Contra la pulsió autodestructiva de l'independentisme

Segueixo buidant el pap en la línia del post anterior, com a independentista que sóc des que pràcticament tinc ús de raó, decebut i fins i tot emprenyat amb l'infantilisme estèril pel qual s'ha deixat arrossegar la part més estrident de l'independentisme català, mentre d'altres han convertit l'ideal de la independència en una carcassa buida sota la qual s'aixopluguen per justificar totes les renúncies a les idees més bàsiques del nacionalisme català, començant per la centralitat de la llengua. 

L'infantilisme és aquesta il·lusió d'esperar que vingui algú de fora a salvar-nos, perquè estem demostrant al món que l'estat espanyol vulnera els drets humans, o perquè l'estat espanyol és econòmicament inviable, o perquè l'estat és fràgil i caurà pel seu propi pes i aleshores serà la nostra oportunitat. És el mateix infantilisme que et fa creure que cada garrotada que reps de l'estat espanyol és un punt en una mena de competició per a la legitimitat, en virtut de la qual, quan assoleixes una determinada puntuació,  acabes sumant un suport massiu a l'interior i el ple reconeixement de la comunitat internacional. Des d'aquesta perspectiva qualsevol millora de l'autogovern català acaba sent contraproduent perquè et fa perdre punts en la cursa per a la independència, el que ens convé ( dirien els seus teòrics) és que des de Madrid es degradin les institucions catalanes i que la situació del país empitjori, fins al punt que per a propis i estranys la independència sigui l'única sortida possible. És un plantejament que pot funcionar en la ment d'algun il·luminat, però que, almenys des de l'octubre de 2017, ha estat abastament refutada per la realitat. Si aquella lògica fos correcta, el desembre de 2017 l'independentisme hauria assolit una victòria abassegadora, potser més de dos terços de la cambra catalana, perquè just abans havíem viscut la repressió salvatge de l'estat contra milers de catalans que només pretenien votar, l'empresonament o exili dels principals dirigents del país i la suspensió de l'autogovern.  Estàvem davant la tempesta perfecta per legitimar una reacció independentista de la gran majoria dels catalans. En canvi, tot i que feliçment, vam sumar una majoria absoluta, l'independentisme no va arribar ni al 50% dels vots, i la força més votada, C's, era la més bel·ligerant amb el procés, per no dir directament catalanòfoba. A Irlanda,  la repressió britànica  contra els rebels que van declarar-ne la independència el dia de Pasqua de 1916 va provocar una reacció de la mateixa població que en un  primer moment els havia ignorat,  reacció que es va traduir en una gran victòria independentista. A Catalunya, una repressió del tot desmesurada a ulls de qualsevol observador objectiu, gairebé no va sumar nous adeptes a la causa independentista. Sembla que la via del martirologi poc més pot aportar a l'hora de fer avançar l'alliberament nacional, més enllà de reescalfar el nucli dur dels convençuts i despertar la simpatia compassiva dels unionistes de bon cor.  I no oblidem que el dia 8 d'octubre de 2017, després de veure mig país apallissat i vexat per les forces policials enviades per l'estat, l'espanyolisme va tenir els sants collons d'organitzar una manifestació per la unitat d'Espanya, demostrant una nul.la empatia envers els seus conciutadans maltractats tan sols una setmana abans.  Pel que fa a l'àmbit exterior, malgrat l'impacte mediàtic que van tenir les imatges de l'1-O, la causa catalana no va rebre cap suport de la comunitat internacional, i molt escasses mostres de suport de la "societat civil" d'arreu del món, a banda d'altres moviments independentistes- i encara amb reserves en els casos escocès i basc- i de dissidents ambigus com Julian Assange. Una altra cosa són els petits èxits que s'han assolit en l'àmbit de la justícia, a Bèlgica, a Alemanya, o en òrgans de l'ONU, però en aquests casos no es jutjava la bondat de la causa independentista sinó els mètodes emprats per l'estat per perseguir-la. 

Cal assumir que, a nivell internacional, la causa de Catalunya no desperta cap simpatia especial. La independència de Catalunya provoca més indiferència, i en alguns casos animadversió, que no pas solidaritat.  Per més que es forcin els paral·lelismes amb la lluita dels negres americans pels drets civils, ben poca gent al món veu la nostra realitat en els mateixos termes, encara que hi hagi elements d'aquella lluita que siguin inspiradors.  

  

En definitiva, la independència no l'assolirem en proporció directa al nivell de repressió que patim, sinó en funció del poder- en un sentit molt ampli- que puguem acumular, un poder tan gran que l'estat no pugui tòrcer com ha fet fins ara. Això implica majories polítiques més grans que les actuals, sumant per totes bandes, una institucionalització més forta i resilient, una societat civil més preparada, unes aliances internacionals més ben travades i fonamentades en el realisme, etc, etc. Condicions que no es construeixen des de la feblesa, el desgovern i un victimisme eixorc, sinó des de la pròpia fortalesa i de l'ús intel·ligent de totes les eines que tinguem a l'abast.