Apaivagament

El 29 de setembre de 1938 França i Gran Bretanya van arribar als acords de Munic amb Hitler i Mussolini, pels quals van abandonar Txecoslovàquia a la seva sort, amb l'esperança que, oferint els territoris dels Sudets a la voracitat nazi aconseguirien apaivagar-la. El resultat ja és prou conegut, les concessions francobritàniques van esperonar Hitler a seguir endavant amb els seus plans per al domini d'Europa, que al cap d'un any es van traduir en la invasió de Polònia, el detonant de la 2na Guerra Mundial. Aquell pacte ha restat per sempre més com l'exemple per antonomàsia dels perills de les estratègies basades en l'apaivagament de l'enemic per la via de les concessions, un exemple que no tan sols és aplicable a l'alta diplomàcia sinó a molts àmbits de la convivència. Un dels grans encerts d'en Joan Laporta va ser expulsar la facció violenta i criminal dels Boixos Nois del Camp Nou i de l'entorn del club, una decisió que li va comportar amenaces reals de mort, però que va eliminar una xacra que anteriors presidents havien tolerat i amb la qual fins i tot havien establert pactes. L'encert encara s'ha fet més patent quan el caràcter delictiu de part d'aquells individus s'ha posat reiteradament de manifest, com a agressors d'un equip de futbol sala format per immigrants argentins, i ara quan s'ha produït un seguit de detencions per les seves vinculacions amb pràctiques de tràfic de drogues, extorsió i violència per encàrrec. En Laporta va actuar de la forma adequada, i va eliminar de soca-rel el que era un problema greu per a la convivència a l'estadi i a l'entorn de l'entitat. Res a veure amb l'actitud de l'alcaldessa de Cunit, una tal Judit Alberich, que talment un Chamberlain d'estar per casa, va intentar dissuadir una treballadora del seu mateix ajuntament, la mediadora amb la comunitat musulmana, perquè no seguís endavant amb la denúncia contra un dirigent religiós i altres membres d'aquella comunitat que segons sembla l'havien amenaçada i vexada pel fet de no seguir una versió  retrògrada, i basada en la submissió de la dona, de la seva religió. L'alcaldessa va intentar evitar l'acció de la justícia, no perquè la mediadora no tingués raó, sinó per  no trencar la convivència, quan els fets denunciats són els que realment trenquen la convivència. Una actitud que sorprèn especialment quan prové d'una política, a l'ensems senadora, que és responsable de la Secretaria de Polítiques per les Dones al PSC del Camp de Tarragona. Ja ho veiem, molt de discurs inflamat sobre la paritat  i el paper de la dona al món, molta retòrica contra la violència masclista, però apareix un fonamentalista amb barba i gel·laba i l'alcaldessa perd el cap perquè no s'amoïni .  Que Déu ens agafi confessats.