Armin Laschet? Connais pas

El 16 de gener  la Unió Cristianodemòcrata (CDU) va elegir el seu nou president, Armin Laschet. Per la premsa sabem que aquest polític de 59 anys, catòlic i d’orígens familiars valons,  representa una opció continuista amb el centrisme de la cancellera Merkel. Laschet es troba en una bona posició per ser el candidat del partit a la cancelleria alemanya, en les eleccions que s’han de celebrar el proper mes de setembre, però no és l’únic, també sona, entre d’altres, el nom de Markus Söder, de la Unió Socialcristiana (CSU) bavaresa, aliada de la CDU.

Què tenen en comú Laschet i Söder? Segurament moltes coses, però com a catalans hauríem de parar esment a una dada: tots dos són presidents d’estats alemanys, el primer de Renània del Nord-Westfàlia i el segon de Baviera.  És a dir, institucionalment es troben al mateix nivell del president de la Generalitat de Catalunya. Tot i que les dimensions d’aquests dos Länder, en termes de població (18 i 12 milions d’habitants, respectivament) i de PIB, són molt superiors a les catalanes, una interlocució directa, de tu a tu, entre el president de Catalunya i el ministre-president de qualsevol land alemany és del tot possible per vies ordinàries, sense necessitat de cap lobbisme especial.

Des d’octubre de 2017, a Europa tan sols han manifestat interès i preocupació per la repressió patida a Catalunya els previsibles partits sobiranistes d’altres nacions sense estat i alguns altres partits i polítics secundaris. L’independentisme ha estat anatemitzat per l’estat espanyol, tot senyal de simpatia i comprensió que hi pugui expressar un alt dirigent d’un altre país desemboca fàcilment en un conflicte diplomàtic amb Espanya. Altra cosa no, però Madrid ha treballat a fons i amb força èxit les relacions amb altres estats, per més barroers que hagin estat els seus diplomàtics en els seus intents de boicotejar actes del Diplocat i trobades de dirigents catalans amb dignataris estrangers. Excepcionalment, han estat polítics de la Catalunya Nord i d’Occitània, de gairebé tots els colors polítics, els qui més s’han significat a l’hora de denunciar la dissort del presos polítics catalans, per proximitat i perquè segurament han detectat que preocupa almenys una part dels seus conciutadans.

Ara mateix, fora de circumstàncies molt excepcionals, seria molt difícil per a un president de la Generalitat aconseguir una trobada formal amb un primer ministre o un altre membre del govern d’un gran estat europeu. En canvi, és del tot factible establir relacions bilaterals amb governs regionals. Aquestes relacions, a més de tots les oportunitats que ofereixen en l’ordre dels intercanvis econòmics i culturals, permeten crear vincles més profunds, fins i tot de confiança i qui sap si d’amistat, amb mandataris que, posteriorment, poden arribar a ser membres de governs nacionals, i fins i tot encapçalar-los.  

Alemanya és la primera potència europea, el seu paper en la presa de decisions a la UE és ineludible i la seva cancelleria exerceix un cert lideratge sobre tot el bloc europeu. Més de 800 empreses d’aquell país tenen presència casa nostra, algunes de les quals amb una gran valor estratègic per a la indústria catalana. Fora de l’estat espanyol, Alemanya és el segon receptor de les exportacions catalanes, darrere de França, i és el principal origen de les importacions que rep el nostre país. Catalunya està integrada dins de la cadena de valor d’Alemanya amb molta més intensitat que la resta de la Península Ibèrica. És conegut un mapa elaborat per la revista italiana de geopolítica “Limes”, que situa Catalunya entre els territoris de l’esfera geoeconòmica  germànica, juntament amb el nord d’Itàlia, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Finlàndia.

De motius per relacionar-se i establir vincles i acords amb els Länder n’hi ha múltiples, des d’atreure i mantenir inversions industrials (el Land de Baixa Saxònia té un 20% dels drets vot de Volkswagen AG), fins als intercanvis culturals, passant per la formació i la recerca. Ja existeixen experiències anteriors, als anys vuitanta del segle passat es va crear l’associació de cooperació interregional “Quatre motors per a Europa” que, a més de Catalunya, aplega la Llombardia, Alvèrnia-Roine-Alps i un land alemany, Baden-Württemberg.  Als interessos obvis, de caràcter econòmic i cultural, s’hi afegeix la necessitat que té Catalunya, com a nació sense estat, de guanyar-se un espai i tenir interlocutors de primer ordre en l’esfera internacional. No cal fer-se il·lusions excessives sobre el que es pot assolir a través d’aquests contactes, res no fa pensar que Alemanya pugui jugar, en relació al nostre país, el mateix paper que va exercir per al reconeixement internacional d’Eslovènia i Croàcia, però mai no s’ha de menystenir la possibilitat de fer arribar a les més altes esferes la nostra pròpia versió d’allò que és el nostre país i del que hi passa, ben diferent del relat oficial espanyol, per no dir que resulta igualment útil conèixer de primera mà com veuen el món les persones a qui correspon prendre les grans decisions.

L’estructura federal alemanya atorga un gran protagonisme als Länder, els seus dirigents són influents en la política nacional del seu país i alguns arriben a ocupar ministeris o fins i tot la cancelleria a Berlín. Podria ser el cas d’Armin Laschet o el de Markus Söder, però dubto molt que, hores d’ara, cap dirigent català hi tingui una línia de comunicació oberta.