l'aproximació entre PSC i els Comuns, la dimensió de la qual encara no es coneix prou bé. ERC va guanyar clarament les eleccions municipals, però la revifada del PSC-PSOE, que ha recuperat molts dels suports que durant els darrers temps els havien deixat per C's o Podem, ha permès que l'unionisme afermi la seva hegemonia a les ciutats més poblades del país, tot i perdre Lleida -ciutat en què la perdurabilitat del domini socialista ja era una anomalia- i deixar Tarragona pendent d'un fil. En canvi, els socialistes han guanyat regidors a tot arreu, han duplicat resultats a la capital del país, han assolit majories absolutíssimes als seus feus metropolitans, s'han afermat a ciutats com Mataró i estan en camí de recuperar Sabadell, que durant els darrers quatre anys ha tingut alcaldes independentistes. L'avenç dels socialdemòcrates unionistes es veuria molt limitat si no fos per l'aparent disponibilitat del conglomerat Comuns-Podem per arribar-hi a acords, en detriment de la seva possible entesa amb ERC i grups locals de la CUP.  L'acord amb el PSC és el que pot facilitar l'alcaldia de Barcelona per a Ada Colau, tot i haver obtingut menys vots que Maragall, amb la inestimable i imprescindible col·laboració de l'oportunista Manuel Valls, però sobretot pot decantar una institució tan potent com la Diputació de Barcelona del costat del PSC-PSOE, malgrat l'empat a 16 diputats amb ERC. A Sabadell, on es podia reeditar un acord que deixés els successors de Manuel Bustos fora del govern municipal, Podem ja hi ha signat un pacte que situarà la candidata socialista a l'alcaldia. Els Comuns tenen la clau de l'alcaldia de Tarragona, que es disputen ERC i PSC, i en d'altres pobles, viles i ciutats, el seu vot pot ser determinant per decantar el govern municipal del costat independentista o unionista. Fins ara semblava que els Comuns, tot i no ser independentistes, podien sentir-se més propers de forces d'esquerres, republicanes i rupturistes com ERC i la CUP, que no pas d'un partit tan identificat amb el règim del 78 com el PSC-PSOE, però hores d'ara, sobretot després del que s'ha vist a Barcelona, sembla que els Comuns hagin deixat les seves pretensions rupturistes enrere per recuperar la tradicional aliança d'ICV amb els socialistes. 

Tornant als resultat de les eleccions del 26 de maig, la comparativa entre els vots obtinguts per les candidatures d'ERC i JxC a les europees, amb els vots obtinguts per les seves homònimes a les municipals, a les quals cal afegir la CUP i Primàries, posa de manifest l'existència d'un decalatge entre el suport de què disposa l'independentisme a la societat catalana, expressat en el vot per l'Europarlament, i la capacitat de les candidatures locals per traduir tota aquesta força en suport a les eleccions municipals, sobretot a la ciutat de Barcelona, en què la candidatura de Barcelona en Comú distorsiona totalment el panorama, tal com ja va passar fa quatre anys. A BCN la llista de Carles Puigdemont va guanyar amb un 26,7%  dels vots i la d'Oriol Junqueres va quedar tercera amb un  19,8 % dels vots, és a dir, un percentatge total del 46,5%.  En canvi, la suma d'ERC, JxCat, CUP i Barcelona és Capital a les municipals es va situar en un 39,45%, amb l'inconvenient afegit que les dues últimes candidatures no van superar el llindar del 5% necessari per obtenir representació al Saló de Cent. És obvi que la principal beneficiària d'aquest diferencial de 7 punts és Ada Colau, que paradoxalment s'ha erigit en el baluard contra l'independentisme al cap i casal, com de seguida ho han entès en Valls i els seus suports de l'establishment local. 

L'èxit d'ERC a la capital té un gust agredolç, han duplicat resultats i han esdevingut primera força, però, així com s'han demostrat molt eficaços per guanyar vots d'ex-convergents, han fracassat en el seu intent d'abordar l'electorat sobiranista de Colau, que majoritàriament s'ha mantingut fidel a la seva tria de fa quatre anys, a diferència de molts antics votants socialistes que han abandonat la nau Comuna per tornar a la llar del PSC-PSOE. Aquest fracàs és el que ara  ha costat a ERC una alcaldia que per primera vegada tenia a l'abast. L'entronització de Colau, via pacte amb el PSC-PSOE i suport dels tres de Valls, resulta encara més dolorosa quan el vell partit republicà pretenia basar la seva estratègia de futur en una entesa amb els Comuns per bastir una hegemonia d'esquerra sobiranista a l'entorn de la qual haurien d'orbitar les restants forces polítiques. Ara, la punyalada de Colau revela amb més claredat l'autèntica naturalesa dels Comuns i allunya les possibilitats d'acord entre les dues forces, si bé cal dir que els previs fitxatges de Nuet i d'Alemany tampoc no hi han ajudat gaire. Serà difícil que puguin construir aliances com les que somnien al mateix temps que pugnen aferrissadament per un mateix espai polític. Caldrà veure, a més, quines aliances es faran a una institució tan important, tot i que desconeguda, com la Diputació de Barcelona, en la qual el suport dels Comuns pot ser determinant per concedir la presidència al PSC, després de vuit anys de govern sobiranista amb CiU i ERC. 

