AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Castellnou dels Aspres és un poble del Rosselló situat dalt d'un turó, al capdamunt del qual hi ha un antic castell que al segle XI fou seu del vescomtat de Vallespir, també anomenat de Castellnou. És un nuclí urbà que conserva una estructura plenament medieval, miraculosament conservada, una llar ancestral de la nació catalana que avui forma part de l'associació "Les Plus Beaux Villages de France".  Hi vaig anar a parar fa unes setmanes, gairebé per atzar, tot voltant per la Catalunya Nord, i em va sorprendre no haver-ne sentit a parlar mai abans. Estic convençut que si aquell mateix poble estigués situat a l'altra costat dels Pirineus, tots l'hauríem visitat una vegada o altra, ja fos en una sortida escolar, en una excursió parroquial o en un cap de setmana familiar. Qualsevol mestre hi hauria trobat l'escenari ideal per explicar com era el món feudal i la Catalunya del S.XI, i tots els aficionats a l'arquitectura rústega i medieval  n'haurien f...

Hi ha moments en què la història s'accelera i aquest n'és un, quan mig món àrab esclata en contra de les dictadures que l'atenallen. Fa de mal dir quin serà el resulten de les revoltes, a Tunísia ha caigut el règim però encara no és clar què el substituirà, i a Egipte Mubàrak ha plegat i ara és l'exèrcit qui porta les regnes. Als altres països però, els règims aguanten, en alguns casos anunciant concessions i en el més sagnant de tots, Líbia, desfermant una repressió indiscriminada i letal. Les dictadures que no compten amb un ample suport popular són insostenibles, i més tard o més d'hora cauran,  també la de Gadaffi, que dóna senyals de fallida absoluta, malgrat la seva  bunquerització en el càrrec. Ara el repte per als mateixos revolucionaris, i també per Europa i els EUA, és evitar que la victòria caigui en mans retrògrades i obscurantistes, o bé que els antics règims es perpetuïn de forma lampedusiana. Jo em segueixo demanant què volen els manifestants, a part ...

La frase que encapçala aquest post la va pronunciar l'antic president del Real Madrid Santiago Bernabeu l'any 1968, i expressa a la perfecció la relació d'Espanya amb Catalunya i el conjunt dels Països Catalans. Per als espanyols de secà la costa mediterrània de l'orient peninsular i les Illes és un lloc fantàstic per passar-hi les vacances, Barcelona una ciutat plena de sorpreses i oportunitats, i l'economia d'aquests territoris una font d'ingressos imprescindible per mantenir la maquinària estatal i per crear opotunitats de treball i negoci per a la gent de tot l'estat. Els agrada Catalunya i els agraden els Països Catalans. El que no el agrada és que en aquest racó de món tan esplèndid hi visquin milions d'individus que parlen una altra llengua, tenen una cultura diferent i a sobre no accepten que la seva identitat ha d'estar subordinada a la identitat castellana.  Els catalans som uns torracollons que trenquem l'harmonia d'un paisa...

Amb prou feines fa cinquanta dies de la presa de possessió del nou govern de Catalunya i l'oposició, principalment el PSC i ICV-EUiA, ja s'ha instal·lat en un paper que no fa més que posar de manifest els mateixos errors que els van portar a la derrota electoral. Tenint en compte l'estat crític en què van deixar les arques de la Generalitat i la gestió nefasta que van fer de moltes àrees de govern, el més convenient, per a ells mateixos i per al país, fóra que mantinguessin una posició discreta i de màxima col·laboració amb un govern que ha d'afrontar una situació molt complexa, gràcies, en bona mesura, a la incompetència i a la  irresponsabilitat del tripartit.  D'aquí a uns mesos, quan el record del tripartit s'hagi esvaït, podrien començar una tasca d'oposició més contundent, sense caure en el ridícul. Ara mateix, intentar muntar un petit enrenou a conseqüència del nomenament del nou director del Servei de Meteorologia demostra una profunda manca d'ar...

