Impressions de Turquia

Aquest estiu vaig fer una ruta per Turquia. Partint d'Istanbul, vam seguir cap a la península de Gal·lípoli, vam travessar els Dardanels per baixar fins a Esmirna, a la costa occidental d'Anatòlia,  i d'allà ens vam dirigir cap a la Capadòcia, a la regió central del país. Des de la Capadòcia vam fer camí cap a la capital, Ankara i, de tornada cap a Istanbul, vam visitar la vila de Safranbolu, coneguda per la seva arquitectura típicament otomana. 

Turquia és un país sòlid en el sentit físic de la paraula.  A les grans ciutats els gratacels de nova planta i els minarets de les mesquites dibuixen un "skyline" assertiu, de la mateixa manera que els blocs de pisos que s'estenen pels barris residencials desprenen una remarcable sensació de solidesa i qualitat constructiva ( Després del terratrèmol que ha devastat el Sud-Est del país, sobretot al Kurdistan, hauríem de revisar aquestes afirmacions, però és innegable que les noves construccions desprenen una sensació de solidesa), allunyada de la precarietat aparent de moltes barriades de les perifèries urbanes del nostre país i de l'Europa meridional. Hi ajuda que molts d'aquests edificis d'habitatges són de construcció més recent, coincidint amb el gran creixement econòmic que va experimentar el país durant els primers anys d'aquest segle. Blocs de formes cúbiques i massisses, grans finestrals i balcons amb baranes de tubs metàl·lics. S'hi detecta l'efecte inspirador de l'arquitectura civil de l'època otomana, els "konaks", una tipologia de mansions característica. Turquia ha fet un gran pas endavant durant les darreres dècades, un avenç que també es fa palès en la qualitat de les infraestructures viàries, ja siguin les autopistes de peatge, noves de trinca i amb un límit de velocitat de 140 km/h, o les principals carreteres del país. 

Tanmateix, Turquia encara és lluny de l'Europa més avançada i hores d'ara pateix una inflació desbocada, amb el valor de la lira, la moneda local, per terra. Un botiguer de Safranbolu, obertament crític amb el govern, ens parlava de la mala qualitat de la sanitat i de l'ensenyament públics, així com de la inaccessibilitat de l'educació universitària, amb una oferta pública limitada que obliga moltes famílies a fer grans esforços perquè els seus fills puguin cursar estudis superiors en institucions privades, força més cares i amb menys reconeixement que no pas les públiques. El to general del país és auster, la pobresa no hi és gaire visible, però no és estrany observar-hi persones fent feines de camàlic en condicions molt precàries.

Istanbul, Esmirna i Ankara se'ns apareixen com a grans ciutats modernes, amb múltiples gratacels i lluminàries. A la primera, tot i plenament turquitzada, hi pesa el passat multicultural i la posició geogràfica de cruïlla, que li atorga una certa atmosfera cosmopolita. A Esmirna i la seva regió, d'antiga majoria grega expulsada en el marc dels intercanvis de població acordats amb Grècia als anys 20 dels segle passat, l'actual població turca viu sota les influències secularitzadores, tot i contradictòries, del substrat grec i del nacionalisme kemalista. A Ankara, una gran urbs interior amb més de quatre milions d'habitants, la modernitat de l'arquitectura conviu amb un esperit general més conservador, no debades és una ciutat interior, sense sortida al mar i pròxima a l'Anatòlia central. Tot i les seves dimensions de megaurbs i que la condició de capital i la important presència d'estudiants en garanteixen un cert dinamisme, es tracta d'una ciutat molt desconeguda i aparentment força desconnectada de l'exterior de Turquia, una característica compartida per altres grans ciutats dels país, algunes amb més d'un milió d'habitants però del tot desconegudes i irrellevants des d'una òptica europea. Turquia és un país força tancat en si mateix, malgrat el seu passat imperial, la seva posició de cruïlla entre Orient i Occident, la importància del turisme internacional al litoral i a la Capadòcia i el seu paper creixent com a actor geopolític. És significatiu el desconeixement de l'anglès entre la població fora dels entorns més turístics, on tampoc no és per tirar coets. Sobta trobar-se amb joves escolaritzats que fan feines d'atenció al públic però són incapaços de pronunciar ni un sol mot en la llengua franca mundial. La globalització hi ha arribat de forma molt filtrada, el proteccionisme econòmic es fa evident en constatar la poca presència de vehicles d'importació, la repetició d'uns mateixos models, molt majoritàriament de color blanc,  de marques estrangeres amb fàbrica a Turquia. En el tèxtil podem inferir l'existència d'unes altes barreres aranzelàries: si algú vol accedir a les grans cadenes internacionals haurà d'anar a buscar-les a centres comercials específics, però al rovell de l'ou comercial de les ciutats les marques locals gaudeixen d'hegemonia total i, d'altra banda, les falsificacions de les marques de luxe es venen obertament i amb llibertat per tot arreu, i són un dels reclams d'un espai tan emblemàtic com el Gran Basar d'Istanbul i els carrers adjacents. La moda turca  és un punt "quica", la "modèstia" imposada per la religió dominant i la poca competència internacional sens dubte hi ajuden.

