Què vol Putin?
Publicat a L'Europeu:Què vol Putin? - L'Europeu (leuropeu.cat)
Després del fracàs de la “guerra llampec” per tenir el control d’Ucraïna en pocs dies, les autoritats militars russes van anunciar que centrarien els seus esforços a conquerir l’est del país. Poc abans, a partir dels primers contactes entre les delegacions russa i ucraïnesa, havia transcendit que els primers podrien limitar les seves pretensions a assolir la “neutralització” del país, el reconeixement de l’annexió de Crimea i la cessió de tot el Donbass.
En realitat, els objectius de Putin van molt més enllà d’uns guanys territorials o d’impedir l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. El projecte de l’ex-agent del KGB és restablir l’Imperi Rus, i per això necessita imposar el seu domini sobre Ucraïna, ja sigui via annexió, ja sigui establint-hi un règim titella com el bielorús. La lògica imperialista russa la va explicar el pensador estratègic estatunidenc Zbigniew Brzezinski1 tot just després de la fi de la Unió Soviètica: “Sense Ucraïna Rússia deixa de ser un imperi eurasiàtic. Rússia sense Ucraïna encara podria aspirar a un estatus imperial, però aleshores esdevindria un estat imperial predominantment asiàtic”(…) “En canvi, si Moscou recupera el control sobre Ucraïna, amb els seus 52 milions d’habitants (cens de l’època soviètica) i grans recursos, així com amb el seu accés al Mar Negre, Rússia, automàticament, podria tornar a esdevenir un poderós estat imperial, abastant Europa i Àsia”.
L’obsessió russa contra l’Aliança Atlàntica s’explica perquè és el principal obstacle al seu expansionisme. L’OTAN no té cap pretensió ofensiva respecte la Federació Russa; ningú a Occident no té cap interès per ocupar Kaliningrad, conquerir Moscou o sotmetre Novosibirsk. Els països de l’antic Pacte de Varsòvia coneixen l’amenaça russa millor que ningú, i per això van demanar ingressar a l’Aliança tan aviat com van poder. L’any 1956, els tancs russos van fer fracassar una revolta democratitzadora a Hongria i el 1968 ho van fer a Txecoslovàquia, però avui la seva capacitat de projectar força es troba geogràficament molt més limitada. Sota el paraigües defensiu de l’OTAN, Ucraïna restaria fora de l’abast de les urpes de l’os rus.
Però la visió putiniana d’Ucraïna i d’un determinat nacionalisme rus va més enllà de la simple subordinació estratègica: l’objectiu final és l’assimilació d’Ucraïna dins d’una única nació russa. Un testimoni privilegiat del pensament del cabdill rus ens l’ofereix Andrei Illarionov, que en fou el principal assessor econòmic entre el 2000 i el 2005. En una entrevista2 per al “Westminster Institute”, del 22 de juny de 2021, va desgranar dues idees centrals de la visió geopolítica putinesca, compartida per bona part dels dirigents del país: el poble dividit i la Rússia històrica.
Putin considera que russos, bielorussos i ucraïnesos conformen un sol poble o nació, amb unes diferències poc significatives (el menyspreu per la llengua i la cultura pròpies d’aquests dos últims països és total); un poble que hauria estat dividit de forma artificial per un seguit de circumstàncies històriques. L’estat rus tindria la missió històrica de reunificar aquest poble dividit. Tan sols un mes després de l’entrevista d’Ilariov, el juliol de 2021, Putin va publicar un assaig3 pseudohistòric (de lectura obligatòria per als militars) per argumentar que russos i ucraïnesos formen un sol poble, insistir en la idea que Ucraïna no té prou entitat per considerar-se una nació i assenyalar que les actuals fronteres de l’estat ucraïnès no serien més que el resultat de l’agregació de diferents territoris decidida pels dirigents de la Unió Soviètica. Es tracta del mateix discurs imperialista que Putin va desplegar en la seva intervenció davant del Consell de Seguretat de Rússia, el dia 21 de febrer, en el qual es va decidir reconèixer la independència de les repúbliques titella de Donetsk i Lugansk, tres dies abans de l’inici de la invasió.
La “Rússia històrica”, diu Ilarionov, es defineix a través de tres elements: la llengua russa, la religió ortodoxa cristiana i les fronteres de l’Imperi rus de finals del S.XVIII. Aquestes fronteres inclouen tota la Bielorússia actual i la major part d’Ucraïna, amb exclusió d’una part a l’oest del país que, a finals del divuit, es trobava sota domini austríac. Fins i tot Transnístria (l’enclavament prorús de Moldàvia) i les repúbliques bàltiques formarien part d’aquesta “Rússia històrica”, segons el concepte teòric desenvolupat pel mateix Putin amb l’ajuda de diferents assessors. La restitució de la “Rússia històrica” permetria la reunificació del poble dividit de russos, bielorussos i ucraïnesos (a més de sotmetre altres nacions) i, segons Ilarionov, es culminaria amb la figura d’un nou “príncep” al capdamunt, que ja ens podem imaginar qui seria.
La intervenció a Geòrgia l’any 2008, l’annexió de Crimea i la guerra del Donbass es poden entendre com a fites dirigides a la recreació d’aquella “Rússia històrica” o almenys a deixar-ne oberta la possibilitat futura. La invasió d’Ucraïna iniciada el 24 de febrer seria el moviment més ambiciós i agosarat en aquesta direcció, al servei d’unes idees que l’home del Kremlin reivindica de forma oberta en tota mena d’intervencions des de fa més de deu anys. Si per saber quines eren les veres intencions de Hitler només calia analitzar el Mein Kampf i els seus discursos més abrandats, els plans de Putin es poden conèixer llegint els articles que ha publicat i parant atenció a les seves intervencions públiques. Malgrat el secretisme que envolta el règim moscovita, la voluntat expansionista del líder no és cap misteri amagat.
Podem veure en Putin una mena de Quixot maligne que ha perdut el seny a través de la lectura de la historiografia imperialista de Rússia, fins a voler erigir-se en un nou tsar alliberat de les constriccions més bàsiques del dret internacional. Quan els models a seguir són Ivan el Terrible, Pere el Gran, Caterina la Gran o Stalin, desapareix qualsevol pretensió de civilitat. Al capdavall, tots aquests personatges van ser responsables d’assassinats de masses i de la submissió total dels seus súbdits, però gràcies a les seves conquestes territorials són celebrats per la història oficial russa. Putin pot pensar que, si aconsegueix reconstruir l’imperi rus, la història no només l’absoldrà dels seus crims, sinó que el glorificarà tant com als seus antecessors més sanguinaris.
Si els ucraïnesos aconsegueixen derrotar els invasors, Putin pot veure’s obligat a signar un acord de pau molt allunyat de les seves pretensions inicials, però no per això renunciarà als seus objectius de màxims. S’equivoca qui pensi que, per assolir una pau duradora, n’hi haurà prou que Ucraïna faci unes cessions territorials i renunciï a ingressar a l’OTAN. Fins que a Moscou no hi hagi un canvi de règim i d’ideologia reals, els ucraïnesos hauran de continuar destinant grans esforços i recursos per mantenir la seva capacitat defensiva i garantir la seva supervivència com a nació.
2 https://westminster-institute.org/events/what-makes-putin-tick/
3 https://en.wikisource.org/wiki/On_the_Historical_Unity_of_Russians_and_Ukrainians
Comentaris