Ciutat segura

Barcelona no és una ciutat especialment insegura, jo m'hi moc amb una relativa tranquil·litat, que es transformaria en cautela si hagués de freqüentar segons quins carrers de Ciutat Vella, la mateixa cautela amb què actuo al metro, tenint en compte la presència de carteristes professionals. El que s'està denunciant, i que ha donat lloc a allò que el mateix regidor Batlle ha qualificat de crisi de seguretat, és que durant els darrers anys els furts, els  robatoris, amb o sense violència, i altres activitats delictives, com ara les baralles amb arma blanca, s'han incrementat exponencialment, en especial en determinats barris, els veïns dels quals observen amb impotència com es degrada el seu entorn, sense que es prenguin mesures efectives per evitar-ho. Les causes són diverses, però els delinqüents estan força identificats i la impunitat de què han gaudit ha facilitat la seva funesta activitat. Impunitat que en darrer terme és conseqüència d'una legislació penal que no castiga adequadament la reincidència en aquest tipus de delictes, de tal forma que tota una colla d'individus s'han instal·lat en la criminalitat com a forma de vida, amb l'únic risc de passar unes hores al calabós de tant en tant.

Però el Codi Penal no ho explica tot, hi ha unes causes més profundes que tenen a veure amb la ideologia dominant a la nostra ciutat, de la quan n'ha fet bandera l'actual alcaldessa, però que gaudeix d'un suport que va molt més enllà de les files dels Comuns: es tracta d'aquest progressisme bonista  transversal, que tant ha arrelat al nostre país, per raons que seria llarg de desgranar, i que ha convertit Barcelona en un santuari per a tota mena de malfactors que s'aprofiten de la cobertura que s'hi dona a tot aquell que s'identifica com a "vulnerable", al mateix temps que s'emascula la Guàrdia Urbana, estigmatitzada com a cos repressiu pels Comuns, quan l'Ordenança de Civisme es desa en un calaix i quan qualsevol individu es veu legitimitat per ocupar un pis buit, amb la tranquil·litat que podrà viure-hi una bona temporada gratis i sense destorbs, per més problemes que causi als seus veïns amb conductes incíviques, perilloses i/o delictives, com ara connectar-se directament a la xarxa elèctrica.

La vulnerabilitat de les persones és relativa, depèn de la situació en què hom es trobi. Penso en la viceministra coreana a qui li van prendre la bossa amb una estrebada tan forta que va caure a terra i va morir de l'impacte que va patir al cap. Els observadors benpensants ens diran que, tanmateix, la poderosa era la senyora -per la posició que ocupava al seu país i pels seus recursos econòmics- i que el delinqüent era el "vulnerable", pel fet de ser un pelacanyes sense ofici ni benefici. Però la cosa no és així, rica o pobra, una senyora sola al carrer enfront d'un xicot amb moto és l'expressió de la vulnerabilitat més absoluta, igual que una noia sola, encara que pertanyi a la més alta burgesia, enfront d'un violador indigent, de la mateixa manera que qualsevol ciutadà que sigui atacat per un grup de lladres armats amb punyals, per molt que aquests malfactors siguin uns morts de gana. En aquell moment, amb independència de la posició social de cadascú, la vulnerable és la persona atacada. Per això, quan es demana més seguretat s'està exigint que es prenguin mesures per reduir les situacions de vulnerabilitat en què es pot trobar la ciutadania i els visitants de Barcelona.