Crònica colonial

Gairebé sempre-no sempre, ho reconec- parlo en català a tot arreu i amb tothom , i mai com ara m'havia trobat amb dificultats per aquest fet. Fa un tres mesos vaig trucar a la comissària de la "policía nacional" de Sant Feliu de Llobregat i vaig demanar que em passessin amb la seccó de passaports. El policia em va contestar imperativament: "¡en español!". Jo vaig continuar en català dient-li que només volia parlar amb la secció de passaports, i que això ell ho podia entendre. Ell va dir que jo estava trucat al "Cuerpo Nacional de Policía", per la qual cosa jo vaig sobreentendre que m'havia de passar a la llengua de Quevedo, Lope de Vega i Fernando Esteso. El cas és que vaig insistir una mica més i finalment em va reconèixer que entenia la paraula "passaports" i que per tant em donava un telèfon al qual podia trucar perquè m'informéssin. Vaig trucar-hi i allà sí que em van entendre i fins i tot em van atendre en català. El primer funcionari del "Cuerpo" havia aconseguit desempallegar-se de mi sense posar-me en contacte telefònic amb la secció de passaports.

Suposo que això ho hauria pogut denunciar davant alguna instància, però la maleïda mandra de ficar-me en litigis m'ho va impedir.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"I want to break free" (guia pràctica per fer un nou país)

Amb aquest títol que ens evoca Freddy Mercury transvestit tot passant l’aspiradora, el politòleg d’origen danès Matt Qvortrup encapçala la seva “guia pràctica per fer un nou país” [1] , un petit manual per als secessionistes d’arreu del món que hauria hagut de ser objecte d’un atenció molt més gran a Catalunya, més enllà de l’entrevista que li va dedicar Vilaweb i alguns comentaris a twitter que no van gaire més enllà del titular: “Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la UE”. Em temo que un dels motius del poc ressò que han tingut les tesis del Sr. Qvortrup a casa nostra es troba en aquell mateix titular, l’antiamericanisme està tan ben instal·lat entre nosaltres que qualsevol proposta en la línia d’establir llaços amb Washington és automàticament descartada per bona part del públic al qual va dirigida. El llibre, d’una forma menys sistemàtica de la que pot fer entendre el concepte de “guia pràctica” amb què es defineix,   presenta els cincs elements pr
Més informació

Impressions de Turquia

Aquest estiu vaig fer una ruta per Turquia. Partint d'Istanbul, vam seguir cap a la península de Gal·lípoli, vam travessar els Dardanels per baixar fins a Esmirna, a la costa occidental d'Anatòlia,  i d'allà ens vam dirigir cap a la Capadòcia, a la regió central del país. Des de la Capadòcia vam fer camí cap a la capital, Ankara i, de tornada cap a Istanbul, vam visitar la vila de Safranbolu, coneguda per la seva arquitectura típicament otomana.  Turquia és un país sòlid en el sentit físic de la paraula.  A les grans ciutats els gratacels de nova planta i els minarets de les mesquites dibuixen un "skyline" assertiu, de la mateixa manera que els blocs de pisos que s'estenen pels barris residencials desprenen una remarcable sensació de solidesa i qualitat constructiva ( Després del terratrèmol que ha devastat el Sud-Est del país, sobretot al Kurdistan, hauríem de revisar aquestes afirmacions, però és innegable  que les noves construccions  desprenen una sensació
Més informació

El món no ens mira amb bons ulls

  Contràriament a allò que podia semblar durant el “Procés”, una de les febleses més greus de l’independentisme català és la manca de suport internacional, sobretot allà on és més rellevant per a nosaltres, a la UE i als EUA. Això és degut a una campanya sistemàtica de criminalització seguida per l’Estat,   a molts errors propis i al fet que l’independentisme no desperta gaires simpaties enlloc del planeta, en especial quan es pretén la secessió respecte d’un estat formalment democràtic, ben integrat a Occident i sense grans conflictes amb altres països. Qualsevol persona avesada a llegir premsa internacional sap que, si bé no tothom tracta l’independentisme amb la mateixa duresa, ningú no reconeix cap legitimitat al referèndum de l’1 d’octubre, tant per les circumstàncies en què es va celebrar com sobretot pel seu caràcter “il·legal” segons l’ordenament vigent.   Els fracassos reiterats de les euroordres dictades pel Jutge Llarena van posar al descobert la desmesura jurídica de les
Més informació