La Sicília catalana
Article publicat a l'Europeu: https://www.leuropeu.cat/la-sicilia-catalana
Molts catalans visiten Sicília però ben pocs són conscients dels vincles històrics d’aquella illa amb el nostre país i de l’empremta que hi vam deixar. Al català mitjà li pot sonar que els almogàvers van conquerir Atenes i que a una ciutat de Sardenya hi resta un reducte de catalanoparlants, però poca cosa més coneix d’allò que alguns historiadors han descrit com l’Imperi de la Corona catalanoaragonesa o, encara millor, de l’Imperi Català de la Mediterrània; una expansió i una presència que es van estendre, en la seva plenitud, entre el s. XIII i principis del s. XVI, i dels quals una part del nomenclàtor de l’Eixample de Barcelona és un recordatori constant.
Pere el Gran va desembarcar a Sicília el 30 d’agost de 1282, cridat pels sicilians que s’havien rebel·lat contra el domini francès de Carles d’Anjou. La revolta antifrancesa va esclatar el dia 30 de març de 1282, les cèlebres “Vespres Sicilianes”, i el rei català va aprofitar la seva condició d’espòs de la neta i hereva de l’emperador germànic Frederic de Hohenstaufen, antic rei de Sicília, per reclamar-ne el tron. Des d’aquell moment, l’illa va ser governada per monarques de la Corona catalanoaragonesa o per membres del seu llinatge, i es van establir unes relacions que van oscil·lar entre la plena integració dins l’estructura “confederal” de la Corona i una sobirania amb vincles amb la casa mare. No va ser fins l’any 1556 que el rei Felip II de Castella va constituir el Consell d’Itàlia i hi va incorporar el Regne de Sicília que es va trencar el vincle directe de l’illa amb Catalunya, ja que, fins a la creació d’aquell nou Consell, la Monarquia Hispànica l’havia inclosa al “Consell d’Aragó”.
La conquesta de Sicília va permetre que la Corona catalanoaragonesa, fins aquell moment perifèrica, esdevingués una gran potència mediterrània. Així ho va expressar el cronista Bernat Desclot en atribuir-li a l’almirall Roger de Llúria aquestes paraules: “ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si no porta hun escut o senyal del rey d’Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d’Arago e de Cecilia”. L’illa ocupa una posició central al nostre mar, actua de frontera entre la Mediterrània Occidental i l’Oriental, connectades pel canal de Sicília i l’estret de Messina, i fa de pont entre la Península Itàlica i el Nord d’Àfrica. Des de Sicília els catalans van fer el salt cap a la Itàlia meridional, que va culminar amb la conquesta de Nàpols per Alfons el Magnànim al s. XV, i es van projectar cap a Orient amb episodis tan memorables com l’aventura dels almogàvers a l’Imperi Bizantí i la posterior creació d’un domini català a Atenes i Neopàtria.
La relació de Sicília amb Catalunya era important des de molt abans de l’arribada de Pere II al tron. Durant segles, l’illa va ser la gran proveïdora de blat d’una Catalunya deficitària en cereals i les comunitats de comerciants catalans hi eren presents i rellevants. A partir de la coronació de Pere es van anar ampliant amb noves fornades de mercaders, artesans, aristòcrates i gent diversa amb ganes de prosperar, provinents de Catalunya, Mallorca, València i Aragó. A ulls dels sicilians, eren tots catalans. El regne insular se’ls oferia ple d’oportunitats per la possibilitat d’ocupar-hi càrrecs públics, de desplegar-hi les habilitats professionals, d’adquirir-hi noves terres o de guanyar nous mercats. Moltes nissagues d’origen català, una vegada arrelades a l’illa, continuaven sent identificades com a tals i mantenien una identitat diferenciada de la dels altres sicilians[1]. Al s. XIV s’hi va viure una guerra civil en què es que va enfrontar el bàndol dels “catalans” contra el dels “llatins”. En realitat es tractava de dos grups heterogenis, però entre els primers hi havia molts dirigents d’origen català, i els segons s’identificaven amb el descendents i acòlits de famílies provinents del nord d’Itàlia. Rastres de la noblesa siciliana amb arrels catalanes els trobem fins i tot a “Il Gattopardo”, la gran novel·la sobre la incorporació de Sicília al regne d’Itàlia durant la segona meitat del s. XIX, el protagonista de la qual, el Príncep de Salina, s’anomena Fabrizio Corbera[2], un cognom català que identificava una de les grans famílies aristòcrates de l’illa, ja extingida, però de la qual era descendent per línia materna l’autor de l’obra, Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que es va inspirar en la seva família per crear-ne els personatges.