La República de Turquia va ser fundada l'any 1923 per Mustafà Kemal Attaturk sobre les cendres de l'Imperi Otomà, sota el signe del nacionalisme i amb la pretensió d'avançar en la modernització del país tot adoptant els models occidentals i relegant la religió a l'àmbit privat.  Això no obstant, l'Islam impregna tota la vida social, encara que amb intensitats molt diverses. Fins i tot a les ciutats més occidentalitzades, com Istanbul i Esmirna, la presència de dones amb hijab és notable i a tot arreu la "modèstia" és un tret general de la indumentària femenina. La discreció s'imposa com a regla general enmig d'un estiu de temperatures que conviden a reduir les cobertures tèxtils a la mínima expressió. La majoria de restaurants no ofereixen begudes alcohòliques, encara que el "raqui", una mena de licor d'anís, sigui típic del país i que la cervesa "Efes pilsen", fabricada a Esmirna, lligaria molt amb els kebabs i els plats de carn rostida amb donner que s'ofereixen en tota mena d'establiments de restauració. Fora dels locals especialitzats i de les zones més turístiques, és poc habitual veure gent consumint alcohol en públic, però als supermercats l'oferta de birres, vins i licors de diferents procedències és generosa, la qual cosa fa pensar en un consum domèstic abundós i vergonyant.

A l'Anatòlia central l'ambient és d'una religiositat més rigorosa que a les urbs costaneres. A ciutats tan grans com Konya i Kaiseri les dones vestides d'acord amb la doctrina musulmana són la gran majoria, l'alcohol hi és invisible i el divendres, a l'hora de l'oració, els homes despleguen les catifes, o un simple tros de cartró, per pregar a Al·là enmig de la via pública. És un món molt masculí,  els carrers són plens d'homes, anant amunt i avall o aplegats tot petant la xerrada. Les dones hi són només de pas, entre la casa i la botiga, o per recollir els nens a l'escola. La vida social al carrer sembla reservada als mascles, que són els qui porten la veu cantant a la majoria de comerços  i restaurants. També hi treballen dones, però menys i en posicions subordinades. Hi ha força barberies masculines, però costa de veure-hi perruqueries i salons de bellesa femenins La indumentària que tapa els cabells i tot el cos té un evident efecte despersonalitzador, l'exclusió de la vida social, el paper secundari en el comerç...la impressió és que la dona té el protagonisme limitat a l'àmbit domèstic i a la funció reproductora. En contrast amb el puritanisme que impera al carrer, a alguns aparadors de roba interior s'exhibeixen combinacions força pujades de to, possiblement tolerades per la necessitat de despertar la libido en la intimitat de la llar conjugal i promoure la natalitat. Hi ha un ofici en què, insospitadament, la presència femenina és molt nombrosa: els guardes de seguretat, però el motiu no deixa d'estar lligat amb la religió: cal garantir que tot possible escorcoll o contacte físic amb una dona sigui realitzat per una altra dona. 

