Per una redescoberta activa de l'antic imperi català

Cal redescobrir la presència catalana al Sud de la Península Itàlica i a Sicília, a més dels altres indrets de la Mediterrània que en algun moment es van trobar sota domini català. Per a espanyols, portuguesos, francesos, anglesos i d'altres, la memòria de l'imperi és una realitat viva, no només perquè la seva fi és molt posterior a la desaparició de l'imperi català, sinó també perquè l'ús de les seves llengües en múltiples països n'és una prova ineludible. En el cas català, més enllà dels Països Catalans, tan sols el reducte minvant de catalanoparlants de l'Alguer resta com a testimoni viu de la nostra expansió mediterrània.  Però els arxius són plens de documents que acrediten el pes dels catalans en aquelles terres, i múltiples edificis, escampats per la geografia meridional italiana, conserven evidències d'aquella poderosa presència. Només cal visitar una de les fortaleses més emblemàtiques de Nàpols, el Castell Nou, i observar-hi l'escut amb les quatre barres sobre l'entrada principal. Nàpols va ser durant uns anys la capital efectiva de la Corona d'Aragó, el rei Alfons el Magnànim hi va instal·lar la seva cort i per commemorar la seva arribada victoriosa a la ciutat, l'any 1443, féu construir un arc de triomf  monumental a la porta del castell,  al bell mig del qual hi figura la nostra ensenya. El Magnànim no desperta gaires entusiasmes en la historiografia catalanista, era un Trastàmara, va  castellanitzar parcialment la seva cort i la va situar fora dels Països Catalans. Tanmateix, sota el seu regnat, la Corona d'Aragó, d'hegemonia catalana i valenciana, va viure un dels seus períodes de màxima expansió. No debades el català fou llengua oficial, signe de poder i prestigi, al Regne de Nàpols. El domini catalanoaragonès no es va limitar a la capital napolitana, es va exercir sobre tot aquell Regne i avui encara es poden visitar els castells "aragonesos", en indrets com l'illa d´Ísquia, al Golf de Nàpols, o a Tàrent (regió de Pulla), així com molts altres exponents, més o menys amagats,  de la petjada catalana. Com passa sovint, l'expansió medieval catalana resta oculta sota el gentilici "aragonès", que en aquest cas no identifica els naturals del Regne d'Aragó sinó els súbdits del sobirà de la Corona d'Aragó, el qual  tenia el títol de Rei d'Aragó com el de més rang, ja que governava el Principat de Catalunya amb el títol de Comte. Malgrat la identificació amb la paraula Aragó, en aquella monarquia l'element català, incloent-hi valencians i illencs, hi era el dominant.

Amb la conquesta de Nàpols, Alfons va reunificar el sud itàlic amb l'illa de Sicília, que s'havia incorporació a la Corona d'Aragó arran de la guerra de les vespres sicilianes.  A conseqüència d'aquell conflicte, l'any 1282 el regne de Sicília s'havia dividit entre el regne de Nàpols, que seguia sota domini de la dinastia francesa dels Anjou, foragitats de l'illa per catalans i sicilians, i el regne de la Sicília insular, el tron del qual va ser ocupat per Pere d'Aragó, el nostre Pere el Gran. Des d'aquell moment la presència catalana a Sicília va passar a ser determinant, per la seva integració en la Corona d'Aragó, pel pes dels catalans en la societat de l'illa i per la influència cultural que hi van exercir. 

El Regne de Sicília va ser fundat pels normands que van conquerir l'illa als àrabs al S. XI i van dominar la Itàlia Meridional fins l'arribada dels Anjou. Els normands eren els descendents dels víkings que s'havien assentat al Nord de França, l'actual Normandia, els quals, al mateix S. XI, van conquerir Anglaterra. El domini normand és molt present i recordat a Sicília, hi abunden els castells normands, el Parlament sicilià es troba al majestuós Palau dels Normands de Palerm i l'arquitectura religiosa d'aquell període és patrimoni de la humanitat per la seva singular fusió d'elements romànics, bizantins i àrabs. L'etapa normanda destaca com a període fundacional del Regne de Sicília, al qual se li atribueix una especial esplendor. Se'n destaca que s'hi hauria produït una exemplar convivència multicultural entre diferents religions, llengües i cultures, un relat històric molt atractiu per a les sensibilitats modernes. Afegim-hi la connexió dels normands amb França, Anglaterra i fins i tot els països escandinaus, i tenim que la molt rellevant presència catalana a l'illa es veu totalment eclipsada pels antecedents nòrdics. La permanència de les restes grecoromanes, la fascinació per l'art àrab-normand i l'esplendor del Barroc desplegat en l'època de domini espanyol deixen el llegat català en una posició secundària. Però l'empremta catalana hi és. El gòtic català és present a tota l'illa, tant perquè les seves formes van ser adoptades per diferents arquitectes com perquè molts membres de les importants colònies de mercaders i aristòcrates catalans que s'hi van instal·lar van fer-se construir les seves residències seguint els models de la seva pàtria d'origen. Fins i tot en una ciutat com Siracusa, parcialment reconstruïda després del gran terratrèmol de 1693, els entesos hi descobreixen molts exemples de la petjada catalana: en la configuració de patis interiors, en els arcs de mig punt de portals, en la disposició de les finestres, etc. A Palerm mateix, el Palau Abatellis, que avui acull la secció medieval i moderna del Museu Arqueològic de Sicília,  així com el Palau Ajutamicristo es consideren exponents destacadíssims del gòtic català, amb tocs renaixentistes,  que inevitablement ens evoquen els palaus del barri gòtic barceloní i d'altres ciutats del nostre país. La influència catalana no es limita a l'arquitectura civil, en moltes esglésies, algunes tan importants Santa Maria della Catena, hi romanen mostres d'aquella presència, quan no directament incorporen l referència catalana en la seva denominació, com ara l'església de Santa Eulàlia dels Catalans, de Palerm ( avui seu de l'Instituto Cervantes a la ciutat) o l'Església de la Santíssima Anunciació dels Catalans, a Messina. També cal destacar altres aportacions, com ara que l'any 1434 Alfons el Magnànim va fundar l'Estudi General de Catània, que avui és la universitat més antiga de Sicília. L'empremta catalana té prou entitat com per mantenir-se i fer-se evident, tot i que la Corona d'Aragó va ser substituïda en el domini de l'illa per la monarquia hispànica, d'hegemonia castellana, apropiant-se de bona part de l'herència d'origen ibèric. 

Cal fer emergir dels arxius i dels cenacles acadèmics i erudits el coneixement sobre tot aquell patrimoni arquitectònic i artístic, així com de la història que el féu possible, per redescobrir aquella dimensió de la catalanitat estesa a través de la Mediterrània occidental, el mar en  què cap peix no gosava alçar-se  si no portava  un escut o senyal del rei d'Aragó i de Sicília a la cua, com va dir l'Almirall Roger de Llúria.