L'expulsió a corre-cuita dels partits polítics dels dictadors Ben Alí i Mubàrak de la Internacional Socialista rebla el clau del desconcert en què es troba la socialdemocràcia global.  Què és avui el socialisme democràtic? Potser com diu la frase atribuïda, entre d'altres possibles autors, a Gianni de Michelis, l'exministre d'afers exteriors italià autor d'una guia de discoteques, "socialisme és el que fan els socialistes". Aquest desconcert es veu agreujat en un partit com el PSC-PSOE, que per una banda pretén afirmar la seva personalitat catalanista i per l'altra es dilueix dins el Grup Parlamentari del PSOE a Madrid. Aquesta és la gran contradicció dels socialistes catalans que, fins ara, tan sols els ha passat factura en les eleccions al Parlament de Catalunya. És un espectacle marxista, dels Germans Marx, escoltar com el senyor José Zaragoza critica el president Mas per no haver aconseguit més concessions del president Zapatero, que resulta que és...

Observo com, amb una certa lleugeresa, s'està intentant equiparar l'islamisme polític suposadament moderat del Nord d'Àfrica amb la democràcia cristiana europea.  Jo no sóc d'Unió ni em considero democristià, però crec que l'aportació d'aquest corrent polític a la construcció de l'Europa democràtica és massa important com perquè ara se'l pretengui situar al mateix nivell d'uns moviments polítics d'arrel totalitària. No dubto que el Germans Musulmans, sotmesos al setge del règim de Mubàrak, hagin moderat el seu discurs i les seves formes d'actuar, però un partit per al qual l'Alcorà ha de ser la constitució,  que defensa un model teocràtic de societat i la imposició d'un versió rigorista de la xària a tota la població , es troba a anys llum del que representa la democràcia cristiana, una ideologia que junt amb la socialdemocràcia, el liberalisme i el conservadorisme, va edificar  l'alternativa democràtica i liberal al feixisme i al...

L'altre dia, convidat per en Pep Llop, vaig assistir a la sessió del Parlament en què el president Mas va explicar l'estructura del govern. Tot just obrir-se la sessió, i de forma òbviament extemporània, el diputat de SI Uriel Bertran va demanar la paraula per queixar-se de la no inclusió en l'ordre del dia d'una interpel·lació que havien presentat en relació al capteniment de la consellera de Justícia. Aquella intervenció es podria considerar anecdòtica si no fos perquè els diputats de SI, i molt concretament en López Tena i l'Uriel Bertran, estan obtenint notorietat pública a base de saltar-se les normes més bàsiques de la cortesia parlamentària i violentant les previsions del Reglament de la institució. Amb quatre diputats no es pot tenir un grup propi i cal arribar a una solució harmònica amb l'altre formació del grup mixt, en aquest cas els antitètics C's. Però pel que es veu, SI en comptes de buscar una solució raonable, s'ha dedicat a desacredita...

Contràriament al que va dir el conseller Mascarell, la llengua catalana es troba en el pitjor moment de la seva història pel que fa al seu ús en el territori. Quasi inexistent a la Catalunya Nord, reculant sense aturador al País Valencià, amenaçada per un PP rampant a les Illes i finalment esdevinguda minoritària al Principat, tan sols és la llengua d'ús majoritari a les Terres de l'Ebre i a la Franja de Ponent, per la simple raó que aquests territoris, que havien estat els menys rics del país, han rebut molta menys immigració que els altres. És paradoxal perquè aquesta aniquilació es produeix quan, després de tres segles, el català ha tornat a ser llengua oficial, s'ensenya a les escoles i és present en els mitjans de comunicació de masses. D'altra banda, es pot ben dir que, almenys a Catalunya, la llengua està vivint un gran moment en àmbits com ara internet, i curiosament la premsa escrita, que després de l'aparició de l'ARA pot rebre ben aviat l'edició ...

Imaginem que tot va bé i que al nord d'Àfrica s'hi estableixen unes democràcies rutilants, uns estats de dret liberals, on els islamistes no són més que una versió islàmica de la democràcia cristiana europea. Aquest , segons els experts que he escoltat darrerament a Tv3 i a Catalunya Ràdio, és el futur que es dibuixa a Tunísia i fins i tot a Egipte. Sobre Tunísia, tenint en compte que és el país més occidentalitzat de la zona, suposo que es pot ser bastant optimista, ara bé, pel que fa a Egipte, em fa l'efecte que la cosa és molt més complicada. Tant se val,  ja veurem què passa, en tot cas el gran problema del Magrib, amb un règim polític o un altre, és oferir un futur al seu enorme contingent de joves, fruit d'una natalitat desbocada que no s'ajusta a les necessitats i encara menys a les possibilitats d'aquests països. La majoria de la població la formen aquests joves menors de 30 anys, amb escasses expectatives de millora, de trobar una feina digna i de prosp...