Pel que fa a JuntsxCat, els resultats de les Europees han estat un èxit que reprodueix amb més amplitud la victòria del 21 de desembre de 2017, però les urnes de les municipals projecten un panorama molt més magre: els resultats han estat devastadors a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, fluixos a les demarcacions de Lleida i Tarragona, on es perdrà la presidència de les diputacions, i relativament bons, però a la baixa, a la demarcació de Girona. Tot i així,  en general, allà on CiU tenia l'alcaldia, JxCat n'ha sortit prou ben parada, sent la força més votada en ciutats tan rellevants com Girona, Reus, Sant Cugat, Figueres, Vilafranca, Igualada, Tortosa, Valls, Tàrrega, Ripoll, Vila-seca i Calella, a més de guanyar unes sorprenents majories absolutes a Vic, Olot i Martorell, i mantenir les de Puigcerdà i Banyoles. L'estructura territorial n'ha sortit afeblida però s'han mantingut unes posicions que donen solidesa a la força política que s'ha vist més trasbalsada pels esdeveniments succeïts des de l'octubre de 2017 i que encara ha de definir la seva identitat, després d'haver deixat enrere Convergència i d'haver incorporat nous protagonistes en primera línia. El contrast entre la llista del president Puigdemont i els resultats de les candidatures JxCat a les municipals fan més manifest que mai que allò que val per a unes eleccions és irrellevant per a unes altres, encara que se celebrin el mateix dia. En un marc general d'ascens d'ERC i del PSC, els èxits de JxCat a les municipals han obeït sobretot a factors locals, mentre que els fracassos en les ciutats més grans revelen la feblesa d'una marca amb una massa de votants fidels molt reduïda, que en molts casos no ha permès superar la barrera del 5%, contràriament a l'ascens que ha assolit ERC en totes aquestes ciutats. Comparant els resultats d'aquestes municipals amb les d'altres anys és innegable que ERC ha canibalitzat una part de l'espai de l'antiga CiU, però el més destacable és que ha anat més enllà, tot i que en una mesura menor de la que es desprèn de determinades anàlisis triumfalistes. Com ja es va observar a les estatals, ERC ha esdevingut l'opció útil de l'independentisme a les ciutats metropolitanes, en detriment de JxCat, i sembla atreure també una fornada de noves incorporacions a l'independentisme. Aquesta tendència també s'ha observat a la ciutat de Barcelona, però l'efecte Colau n'ha reduït l'abast.

Per la seva banda, JxCat, a la vista dels resultats de les eleccions espanyoles i de les municipals, s'ha de demanar per què una porció important d'antics votants de CiU opten ara per ERC, per què gent que havia votat llistes encapçalades per Francesc Homs o Duran i Lleida, és a dir, poc sospitosos d'esquerranisme, han triat ara les candidatures de Gabriel Rufián i Nuet, o de Maragall i Alamany. No hi ha motius per pensar que tota aquesta gent, molts dels 80.000 vots que ha perdut JxCat a Barcelona respecte els resultats de Trias l'any 2015, hagi evolucionat cap a posicions netament d'esquerres, quan sempre s'havien identificat amb el centredreta que a la pràctica representava CiU, i tampoc no hi ha motius per creure que l'independentisme ha allunyat aquests votants de JxCat, quan s'han decantat pel partit que durant anys havia tingut l'exclusiva de l'independentisme institucional. Sense rebutjar altres explicacions, i assumint que els comportaments humans sempre responen a una multiplicitat de causes, la deducció més evident és que l'opció de tots aquests antics convergents respon a un càlcul utilitari: tot d'una, ERC ha esdevingut l'opció útil de l'independentisme. En primer lloc perquè les enquestes han assenyalat en tot moment que ERC era la força a l'alça, amb opcions de victòria  en el cas de Barcelona i d'altres ciutats importants, però també perquè, a diferència de JxCat, des del 21 de desembre de 2017 s'han erigit com l'independentisme pragmàtic, que ha prioritzat el funcionament de les institucions catalanes i el diàleg per damunt de les estratègies de bloqueig que sovint, i a vegades de forma contradictòria, s'han preconitzat des la primera línia de JxCat. Tant és així que s'ha consolidat la idea que  avui la centralitat sobiranista l'ocupa ERC, actualitzant per l'esquerra el paper de l'antiga CiU, per la qual cosa no hauria d'estranyar que hi hagi una migració d'antics votants d'aquella força cap a la nova ERC que, sense renunciar a l'independentisme,  pretén governar el present sense les reserves que s'expressen en tot moment per part de portaveus autoritzats de JxCat.