La independència com a excusa

Les dades esgarrifoses sobre l'ús del català a la ciutat de Barcelona que ens aporta l'Enquesta d'Usos Lingüístics, i que reflecteixen localment la reculada general de la nostra llengua en tot el seu territori històric, obliguen a pensar i prendre mesures amb immediatesa,  per revertir una situació que, altrament, ens aboca a l'extinció. Malgrat totes les adversitats, encara hi ha espai per a una esperança basada en l'acció. Però no és de la vital qüestió lingüística que vull parlar, sinó de la reacció de certs sectors independentistes, expressada sobretot a través de les xarxes socials, per als quals la solució de tot problema resta subordinada a la consecució prèvia de la independència. Quan es diu que el català està en perill de mort, et responen "sense un estat propi la llengua no es pot salvar", "fem la DUI i el català serà l'única llengua oficial", "Ho veieu com sense la independència no ens en sortirem!", i així de forma reiterada i constant.  Hores d'ara aquestes exclamacions semblen relegades a una fracció minoritària i sorollosa de l'independentisme, però la idea d'ajornar la resposta a les urgències nacionals fins l'endemà de la independència ha estat present, implícitament i explícita, durant tot el nostre malaguanyat procés sobiranista. I si això es podia entendre quan semblava que ho teníem a tocar, des que hem constatat que encara ens queda un bon tros per arribar-hi i cap garantia d'assolir l'objectiu, és imperatiu afrontar, ara i aquí, totes aquelles urgències, perquè pel camí ens podem quedar sense país, i aleshores no hi haurà ni independència, ni referèndums,  ni DUIs, ni federalisme asimètric,  ni res, perquè una Catalunya sense identitat és una Catalunya morta, sense cap motivació per defensar el seu dret a l'autodeterminació. Cal afrontar tots els reptes que té plantejats el país amb les poques eines que tenim a l'abast, des dels governs locals fins a la Generalitat, passant per tota la xarxa de societat civil capaç de generar propostes i de portar-les a la pràctica.  Sense estat propi difícilment resoldrem els problemes que té aquest país, i encara menys ens podrem convertir en una nació capdavantera a Europa, però, com s'ha demostrat des de la recuperació de la democràcia i de l'autogovern, existeixen petits marges pels quals es pot avançar, si bé per aprofitar-los es necessiten unes habilitats que no es troben a l'abast de qualsevol polític ni de qualsevol tecnòcrata o líder cívic i social. 

A principis del S. XX els pares del nacionalisme català, entre els quals personatges tan destacats com Prat de la Riba i Rovira i Virgili,  somiaven, sense renunciar als objectius més ambiciosos, que Catalunya pogués assolir un cert grau d'autonomia,  conscients que qualsevol engruna de poder que guanyés el país s'havia d'aprofitar, com ho va demostrar el mateix Prat amb un poder tan limitat com el de les diputacions provincials unides en la Mancomunitat. Ara que disposem de molts més mitjans que a principis del S. XX seria imperdonable renunciar a governar el país amb mentalitat d'estat, i fer deixadesa de les pròpies responsabilitats a l'espera d'una solució quasi miraculosa, mentre el país se'ns escola veloçment.