La visita a Esmirna va coincidir amb la celebració del Dia de les Forces Armades, que commemora la victòria dels turcs, comandats per Kemal Atatürk, a l'última batalla de la guerra greco-turca, el 30 d'agost de 1922, la guerra per la independència que va donar lloc a la fundació de l'actual estat. A Esmirna i a les altres poblacions de la seva regió que en el seu moment van ser disputades per Grècia, la imatge de Kemal Atatürk era omnipresent: a les façanes dels edificis, en pancartes, a les places, als parcs, cobrint els monuments, a l'interior de tota mena de locals. El retrat del fundador de la República, cofat amb una gorra de copa alta  kalpack o vestit amb esmòquing, era ineludible. La festivitat nacional explica aital desplegament d'iconografia kemalista, però bona part d'aquelles imatges s'hi exhibeixen de forma permanent, sobretot a l'interior dels establiments oberts al públic on, a banda del retrat oficial, és habitual trobar-s'hi, penjades a les parets, col·leccions de fotos del pare de la pàtria que ens el mostren en diferents moments de la seva vida.  Així doncs, a qualsevol restaurant, al costat de les típiques fotos de l'amo amb clients famosets o dels retrats de músics i artistes, hom pot admirar petites exposicions dedicades a l'home que es va autoanomenar "pare dels turcs",  Atatürk, el cognom que va adoptar quan, en el marc de les reformes occidentalitzants que ell mateix va imposar, els ciutadans de la nova República van ser comminats a inscriure's al Registre Civil amb un cognom, pràctica desconeguda a l'Imperi Otomà. Les estàtues dedicades a Kemal es troben arreu del país, però a la Turquia interior la seva presència és molt més discreta. En les contrades més religioses el líder secularitzador no desperta el mateix entusiasme que a l'Anatòlia occidental que ell mateix va conquerir i unir a Turquia. El gran santuari dedicat a Atatürk el trobem al centre d'Ankara, on s'aixeca el seu mausoleu monumental , Anitkabir, un temple kemalista, de pedra llisa, formes simètriques, un emporxat de columnes enormes i decoració inspirada en les civilitzacions preislàmiques de Turquia, tot envoltat de grans esplanades i jardins. A més de la gran sala en què es troba el cenotafi de Kemal, s'hi pot visitar un museu en què es descriuen gràficament les fites de la guerra d'independència en grans diorames, s'hi exposa la biografia i l'activitat política del líder, destacant-ne l'esforç modernitzador, i s'hi exhibeixen tota mena d'elements vinculats al personatge, des de peces de roba fins als instruments per a la higiene personal, passant per la mòmia dissecada del seu gos estimat. Erdogan, l'actual president de la República, no va voler ser menys que el fundador i es va fer construir un immens palau presidencial a la mateixa capital, que va ser objecte de crítiques enceses pel seu cost elevat i un luxe desproporcionat que el mandatari voler justificar per la necessitat de projectar una imatge de país poderós davant dels visitants estrangers que fossin rebuts al Palau. El complex del Palau Presidencial i altres edificis vinculats ocupa un gran espai al límit de la ciutat i, si bé el palau és inaccessible per al públic, s'hi poden visitar tant una gran biblioteca com una mesquita que es troben al mateix recinte però a uns certa distància de separació de l'edifici presidencial, protegit amb mesures estrictes de seguretat. Després de fer-ne unes fotos amb el mòbil vaig comprovar que no havien quedat gravades.

L'Àsia Menor va ser una de les grans regions de les civilitzacions grega, hel·lenística i romana. L'estat turc es va fundar a partir de la derrota i expulsió dels grecs, però el passat grecoromà hi és molt perceptible,  sobretot a l'oest del país, vora el Mar Egeu. Les ruïnes de la vella ciutat d'Efes són de les més ben conservades de la Mediterrània, la passejada pel traçat dels seus carrers és un viatge en el temps i la gairebé incòlume façana de la Biblioteca de Cels sintetitza la monumentalitat de l'indret. La bellesa i la força evocadora de la façana n'han fet un símbol d'Efes i del llegat clàssic de Turquia. Són moltes les restes d'antigues ciutats que es poden visitar, com ara Assos, Pèrgam, Sardis, Hieràpolis, Afrodísia, Milet, Halicarnàs i fins i tot la mítica Troia, si bé poc o res es pot veure de la ciutat destruïda pels aqueus en la contesa immortalitzada per Homer. El que en pugui restar es troba colgat sota diverses capes de restes arqueològiques corresponents als diferents períodes històrics de la ciutat. Per a una visió general d'aquell llegat, al Museu Arqueològic d'Istanbul s'hi pot contemplar un recull esplèndid d'escultura grega i romana: déus, deesses i herois de marbre de grans dimensions i en molt bon estat de conservació;  sarcòfags ornamentats,  entre els quals destaca el que durant un temps es va atribuir a Alexandre el Gran, i tota mena d'estris, armes i guarniments. A les diferents sales del museu hi figuren grans murals en què es reprodueixen escenes de cadascuna de les èpoques, que faciliten la comprensió i visualització de les peces en el seu context històric. Per als turcs d'avui ser posseïdors d'aquell patrimoni ha de ser motiu d'orgull, però també el recordatori d'una gran civilització que va desenvolupar-se i prosperar en aquella part del món però respecte la qual la cultura turca representa més una ruptura que no pas una evolució. La vinculació d'aquell llegat amb Grècia provoca un cert grau d'incomoditat al país, que es pot entreveure en el fet que al museu s'anomeni cultura anatòlica-persa el que en realitat era la cultura greco-persa que va sorgir del contacte d'aquestes dues grans civilitzacions.   La cultura turca de religió musulmana que avui senyoreja al país es va anar expandint per Anatòlia a partir del S. XI, amb  les invasions dels turcs seljúcides, desplaçant i substituint progressivament la cultura d'arrel grega d'un territoris que havien estat bressol d'Occident i on l'imperi Romà, en la seva versió cristiana i bizantina, es va mantenir fins al seu últim alè, quan els otomans van conquerir Constantinoble l'any 1453. Tot i així, les diverses comunitats gregues van seguir vivint a Anatòlia fins als anys 20 del segle passat, quan, després de la Guerra de la Independència, els governs grec i turc van executar un intercanvi de població en virtut del qual la majoria dels grecs de Turquia van ser deportats a Grècia i els turcs de Grècia a Turquia, per més que la vinculació d'aquests col·lectius amb els països on van ser deportats sovint era remota, més enllà de compartir una mateixa religió.

