dissabte, 2 d’abril de 2022

Ucraïna i nosaltres

Publicat a l'Europeu https://www.leuropeu.cat/ucraina-i-nosaltres/ 

Ara que la invasió d’Ucraïna s’ha produït, i durant tot el període previ, han tornat a circular els vells arguments de la propaganda russa: que si l’OTAN encercla i amenaça el gegant euroasiàtic, que si el règim de Kyiv és ultranacionalista i discrimina els russoparlants, que si l’Euromaidan va ser un cop d’estat, que si Ucraïna és un paradís per als neonazis, etc. Calúmnies i difamacions que actuen com a cortina de fum per ocultar la clau de la qüestió: la pretensió del Kremlin de sotmetre Ucraïna al seu domini, amb un respecte nul per la seva sobirania, com ja va demostrar annexionant-se Crimea i mantenint els focus rebels de Donestk i Luhansk en territori ucraïnès.

Per als aficionats a la geopolítica és molt llaminer submergir-se en les anàlisis abstractes del conflicte, que hi veuen poc més que un intent de Rússia per recuperar profunditat estratègica enfront d’una suposada amenaça occidental, però en aquests moments el que es troba en joc no és la seguretat de Rússia, una potència nuclear que ningú no té la més mínima intenció d’envair, ni tampoc una eventual integració d’Ucraïna a l’OTAN que els principals socis atlantistes rebutgen, sinó el dret a l’autodeterminació o, com diríem en el llenguatge processista primerenc, el dret a decidir dels ucraïnesos.

Tenint en compte els paral·lelismes existents entre la relació de Rússia amb Ucraïna i el tracte que l’estat espanyol dispensa a Catalunya, fóra d’esperar més empatia dels catalans envers els ucraïnesos. Al nostre país, però, encara hi resta un pòsit d’antiamericanisme que tendeix a simpatitzar amb tot adversari geopolític dels EUA i fins i tot hi ha jugadamestristes que, fent bones les teories més delirants de l’instructor del cas “Volhov”, creuen que Rússia pot ser un aliat determinant per assolir la nostra independència (sobretot ara que s’està convertint en un país pària a Occident).

Per desmuntar les trampes de la propaganda antiucraïnesa difosa pel poderós aparell d’agitació del règim moscovita, només cal constatar-ne la sorprenent semblança amb la propaganda anticatalana difosa per l’espanyolisme. Les denúncies de discriminació dels russòfons tenen la mateixa credibilitat que les denúncies de discriminació dels castellanoparlants a Catalunya; s’acusa els ucraïnesos de nazis amb la mateixa lleugeresa amb què l’espanyolisme titlla de nazis i de “lazis” els independentistes catalans; el separatisme prorús de les “repúbliques populars” de Donestk i de Luhansk, ja reconegudes per Moscou, connecta directament amb aquell engendre mental anomenat “Tabàrnia”; els òrgans de propaganda titllen de colpista l’Euromaidan, el moviment de protesta proeuropeu que va fer caure el president prorús Ianukóvitx, amb el mateix entusiasme amb què el workaholic Albert Rivera i els altres altaveus de l’estat espanyol qualificaven el procés independentista d’intent de cop d’estat, i un llarg etcètera.

Pel que fa a Crimea, que alguns consideren una mena de terra ancestral russa, no va ser plenament russificada fins que Stalin en va deportar els tàrtars autòctons l’any 1944, només deu anys abans de ser incorporada a la República Soviètica d’Ucraïna.

Hi ha una notable distància geogràfica i cultural entre Catalunya i Ucraïna, i una diferència essencial: ells tenen un estat propi i nosaltres encara no, a la qual cosa cal afegir-hi que es tracta del segon país amb la superfície més gran del continent per darrere de Rússia, amb més quaranta milions d’habitants. Però, tot i haver assolit la independència l’any 1991, el seu veí nord-oriental en qüestiona el dret a l’existència, la qual cosa ens els fa molt més propers. Com si una futura Catalunya independent hagués de seguir patint les intromissions, els atacs i les pretensions de domini del Regne d’Espanya. Russos i ucraïnesos són pobles eslaus orientals de tradició cristiana bizantina, de la mateixa manera que catalans i castellans som pobles llatins de tradició catòlica. L’aparent proximitat cultural i l’antecedent històric del principat de la Rus de Kiev, l’estat medieval del qual es proclamen hereus Rússia, Bielorússia i Ucraïna, són brandats pel Kremlin per “legitimar” el seu expansionisme. A parer de l’imperialisme rus, les identitats ucraïnesa i bielorussa no serien més que expressions regionals i jeràrquicament inferiors d’una identitat russa superior. Les intencions del règim de Moscou es troben ben explicitades en l’assaig “històric” publicat per Putin el juliol de l’any passat en el qual vindica la “unitat de destí” entre Rússia i Ucraïna. Unes idees que no disten gaire de la visió supremacista que té el nacionalisme espanyol sobre Catalunya. És conegut que Putin, amb la mateixa convicció amb què qualsevol espanyolista nega que Catalunya sigui una nació, el 2008 li va etzibar a Bush fill que Ucraïna ni tan sols no és un país, tal com ha reiterat en anunciar el reconeixement de la “independència” dels enclavaments prorussos del Donbass.

