AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Fa un any Europa vibrava amb la que s'ha conegut com a Primavera àrab, la revolta de les masses d'alguns països del Magreb i del Pròxim Orient contra els règims dictatorials que els oprimien . Un corrent que ha fet caure dictadors, ha provocat una guerra civil a Líbia i, per la implacable voluntat  del dictador, ha tenyit de sang Síria. Va ser un fenomen sorprenent i inesperat, molt celebrat a Occident, si be alguns comentaristes ja van començar a advertir que la forca que impulsava les protestes no tenia gran cosa a veure amb els anhels del poble per una democràcia liberal d'acord amb el model euroamericà, sinó que més aviat s'obria la porta perquè l'islamisme polític, llargament reprimit per les dictadures, assolís cotes de poder que li permetessin imposar una nova agenda obscurantista amb el suport, potser, d'una majoria de la població. Un any després els balanç encara es incert, si bé hi ha dos fets incontrovertibles: l'avenç innegable de la democràci...

La socialdemocràcia europea està en crisi, no tan sols perquè a la major part de països es troben a l'oposició, sinó sobretot perquè no tenen un model polític i socioeconòmic alternatiu al centredreta hegemònic. Bé, alguns socialistes sí que gosen verbalitzar presumptes alternatives, però qualsevol que s'hi fixi sap que o són irrellevants o són receptes per al desastre. En el cas català la crisi socialista es veu accentuada per un fenomen que fa temps que m'intriga, l'entronització de personatges que si per alguna cosa destaquen és per la seva mediocritat. José Montilla és la màxima expressió d'aquest fenomen, però n'hi ha tota una colla, tant de la vella guàrdia com de les noves fornades, que han arribat molt lluny sense tenir, aparentment, cap qualitat que ho expliqui. Dit això, sempre he pensat que encara que no se'ls noti, alguna excepcionalitat han de tenir, perquè altrament no haurien pujat tant. Segur que rere la façana grisa d'en Montilla s...