L'escàndol perfecte

 L'afer Strauss-Kahn és l'escàndol perfecte, bona prova és que dóna per idear una pila de titulars sensacionalistes: "Un banquer jueu (al capdavall l'FMI és un banc) abusa sexualment d'una dona de fer feines musulmana." "Un playboy canós força una vídua trenta anys més jove a tenir -hi relacions sexuals." "Un socialista francès obliga una immigrant africana a fer-li una fel·lació."  "El presidenciable favorit dels francesos és empresonat als Estats Units per un delicte sexual." "La policia nord-americana deté un llibertí francès, acusat de violació, a l'avió que l'havia de portar a París"."DSK, l'esperança blanca de la socialdemocràcia europea, serà jutjat als Estats Units per haver abusat, presumptament, d'una vídua negra".  I així podríem seguir amb múltiples i sucoses variants.  El cas és sorprenent perquè costa de creure que algú  de la seva posició i amb expectatives reals d'esdevenir president de la República Francesa, s'ho jugui tot, i ho perdi, per una rebolcada inconsentida amb una cambrera del servei d'habitacions. És un error de judici massa  bèstia per a un home amb les seves responsabilitats i experiència, i és lògic que el fet alimenti tota mena de teories conspiratives.   Tanmateix, tenint en compte que la líbido exacerbada d'en DSK no era cap secret, pot assumir-se que a voltes podia arribar a encegar-li el seny.  Si algú als 62 anys actua d'aquesta manera podem pensar que no és la primera vegada que intenta satisfer els seus desitjos prescindint de la voluntat de la seva partenaire, i ja ha aparegut el testimoni de la periodista Tristane Banon per certificar que el comportament que ara se li imputa no era inèdit. Segons la jove escriptora set anys enrere en DSK la va citar per a una entrevista en un pis semibuit de París, un escenari com el de la mítica "Last tango in Paris",  on un madur Marlon Brando es repassava a fons la jove Maria Schneider, i poc després d'iniciar la convera s'hi  va abraonar empès per un irrefrenable ànim lúbric. Si es tracta d'una conspiració cal treure's el barret davant dels conspiradors, perquè n'han cuidat tots els detalls. En tot cas cal distingir el gra de la palla (ehem), i entendre que l'escàndol no es produeix perquè el senyor Strauss-Kahn hagi tingut una aventura extramatrimonial a un hotel de Nova York,  sinó perquè presumptament ha comès almenys tres delictes. No es tracta d'una diferència d'estàndards morals entre els EUA i França, perquè una agressió sexual és un crim a ambdues bandes de l'Atlàntic, encara que alguns defensors d'en DSK apuntin al puritanisme anglosaxó per relativitzar el cas. No hi ha discussió moral, perquè a les societats occidentals tenim assumit fa temps que el sexe sense el consentiment d'una de les parts implicades és un delicte. L'al·lusió que arran del cas s'ha fet a l'ample tolerància que existeix a França envers la vida eròtica dels polítics no és pertinent, com tampoc no ho és la referència a l'elevada promiscuïtat de successius presidents de la República en la mesura que no tenim constància que Mitterrand,  Chirac o Sarkozy hagin comès cap mena de delicte sexual. Una altra qüestió, aquesta sí rellevant per al cas, és en quina mesura el poder atorga impunitat a determinats individus per a la comissió de delictes d'aquest i d'altre tipus.