Un 29,6% de la població ucraïnesa considera el rus la seva llengua i un 67,5 % considera que ho és l’ucraïnès1, però molts d’aquests últims en fan un ús més aviat escàs. A l’Est i al Sud del país, especialment a les àrees urbanes, el predomini de la llengua russa és absolut. A les regions centrals, on es troba la capital, es practica un bilingüisme rus-ucraïnès al qual s’afegeix el fenomen del “súrjik”, una barreja de les dues llengües que ens evoca el catanyol nostrat. L’ucraïnès, única llengua oficial a tot Ucraïna, tan sols és clarament hegemònic a la part de l’oest del país que es va incorporar a la Unió Soviètica al final de la Segona Guerra Mundial, on també hi ha petites minories de parla hongaresa i romanesa, entre d’altres. La ciutat de L’viv és l’únic centre urbà important amb un predomini nítid de la llengua ucraïnesa. Les principals raons de la precarietat de la llengua pròpia es troben tant en la immigració històrica d’altres parts de l’imperi rus, després soviètic, com al fet que molts ucraïnesos procedents del camp, en emigrar a les zones industrials, adoptaven el rus com a llengua habitual.

El Kremlin ha intentat instrumentalitzar la realitat sociolingüística del país a favor dels seus interessos, però pretendre que els russòfons són una minoria oprimida a Ucraïna és un sarcasme. Les elits de Kyiv són majoritàriament de parla russa, el mateix president Zelenski, provinent del sud-est i que ha fet la seva carrera de comediant principalment en la llengua de Puixkin, parla ucraïnès com el president Montilla parlava català, tot i que amb més alegria i convicció.

Zelenski és la refutació vivent de les inversemblants acusacions d’ultranacionalisme filonazi amb què els propagandistes a sou de Moscou han pretès difamar la Ucraïna post-Maidan: va ser elegit en unes eleccions lliures en què va guanyar massivament, tant a l’est com a l’oest2, amb l’única excepció de la regió de L’viv, la més nacionalista del país, i va derrotar el president sortint, l’empresari xocolater Petro Poroixenko. Un relleu al poder per via democràtica inimaginable a la Rússia de Putin. Zelenski és un humorista molt popular esdevingut productor audiovisual (una de mena d’Andreu Buenafuente) que mai no ha destacat per les seves proclames nacionalistes (una altra semblança amb Buenafuente) i en qui una majoria de conciutadans van confiar com a alternativa a una classe política desprestigiada per la seva inoperància, corrupció i incapacitat de posar fi a la guerra del Donbass. A més, Zelenski és de família jueva, com també ho és el primer ministre amb qui va cohabitar políticament durant un any, Volodímir Groisman, un període en què Ucraïna va ser l’únic país del món, a banda d’Israel, amb un cap d’estat i un cap de govern jueus. El somni humit de qualsevol nazi, vaja.

Tot i que els processos de russificació viscuts al país durant més de tres-cents anys hi han deixat una petjada molt profunda, a la Ucraïna d’avui hi ha una voluntat molt majoritària, més estesa que abans de l’agressió russa de 2014, per continuar avançant en la construcció d’una nació lliure i democràtica, deslliurada de tota subordinació al veí rus, econòmicament desenvolupada, integrada a Europa i amb una plena normalització de la llengua pròpia. Ideals prou comprensibles per a una majoria de catalans.

1 https://www.cia.gov/the-world-factbook/countries/ukraine/

https://www.cvk.gov.ua/pls/vp2019/wp301pt001f01=720.html