Un dels elements més interessants d'aquesta campanya electoral que acabem de passar han estat els quadres comparatius que ha publicat
l'AVUI, que permeten contrastar les dades de Catalunya, és a dir, una extensió de 31.895 km2, una població de 7,3 milions d'habitants, un PIB per
càpita de 28.095€, una taxa d'atur del 16,2%, dues llengües oficials, català i castellà, i 7
eurodiputats, amb les dades dels 27 estats membres de la
UE. És una de les eines més útils per entendre que una Catalunya independent té unes mesures que la situarien entre els estats mitjans d'Europa, no pas entre els petits, de renda per
càpita mitjana-alta i amb una clara taca negra,
l'elevadíssim índex d'atur. La comparació més cridanera és la del nombre
d'eurodiputats que avui tenim, que han estat elegits com a membres de candidatures d'àmbit estatal espanyol, i el que tenen països amb menys habitants que no pas el nostre, com ara Dinamarca, tan esmentada per en
Tremosa, que amb una població de tan sols 5 milions i mig d'habitants té 14
eurodiputats, el doble dels que tenim nosaltres. Però la comparació es queda molt curta, perquè infinitament més important que el nombre de representants al Parlament Europeu és el fet de tenir un estat propi i per tant, presència directa en el Consell Europeu i en molts altres
òrgans de govern , un membre de la Comissió Europea i la presidència rotatòria de la Unió, quan correspongui. A més ja no ens hauríem de preocupar per la reivindicació de l'ús del català a les institucions comunitàries, com tampoc no ho han de fer els maltesos respecte a la seva llengua. El català seria llengua oficial i llestos. Avui mateix no hi ha cap argument racional en virtut del qual es pugui defensar que per al nostre país és millor la submissió a Espanya que la independència, el problema és com arribar a aquest estatus, i el primer obstacle, i probablement el més difícil de tots, és convèncer una majoria substancial i sòlida de la societat catalana a favor de la secessió. Racionalment ho tenim tot a favor, però són els factors sentimentals, el sentiment nacional espanyol de molts dels nostres conciutadans, allò que més ens allunya de l'objectiu. Podem guanyar la batalla dels cervells, però tenim prou força per guanyar la dels cors?.
Comentaris