La neteja ètnica dels grecs i el previ genocidi dels armenis, executat a les acaballes del període otomà, van deixar els cristians reduïts a una minoria ínfima, però la vinculació històrica del territori de l'actual Turquia amb els orígens del cristianisme és enorme i encara avui el Patriarca de Constantinoble, cap de les Esglésies Ortodoxes sobre les quals exerceix una influència moderada, té la seu a Istanbul,  a Fanar, l'antic barri grec de la ciutat. Entrant en el terreny la llegenda, l'apòstol Joan, a qui s'atribueix la redacció d'un dels evangelis i fins i tot del Llibre de l'Apocalipsi, es va instal·lar a Efes, ciutat on es diu que el va acompanyar Maria, la mare de Jesús. Sobre la tomba de Joan es va construir una basílica, avui en runes, que va esdevenir un lloc de pelegrinatge, com ja ho havia estat durant segles el temple d'Àrtemis, situat a pocs quilòmetres de la basílica i que era considerat una de les set meravelles del món antic.  A prop d'Efes, enmig de la muntanya,  es pot visitar el que es coneix com la casa de Maria, avui transformada en capella, que a mitjans del S. XIX va ser identificada com la darrera residència de la mare de Crist, basant-se en la descripció que, a partir de les seves al·lucinacions, en va fer una monja alemanya que mai no havia sortit d'Europa. La casa de Maria, tot i la nul·la consistència històrica d'aquesta denominació, atreu el públic cristià però també desperta l'interès i una certa devoció dels musulmans, que consideren Maria la mare del principal profeta abans de Mahoma. El cert és que a la província romana de l'Àsia Menor s'hi van formar  algunes de les comunitats cristianes més importants de l'Antiguitat. L'Apocalipsi, segons relata el seu l'autor, va ser escrit  per mandat diví, per fer-lo arribar a les comunitats cristianes d'aquella província romana: "vaig trobar-me endut per la inspiració de l'Esperit un diumenge, i vaig sentir darrera meu una veu forta, com de trompeta,  que deia: "El que veus, escriu-ho en un llibret i envia-ho a les set esglésies: a Efes, a Esmirna, a Pérgam, a Tiatira, a Sardis, a Filadèlfia i a Laodicea".   Constantí, el primer emperador romà convertit al cristianisme, situà a Bizanci la seva segona capital, anomenada Constantinoble en el seu honor, i hi feu construir Santa Sofia, que va esdevenir un dels temples més magnificents de la cristiandat, fins a la conquesta otomana i la seva conversió en mesquita. A Nicea, a prop de Constantinoble, l'any 325 s'hi va celebrar el primer Concili Ecumènic del cristianisme, en el qual es va aprovar el credo que proclama els dogmes bàsics de la fe, encara avui acceptat per l'Església Catòlica, les Esglésies Ortodoxes, l'Anglicana, i la majoria de les Esglésies protestants. Santa Sofia, que des de la victòria Kemalista s'havia convertit en un museu, torna a ser una mesquita on els símbols musulmans de sobreposen a la imatgeria cristiana que recobreix murs i cúpules.