Pan-Europa i el Brexit

 

Amb el nou any el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord ha abandonat ( definitivament?) la Unió Europea. Hom podria dir veure-hi una mutilació greu de l’ideal europeu, però Richard Nikolaus Coudenhove-Kalergi, apòstol del paneuropeisme, ja va imaginar la unió política i econòmica de tots els estats europeus, de Polònia a Portugal, sense els britànics. L’any 1923 va publicar un dels textos fundacionals de l'europeisme, "Pan-Europa", un concepte polític diferent del concepte geogràfic d’Europa,  que inclouria tots els estats democràtics i semidemocràtics del continent, incloent-hi Islàndia (aleshores unida a Dinamarca per una unió personal) i excloent-ne Rússia, la part europea de Turquia i l’Imperi Britànic.  Aquesta Europa estaria unida sota un model confederal  per garantir la pau i la prosperitat interiors i la protecció enfront de les ambicions imperials de Rússia, tsarista o bolxevic. Pan-Europea se situaria en una posició d’igualtat, i potser de superioritat, respecte les altres quatre grans potències que augurava l’aristòcrata paneuropeista: dos imperis ja existents, el Rus i el Britànic; Pan-Amèrica, que agruparia els països de  l’hemisferi occidental, liderats pels EUA; i l'Imperi Mongol, que sorgiria d’una eventual agrupació entre la Xina i el Japó.

La Unió Europea post-Brexit inclou països que abans formaven part de l’Imperi Britànic, com la República d'Irlanda, Malta i Xipre, i no ha incorporat Noruega, Suïssa, ni microestats com Andorra i San Marino, i tampoc una part dels estats balcànics, si bé aquests darrers aspiren a afegir-s'hi. Islàndia, avui independent de Dinamarca, també en resta voluntàriament al marge. Belarús  és una dictadura sota tutela russa i Ucraïna té un conflicte obert amb Rússia, justament per la seva voluntat d'integrar-se a la UE i a l'OTAN.  El mapa de la UE no coincideix exactament amb el de Pan-Europa, però en essència, una vegada el Regne Unit ha aixecat el vol, ve a ser el mateix, i més quan els països que no en formen part s’hi troben intensament vinculats, ja sigui a través del mercat únic, de l’Acord de Schengen i/o de diferents tractats i acords d’associació.  Coudenhove-Kalergi pensava en una Pan-Europa que l'any 1923 hauria agrupat 26 grans estats i set territoris, amb una superfície total de 5 milions de km quadrats i una població de 300 milions d'habitants. Avui la UE aplega 27 estats, 4,2 milions de km2 i una població de gairebé 448 milions d'habitants. La diferència de superfície és deguda, sobretot, a l'absència de Noruega i també a les parts occidentals d’Ucraïna i Belarús que formaven part de la Polònia d’entreguerres. Tanmateix, la idea de Pan-Europa tenia una altra dimensió, l'ideòleg paneuropeu hi sumava totes les possessions colonials dels estats que en formarien part, les quals dividia en dos grups: l'imperi colonial africà i les altres colònies de la resta del món, des de la Guyana a la Indoxina francesa, passant per les Índies neerlandeses. El conjunt de Pan-Europa abastaria una superfície d'uns 26 milions de km quadrats  i una població de 431 milions d'habitants, que la situarien en condicions d'igualtat o per damunt dels altres blocs. Actuant individualment,  els estats europeus podrien ser dominats per les grans potències, en canvi,  integrant-se a Pan-Europa podrien ser part d’una de les grans potències, potser la més poderosa.

El diagnòstic en què es basava l’aristòcrata partia de l’evidència que Europa havia deixat de ser el centre del poder polític, econòmic i cultural del món, sobretot després de la Gran Guerra. Mentre arreu emergien diferents agrupacions d’estats que s’organitzaven com a federacions o a través de mecanismes de cooperació, a Europa imperava una anarquia armada.  El continent anava de camí cap a una nova guerra que, si finalment esclatava, seria d’extermini, les potències enfrontades ja no tindrien com a objectiu la derrota de l’enemic, sinó la seva destrucció perquè no tornés a esdevenir una amenaça. L’acarnissament que aquest tipus de conflicte comporta per a tots els contendents deixaria vencedors i vençuts igualment devastats. Els únics beneficiaris serien les altres gran potències. Per evitar una nova guerra europea caldria constituir una organització que assegurés als estats membres el màxim de seguretat amb el mínim sacrifici de la seva llibertat, substituint el duel pel recurs a la justícia, creant un tribunal de mediació vinculant per resoldre els conflictes. Un  dels principis de la nova organització hauria de ser una versió europea de la “Doctrina Monroe” imperant al content americà, el rebuig de tota ingerència  de potències estrangeres a Europa.