D’aquella Sicília catalana, a més de les evidències impressionants que podem trobar en els llibres d’història, en resten uns testimonis tangibles: d’una banda, edificis que en la seva mateixa denominació proclamen el seu vincle, com ara l’església de la Santíssima Anunciació dels Catalans, a Messina, o la de Santa Eulàlia dels Catalans, a Palerm (avui seu de l’Instituto Cervantes, en un cas flagrant i força habitual d’apropiació castellana del llegat català). D’una altra banda, elements que, si bé són difícils d’identificar a primer cop d’ull, fan que al català se li activi una certa sensació de familiaritat: les múltiples mostres de gòtic català repartides per tota l’illa, especialment visible en els portals amb arc de mig punt, les finestres bífores i trífores i els patis interiors amb escala i galeries porticades, construïts durant els segles XIV i XV, una memòria en pedra sovint deformada pels afegits posteriors o el desgast associat al pas del temps.
Arreu de l’illa es van desenvolupar estils eclèctics que combinaven elements d’origen català amb d’altres d’autòctons o d’inspirats en les múltiples influències rebudes dels diferents pobladors i dominadors de Sicília: àrabs, normands, sueus, llombards, grecs… A la ciutat de Siracusa, que fou centre d’un actiu comerç marítim amb Catalunya, s’hi va implantar un gòtic molt proper a l’original català i, malgrat la seva reconstrucció parcial després d’un gran terratrèmol l’any 1693, els experts encara en descobreixen múltiples mostres. A Taormina, el barri històric construït durant el s. XV desprèn aquell aire de família que esmentàvem. A Palerm, edificis emblemàtics com el Palau Ajutamicristo i el Palau Abatellis-, que avui acull la secció medieval i moderna del Museu Arqueològic de Sicília-, són exponents de la influència arquitectònica catalana, amb uns característics patis interiors que ens evoquen els palaus del barri gòtic barceloní i d’altres ciutats del nostre país. El testimoni arquitectònic de la nostra presència es pot trobar per tota la geografia siciliana, i així es recull en els dos volums del projecte “Verso un repertorio dell’Architettura Catalana” dedicats a l’illa, un estudi de gran abast finançat pel govern italià amb l’objectiu d’identificar i catalogar el patrimoni arquitectònic d’influència catalana a la Itàlia meridional. Aquesta influència no es limita als detalls arquitectònics que encara avui es poden identificar, sinó també a una concepció general de la construcció, segons escriu una de les autores incloses a l’estudi, Laura Inzerillo: “la confederazione catalano-aragonese ( divenuta, a partire dal XIII sec. Une delle più grandi potenze del Mediterraneo) diffuse nell’isola il suo interesse per un gotico relativamente sobrio: figure affinate, senso delle proporzioni, tendenza a dar maggiore importanza all’ampiezza delle forme (e non più all’altezza, in particolare nel campo religioso); ampie vetrate che si aprono su facciate lisce e spoglie”[3].
Per al visitant, la recerca de l’antiga empremta catalana requereix un cert esforç; és un llegat que impregna molts racons de l’illa però que no ha estat objecte de la promoció ni de la singularització de la qual seria mereixedor. Sicília té un patrimoni enorme en el si del qual el gòtic d’inspiració catalana es troba eclipsat pel pes d’altres manifestacions arquitectòniques, com les imponents restes grecoromanes, el Barroc de l’època d’hegemonia castellana i, sobretot, per la fascinació que provoca l’arquitectura àrab-normanda, una mescla sorprenent d’ingredients normands, bizantins i àrabs, testimoni del fructífer eclecticisme sorgit del contacte entre els víkings afrancesats que van conquerir Sicília al s. XI i van fundar-ne el regne, i els grecs i àrabs que hi havien arribat abans. Això no obstant, en els mosaics d’una de les obres més emblemàtiques de l’estil àrab-normand, la Sala Palatina del Castell Reial, a Palerm, s’hi troba també l’escut dels quatre pals vermells sobre fons d’or que hi van portar els reis del Casal de Barcelona, així com l’escut del regne de Sicília que combina les nostres quatre barres amb les dues àguiles dels Hohenstaufen.
L’oblit del llegat català fa de cada troballa una descoberta que ens ajuda a recuperar la història d’una catalanitat que, lluny d’haver de lluitar per la mera supervivència en el seu territori ancestral, s’estenia amb força per la Mediterrània, també a la mítica Sicília, i jugava amb veu pròpia a la primera divisió geopolítica.
[1] Percepció i identificació dels catalans a l’edat mitjana Discurs de recepció de Flocel Sabaté i Curull com a membre numerari de la Secció HistòricoArqueològica, llegit el dia 20 d’octubre de 2011. IEC 2016.
[2] Lluís Bonada. Les arrels catalanes del ‘Gattopardo’. http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02942
[3] Laura Inzerillo. L’archietettura Catqlana nel Territorio di Palermo disn de “Verso un repertorio dell’architettura catalana. Architettura catalana in Sicilia”. Aracne,2005.”.
Comentaris