AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

La retirada de Fidel Castro, la lenta agonia del règim, recorda la fi del franquisme, amb la diferència que en el cas cubà el líder plega abans de morir. Un altre exemple de fracàs de l'oposició democràtica enfront una dictadura personalista que aguanta mentre aguanti el cap, i ja veurem què passa amb el "germaníssim" com a màxim dirigent. Probablement l'assassinat de Carrero Blanco va eliminar un obstacle important per a la democratització de l'estat espanyol, però a Cuba el continuador pertany a la línia dura. La tragèdia cubana va molt més enllà d'un problema de canvi de règim, avui Cuba és un país devastat pel comunisme. El que era terra de promissió, també per a molts catalans que anaven a guanyar-s'hi la vida, un dels països més rics d'Amèrica Llatina, avui és una illa escleròtica, amb una societat lligada de peus i mans, on la iniciativa individual és reprimida i les infraestructures es degraden cada dia que passa. Per entendre la desfeta que ha...

Sarkozy està pasant per un baix moment de popularitat, que es pot veure novament afectada per la falsa disculpa publicada arran de l'incident del " pobre "con"". L'excessiva exposició mediàtica li està passant factura, sobretot pels afers Ciganer i Bruni, però llegint i escoltant algunes cròniques periodístiques sembla talment que el president francès s'estigui enfonsant en la misèria, com si hagués fracassat en la comesa. Aquí molts obliden que el mandat presidencial és de cinc anys i que tot just acaba de començar. Per més que estigui passant per un tràngol complicat, té temps de sobres per recompondre la situació , i sobretot, pel més important, per impulsar un programa verament reformista.Tots aquests que el donen per amortitzat val més que prenguin paciència. Jo segueixo pensant que el personatge dóna molt de sí, però si vol aprofitar al màxim les seves capacitats polítiques cal que canviï d'estratègia mediàtica. Casar-se amb la Bruni sent presi...

Després d'un llarga lluita, política i armada, Kosovo ha proclamat la seva independència, i ha obtingut el reconeixement de les principals democràcies del planeta. El darrer drama dels Balcans va començar a Kosovo, i ara hi acaba. La hubris del nacionalisme serbi que, a més d'anorrear l'autonomia kosovar, pretenia construir la Gran Sèrbia sobre la major part del territori de l'antiga Iugoslàvia, fent ús de la força militar i imposant la neteja ètnica dels territoris amb poblacions mixtes, ha acabat amb la seva nèmesi absoluta: Sèrbia va esdevenir l'estat pària d'Europa, va ser bombardejada per l'OTAN, no va aconseguir cap dels seus objectius nacionalistes, més enllà de l'establiment d'un estat serbi a Bòsnia, i ara perd Kosovo, un territori poblat majoritàriament per albanesos, des de fa segles, però que per als serbis és el bressol de la seva pàtria. Crida l'atenció com la independència de Montenegro, un país ètnicament serbi, que en la guerra c...

Sempre que per part de CiU s'anuncia que un pacte amb el PSOE a Madrid va lligat amb la fi del tripartit a Catalunya, s'aixeca un cor de veus que, amb indignació simulada o real, diuen que és inconcebible que una força nacionalista vulgui decidir el govern de Catalunya a Madrid. Obliden la dada definitiva, un govern de Catalunya es podrà decidir a Madrid en la mesura que el PSC depengui del PSOE. El que no pot esperar el PSOE és suport perquè governin l'estat i que al mateix temps el PSC, que a Madrid es dilueix completament dins un únic grup parlamentari socialista, segueixi una estratègia que condemna CiU als rengles de l'oposició, tot i ser la força guanyadora de les eleccions catalanes. Per més que hi dono voltes no hi veig cap subordinació de la política catalana, al contrari, el que hi ha és un partit català que vol utilitzar la força decisiva que li poden donar les urnes perquè el govern català torni a seri liderat pel nacionalisme. Aquí l'única subordinació ...

El Concili Vaticà II va obrir les portes de les esglésies i aquestes es van buidar. Des de Joan Pau II l'estratègia vaticana va en direcció contrària: suport als moviments catòlics conservadors, del tipus Opus Dei, més elitista, o els neocatecumenals (o Quicos), més adreçat als sectors populars. Davant la força de la secularització, l'Església opta per reforçar els seus dogmes i se centra més en convertir els feligresos en militants de la causa que no en intentar el retorn d'aquells que se n'han allunyat. Aquesta església es presenta més radical i intransigent amb la relaxació moral, especialment en tot allò que afecta la vida privada de les persones: el matrimoni, el sexe, l'opció sexual, l'anticoncepció, l'avortament. I tot i que també es pronuncia sobre qüestions de política general, no són avui el seu principal cavall de batalla. Jo no sóc creient, però en canvi sóc de formació i cultura cristiana, i aquesta nova cara del catolicisme em resulta més estra...

Observo que els mitjans de comunicació dediquen la seva atenció preferent a la pugna Obama-Clinton, és a dir, a les primàries demòcrates. En canvi les primàries del Partit Republicà, que més enllà de les idees de cadascú, comptaven amb els candidats més potents (McCain, Romney i Giuliani), han estat objecte d'un seguiment molt més discret. Ja s'ho faran, però mentre dia rera dia ens fan partíceps de la retòrica electritzant, però buida, d'en Barack Obama, el gran John McCain va fent camí cap a la Casa Blanca, de tal manera que quan juri el càrrec els nostres periodistes i l'opinió pública europea encara s'estaran demanant qui és aquell senyor de cabells blancs que tot d'una comanda la primera potència mundial, en comptes del favorit Obama. De fet, amb les presidencials franceses va passar una cosa semblant, l'esperança blanca de no sé ben bé què, qui oferia, es veu, les idees més innovadores, era la senyora Royal, un altre cas de retòrica buida que a casa no...

Ahir va fer fa 800 anys del naixement d'en Jaume I, el rei més gran de la nostra història, qui va conquerir per a la Corona d'Aragó, València i Mallorca, que van ser repoblades majoritàriament per catalans. Els monarques medievals no es consideraven forjadors de nacions, actuaven en funció dels seus interessos i de l'equilibri de forces extern i intern, en tot cas la ideologia la proporcionava la religió. Però allò que aquests monarques van crear ha estat sovint el fonament de sòlides realitat nacionals. El cas d'en Jaume I és contradictori, com escriu molt bé l'Alfred Bosch a l'AVUI, d'una banda va fer possible l'expansió dels catalans cap al sud i cap a les illes, i aquesta base territorial i demogràfica explica que avui la catalana sigui la cultura sense estat propi més potent d'Europa, i potser del món. Però al mateix temps, la seva política successòria, i l'organització política que va donar a les seves conquestes, explica en part perquè no ...