Per a la unitat europea caldria superar la rivalitat mil·lenària entre França i Alemanya, artificialment mantinguda durant segles per motius polítics i militars. Els dirigents i els pobles de tots dos països haurien d’assumir la necessitat d’encetar la via de l’aliança, perquè l’única alternativa seria devorar-se mútuament. El camí per a la constitució de Pan-Europa tindria tres fases: La celebració d’una conferència Pan-Europea, la signatura d’un tractat de mediació vinculant i de garanties entre tots els estats democràtics de l’Europa continental, la unió duanera de tots els estats membres i, finalment, la constitució dels Estats Units d’Europa. Pan-Europa apareixeria davant de les altres potències mundials com una unitat i internament seria regida per dues cambres representants: la cambra dels pobles, amb tres-cents diputats, un per cada milió d’habitants, i la cambra dels estats, amb 26 membres, un per cada govern. No es pot negar que l’actual estructura institucional de la UE hi té un clar paral·lelisme. Si bé es garantiria la igualtat de totes les llengües nacionals, per raons tècniques l’anglès esdevindria llengua d’aprenentatge obligatori, que ja estava esdevenint llengua de les relacions internacionals. El fet que tots els europeus dominessin l’anglès com a llengua auxiliar posaria fi a la rivalitat entre les llengües europees i promouria la intercomprensió internacional.   

La unió Europea no seria l’estadi final de l’ideal polític de Coudenhove-Kalergi, sinó un pas previ per a la unió de la humanitat, ja que al seu entendre, per superar l’anarquia mundial imperant calia que prèviament els estats s’unissin en superestats que després poguessin establir una organització mundial efectiva.

Pan-Europa exclouria el Regne Unit perquè, als ulls de Coudenhove-Kalergi, l’Imperi Britànic constituïa per si mateix un “continent” unit per una llengua comuna,  la cultura de la nació dominant i el seny polític dels seus dirigents. Encara que Anglaterra forma part de la civilització europea, la seva missió no seria projectar-se al continent sinó europeïtzar el món a través de les conquestes de l’Imperi Britànic.  A Pan-Europa li correspondria la missió de desenvolupar al màxim la cultura europea que els britànics expandirien pel món.  Anglaterra i Pan-Europa haurien de basar les seves relacions en la cooperació i en un acord que garantís la seguretat britànica, excloent tota possibilitat d’invasió de les Illes. Anglaterra i Irlanda només podrien unir-se a Pan-Europa si caigués l’Imperi Britànic.  Paradoxalment, el Brexit s’ha produït quan ja no existeix l’Imperi, però la mentalitat imperial roman, i va jugar el seu paper en el resultat del referèndum.

Pel que fa a Rússia, que l'any 1923 tot just acabava de sortir d’un guerra civil devastadora,  tan aviat com es recuperés els països que hi feien frontera serien incapaços d’aturar-ne l’avanç cap a Occident. Europa hauria d’establir una política de pau amb Rússia, però amb l’esquena militarment coberta. Això només podria funcionar si Pan-Europa s’organitza també com una aliança de defensa contra el “perill rus”. La UE no s’ha organitzat com a aliança militar, però aquesta funció la realitza l’OTAN que tant durant la guerra freda, com ara, sobretot respecte els països bàltics, Polònia i Romania, és la principal garantia enfront les ànsies russes d’ampliar la seva esfera d’influència.

Les grans potències no coincideixen exactament amb les que imaginava el comte Kalergi, però la Xina cada dia és més assertiva en la defensa dels seus interessos; Turquia desplega ambicions neo-otomanes; Rússia no renuncia a una àrea d'influència a l'est d'Europa; el Món Àrab i l'Àfrica susahariana viuen una explosió demogràfica que afecta directament el Vell Continent; l'Iran s'enfronta amb les monarquies del Golf per l'hegemonia a l'Orient Mitjà; l'Índia, potència nuclear, manté una conflicte congelat amb Paquistan, que també disposa de la Bomba, etc,  L'Europa d'avui no tem per una invasió militar- el paraigua que ofereix l'OTAN és determinant d'aquesta sensació de seguretat-, però en el món multipolar del S.XXI, si no vol esdevenir una regió secundària i sotmesa als capricis de les grans potències  no té  més remei que actuar conjuntament. 

Si el Coudenhove-Kalergi tornés a la vida, es trobaria un Europa que, internament, no dista gaire de la que va idear, encara que sense colònies, però que portes enfora, en un món de colossos en conflicte, encara no ha aconseguit parlar amb una sola veu i fer-se respectar per la seva capacitat d'acció conjunta.