Eleccions a dues voltes

Deixant de banda el cas de la Palma, haig de dir que el sistema electoral que tenim no m'agrada i entenc que aquesta segona volta als despatxos desmotiva els ciutadans a l'hora d'anar a votar. Avui les regles del joc són aquestes i els partits s'hi ha d'ajustar, per tant sempre que no hi ha una majoria absoluta s'obre un ampli ventall de pactes que es concreten segons la capacitat d'acord que hi hagi entre les forces polítiques. El problema és que entre el vot del ciutadà i la configuració final dels governs hi ha un trajecte que escapa del control democràtic, en el qual són els representants els qui fan i desfan a conveniència. Les conseqüències d'aquest sistema són especialment perceptibles a Catalunya, on atesa l'elevada fragmentació política la major part de governs són de coalició entre partits que s'han presentat separadament.

Existeix una idea molt arrelada que diu que les majories absolutes no són bones, jo sóc de l'opinió contrària, crec que els governs forts tenen més capacitat operativa i de transformació i menys servituds. Passa sovint que una força molt minoritària té a les seves mans decidir qui serà el futur alcalde i això li atorga una quota de poder molt desproporcionada respecte la seva representativitat real.

Tan sols en un cas sóc absolutament contrari a les majories absolutes: a les Corts espanyoles, atès que l'estat espanyol és plurinacional l'única garantia que els interessos de les nacions minoritàries com la catalana, la basca i la gallega es tinguin en compte és que cap partit d'ambit estatal no obtingui prou diputats i es vegi obligat a pactat amb els nacionalistes perifèrics.

En quant al sistema electoral, tant per a Catalunya com per als municipis, pel meu gust són preferibles els sistemes a dues voltes com el francès i l'italià, tot i que no s'apliquen a les poblacions més petites. Tant a França com a Itàlia, si bé en moments històrics diferents, es va passar de sistemes proporcionals a sistemes majoritaris en comprovar que l'elevada dispersió política era la causa de la crisi institucional i de l'immobilisme d'aquests països. Avui, tot i que en el cas italià el model segueix presentant deficiències per la capacitat que tenen determinats partits minoritaris de fer trontollar els governs de centredreta i de centreesquerra, en general s'ha assolit una major fluïdesa en l'alternança entre forces polítiques i una més gran capacitat d'acció dels diferents governs, no tan sotmesos als interessos sectorials de cada partit i més vinculats per programes comuns.